Ararat (5.137 m.)

La muntanya mítica, que segons la mitologia cristiana va ser el port de destí de Noè i tota la biodiversitat, és un gran volcà inactiu. Enmig de la gran planura s'aixeca aquesta imponent muntanya, d'ampla base i neus perpètues al cim. Situat territori kurd, dins de l'actual Turquia i reclamat històricament per Armènia l'Ararat és una muntanya sagrada per moltes religions, un lloc amb una gran càrrega simbòlica. L'ascensió és senzilla però llarga, i cal aclimatar.

Tweet

Fitxa

! Ruta de 3 dies. Dades només de pujada

• Tipus de sortida: Alta Muntanya
• Lloc de sortida: Prop de Doğubeyazıt, Kurdistan (Província d'Agri, Turquia)
• Distància: 12,0 quilòmetres
• Desnivell positiu: 2.995 metres
• Temps: 9:57 hores
• Dificultat: Fàcil
• Cartografia: Mapes exèrcit rus *

Itinerari **

Punt de pas	T. parcial (h.)	T. acumulat (h.)	Dist. (km.)
Dia 1. Camp Base	03:00	03:00	6,3
Dia 2. Camp d'alçada	03:02	06:02	9,5
Dia 4. Cim Ararat	03:55	09:57	12,0

Crònica

Una de les darreres fases del nostre viatge a Turquia és l'ascensió a l'Ararat (Agıri en kurd, Ağrı Dağı en turc, que significa Muntanya del Dolor). És una muntanya especial per la seva càrrega simbòlica i per la seva ubicació. Diverses religions (cristians, jueus, musulmans,...) atorguen a aquesta muntanya el caràcter de sagrada, i sovint l'assenyalen com l'origen de la humanitat. El llibre del Gènesis de l'Antic Testament indica que l'Arca de Noè va amarrar definitivament al seu cim després de navegar durant els 200 dies del Diluvi Universal, salvant la família de Noè i una parella de totes les espècies d'animals. Aquest mite diluvià també es troba present en diverses religions, algunes anteriors a la cristiana. En quant a la ubicació, l'Ararat és un cim molt elevat que destaca enmig d'una extensíssima planura sense altres muntanyes destacades a la vora (excepte el Petit Ararat), fet que li dóna una gran visibilitat i rellevància.

L'Ararat és una muntanya molt bonica mirada de lluny, però força avorrida en el camí d'ascens. És una muntanya sense interès alpinístic, més enllà d'assolir una alçada molt important. És la típica muntanya per a grups de "treking", ja que no té cap dificultat tècnica més enllà de l'esforç que suposa el desnivell i l'alçada. Tot el camí és un gran pedregar monòton, amb grans blocs de roca volcànica, que va zig-zaguejant pel vessant sud. La part superior, aproximadament a partir dels 5.000 metres està coberta de neu i sobretot gel perpetus. En estar situat en una zona delicada (en ple Kurdistan, a tocar de les fronteres amb l'Iran i Armènia) l'administració turca exigeix un visat especial per pujar la muntanya (que cal tramitar amb un mes i mig d'antel·lació) i anar acompanyat obligatòriament d'un guia de muntanya local.

Així doncs després de passar gairebé 12 hores de trajecte en autobús arribem a la ciutat de Doğubeyazıt, al peu mateix de la gran muntanya. Des de la terrassa de l'hotel tenim una visió privilegiada, i no ens cansem de fer fotos. Visitem l'espectacular palau de İshakpaşa, principal atracció turística de la ciutat a part de l'Ararat. La ciutat viu al marge de la muntanya. Passejant pels seus carrers amb prou feines es pot veure alguna agència de guies, però no hi ha gens d'ambient de muntanya. Veiem només una sola botiga de material de muntanya amb equipament dels anys 70. Ens comenta el guia que molta gent del poble dubta que realment es pugui pujar fins al cim. Fins i tot, com a anècdota, alguns empleats de l'hotel en veure que al nostre grup hi ha 3 noies comenten (amb to clarament masclista) que si elles pugen al cim, ells també ho podrien fer. Està clar que no coneixen l'empenta de les excursionistes catalanes!

El dia abans ens trobem amb el guia de muntanya, el Musto. A part del guia que ens ha acompanyat a la Capadòcia i al Taurus, per pujar a l'Ararat l'administració turca exigeix anar acompanyat d'un guia titulat en alta muntanya, de manera que ens acompanyaran dos guies. I no és pas que el camí sigui gens difícil, ja que hi ha una traça evident de principi a fi, però són les normes.

El 10 d'agost al matí sortim de l'hotel i ens porten en furgoneta fins al punt d'inici de la caminada, ja a la falda de l'Ararat. Comencem a caminar per una pista pedregosa en pendent moderat. La muntanya té una evident forma cònica característica dels volcans, amb una base amplíssima que s'estén molts quilòmetres. Al cap d'una estona de caminar passem al costat d'un poblat de pastors nòmades. Un grup de nens i nenes ens ofereixen comprar mocadors. Seguim amunt per bon camí i pendent suau. En aquesta primera jornada encara veiem herba i pastures, tot i que no arbres ni arbustos. Més amunt és tot rocam. Caminem tot contemplant la gran planura que s'obre sota des dels nostres peus fins a l'horitzó, i també el cim de la muntanya, amb núvols que van corrent. Després de 3 hores de caminar arribem al camp base.

Situat en una zona més o menys plana, el camp base està format per un reguitzell de tendes de campanya i algunes tendes més grans que serveixen com a cuina i menjador. També hi ha aigua provinent d'una font. Està situat a 3.200 metres d'alçada, i prop del nostre camp n'hi ha un parell més, d'altres empreses. En aquests camps hi ha un munt de gent de diverses nacionalitats, ja que a l'estiu cada dia és fàcil que un centenar o més de persones pugin l'Ararat.

Un cop instal·lats al camp anem a passejar una estona als camps propers i voltem una mica pels entorns per familiaritzar-nos i contemplar el paisatge. Al voltant del camp gairebé sempre hi ha un ramat d'ovelles i un curiós pastor que les vetlla. Al vespre refresca, ens abriguem i sopem a la tenda-menjador, arraulits en petits taburets i vora el llum de butà. Els vespres són força animats, i comentem les experiències del dia així com aprofundim en la cultura kurda i turca de la mà del nostre guia, en Riza.

El segon dia toca pujar al camp d'alçada, situat a poc més de 4.100 metres d'alçada. Serà un dia d'aclimatació, ja que pujarem fins al camp i tornarem a baixar a dormir al camp base. Algunes agències no fan aquesta aclimatació, reduint així un dia l'ascensió. És molt més pràctic, ja que es guanya un dia o almenys es té un dia més de marge en cas de mal temps, però val a dir que l'aclimatació ens va anar molt bé a tots. La pujada al cap d'alçada segueix la mateixa tònica: camí pedregós, evident i monòton. Tan sols cal anar pujant en direcció nord-est per camí fresat i evident, ja que en tot moment es veu el destí final, les tendes del camp d'alçada. Pugem en 3 hores, i un cop al camp dinem i reposem una estona. Alguns noten algun símpotome de l'alçada, sobretot mal de cap. Al camp d'alçada la temperatura és força més fresca, i cal abrigar-se. Havent dinat baixem pel mateix camí fins retrobar de nou el camp base.

El tercer dia repetim la jugada: prenem l'avorrit camí i amunt. Ens creuem amb alguns grups que baixen del cim, i ens expliquen que hi fa molt fred. També ens creuem amb les mules que pugen i baixen els equipatges dels excursionistes. Aquí tot està organitzat, i només t'has de preocupar de caminar. La tònica habitual dels trescs organitzats, amb el que tenen de bo i dolent. Arribem al camp d'alçada però avui ens hi quedarem a dormir. Finalment ens trobem amb la Núria, una amiga de Berga que sabíem que estava a la zona amb un altre grup, però no havíem coincidit. Sembla que tots plegats intentarem el cim l'endemà.

A mitja tarda refresca. El temps no és tan clar com els dies anteriors. Van creixent núvols i s'aproximen de sud cap a nord. Sopem a les 5 de la tarda, ja que cal anar a dormir d'hora per llevar-se al voltant de les 2 de la matinada. Havent sopat els núvols s'acosten més i més, i veiem una gran cortina de precipitació a l'alçada del poble de Doğubeyazıt. S'acosta irremeiablement. Ens fiquem dins les tendes i al cap de poc comença a nevar de valent. És neu granulada que impacta fort sobre les tendes. Arriba una tempesta, amb llamps, trons i molt vent. Alguns llamps cauen molt a prop, i el soroll dels trons és eixordidor. Moments de tensió que afortunadament duren poc, ja que la tempesta tan ràpid com ha vingut se'n va.

Dormim tant com podem, tenint en compte els nervis del dia del cim, l'hora inhabitual de dormir i despertar-se, el fred i les tendes, més apimparades que ben muntades, en un terreny força inclinat i ple de roques. El despertador sona a les 2. Fa fred i evidentment és fosc. Esmorzem a la tenda-menjador i abans de les 3 ja comencem a caminar cara amunt, ben abrigats i amb els frontals encesos. Hi ha algun altre grup que ja han sortit abans, ja que sembla que l'hora habitual de sortida és a les 2. Personalment penso que és massa d'hora, ja que es fa molt recorregut de nit, i s'arriba al cim en una hora en què els dies que hem estat a la zona sempre està cobert de núvols, a diferència de més tard quan s'esclareixen. En tot cas és la decisió del guia, que suposo intenta sortir ben d'hora per tenir marge en cas de qualsevol imprevist.

Caminem en processó silenciosa. Es noten els nervis del dia del cim. El camí, per variar, continua sent un pedregar pel qual es van fent giragonses. A partir del camp d'alçada la ruta però guanya en pendent, i el terreny és més incòmode. La neu que ha caigut durant la nit cobreix parcialment el camí i les roques, però no dificulta la progressió. Caminem a poc a poc, tal com marquen els cànons de la progressió en alçada. El guia davant i la resta anem seguint. A mesura que pugem el fred es fa més intens, i la boira ens engoleix. La boira va i ve, però a partir de certa alçada és persistent. Cada cop les alenades són més profundes, i és que és noten els efectes de l'alçada sobre la respiració.

Durant la marxa fem un parell o tres de pauses molt breus, només per beure aigua. Fa molt fred i seria perillós parar-se. Anem molt abrigats, personalment amb unes manoples gruixudes que no em sobren pas, però sí que em dificulten fer fotos o qualsevol moviment que requereixi una mínima precisió. Un bon tros amunt ens creuem amb la Núria i el seu grup que ja baixen del cim. Estan ben enfredorats. Els felicitem pel cim i sense encantar-nos continuem endavant.

El camí és evident, tot i que hi ha diverses traces que sempre acaben confluint al mateix lloc. L'itinerari segueix un llom rocós, evitant la neu fins molt amunt. Al voltant dels 4.800 metres la neu ja és contínua. No és la neu que ha caigut a la nit sinó la permanent de la cúpula summital. Més que neu el que trobem és gel pur, però amb la nevada de la nit anterior s'ha format una capa d'uns quants centímetres que permet avançar més còmodament, i no ens posem ni els grampons. En altres ocasions serien absolutament imprescindibles, ja que tot i que el pendent és moderat, sota la capa de neu s'amaga gel pur, cristal·lí i transparent.

Enmig d'una espessa boira i amb molt fred acabem de pujar l'últim tram nevat. En no tenir visibilitat no tens tampoc sensació de distància, i de cop i volta ens trobem dalt de cim gairebé sense veure'l. Són les 7 del matí. L'alegria ens embarga i les emocions es desborden. Hem assolit el cim! Som dalt del mític Ararat, a 5.137 metres. Ni rastre de l'Arca, però tampoc ens entretenim a buscar-la, fa massa fred. Ens abracem, fem fotos i gaudim fugaçment del paisatge en algun instant en què el vent fa córrer les boires. Però bàsicament no veiem res, ja que les boires ho cobreixen pràcticament tot. Ens estem al cim 4 o 5 minuts, just per gaudir-ne i no congelar-nos. Aviat tornem sobre els nostres passos iniciant el descens.

Baixem pel mateix camí, amb una petita variació: baixem més estona per la neu, paral·lels al camí de roca, ja que és més cómode. Aviat retrobem el camí de pujada i comencem a perdre alçada. La sensació de fred disminueix a mesura que baixem. En poc més d'una hora i mitja baixem fins al camp d'alçada. Mengem una mica i ens refem de l'esforç. Estem tots molt contents. Ha anat molt bé, tot i que la molesta boira no ens ha deixat veure pràcticament res. El pla original era baixar fins al camp base i allà passar la nit, però canviem de plans i decidim baixar directament fins a baix. Per tant als 1.000 metres de desnivell de pujada fins al cim hi sumarem els 3.000 de baixada fins al punt d'inici.

La baixada es farà molt llarga i feixuga, sobretot la part final, ja que fa molta calor i portem moltes hores. Baixem fins al camp base on descansem gairebé dues hores. Reprenem la marxa baixant el darrer tram, que es farà molt llarg. Arribem al voltant de les 4 de la tarda esgotats i acalorats. Afortunadament ens traslladem a l'hotel on després de diversos dies ens podrem dutxar i descansar còmodament.

Ha estat una experiència interessant pujar un cim d'aquesta alçada. La muntanya no té cap dificultat, i com he comentat és molt monòtona. Moltes muntanyes dels Pirineus són més divertides i interessants, però no tenen la càrrega simbòlica i l'exotisme d'aquest isolat Ararat que ha atret i intrigat els humans des de temps immemorials.

* Alhora de buscar cartografia de la zona des d'aquí, la recerca va ser difícil, i només vam aconseguir comprar mapes de l'exèrcit rus a través de Mapstore.

** El segon dia pugem al camp d'alçada per aclimatar i tornem a baixar al camp base. El tercer dia pugem de nou al cap d'alçada. Les dades de distància i desnivell només tenen en compte una pujada.