Intzako Dorrea / Irumugarrieta (1.431 m.)

El cim més elevat de la serra d'Aralar s'aixeca tan sols uns metres sobre un gran altiplà muntanyós, en una zona farcida de monuments megalítics i coves calcàries. Cap al nord l'altiplà es desploma longitudinalment sobre la vall, formant uns quilomètrics cingles coneguts com les Malloas. Una ruta fàcil i còmoda, pràcticament circular, que ens permet conèixer una àmplia zona del Parc Natural d'Aralar.

Fitxa

• Tipus de sortida: Caminada
• Lloc de sortida: Guardetxe, (Prop de Lekunberri, Nafarroa, Euskal Herria)
• Distància: 16,7 quilòmetres
• Desnivell positiu: 580 metres
• Temps: 4:08 h.
• Dificultat: F
• Sensació de dificultat: Fàcil
• Cartografia: Aralar, SUA Edizioak (1:25.000)

Crònica

La Serra d'Aralar és un dels massissos més importants d'Euskal Herria. És un massís calcari molt ampli que abasta territoris de Gipuzkoa i Nafarroa. En destaca el cim del Txindoki o Larrunarri més per la seva espectacularitat que per l'alçada. També són molt destacables les Malloas, uns cingles quilomètrics que formen la barrera est del massís, i que es desplomen sobre la vall de l'Araxes ibaia. La part superior de la serra és un gran altiplà, poblat de molt antic com demostren la gran quantitat de monuments megalítics que s'hi troben. També són destacables la gran quantitat de coves que foraden el substrat càlcic.

Per conèixer el gran altiplà de la serra d'Aralar, la forma més fàcil és fer-ho des del vessant navarrès. Per això ens dirigim fins a la població de Lekunberri, des d'on s'agafa una carretera que s'enfila en 16 quilòmetres fins al santuari de San Miguel de Aralar. Aproximadament al quilòmetre 13 trobem un gran aparcament on hi havia una antiga caseta del guarda (Aralarko Guardetxea), on es poden començar múltiples rutes.

Comencem a caminar en un nou dia ventós per una pista empedrada, tancada al trànsit, que marxa des del mateix aparcament. Caminem còmodament per terreny planer entremig de la gran fageda d'Erregenea. Caminem a bon ritme, ja que el terreny és planer i ferm. Aviat passem al costat de la primera cova, la Beingo leizea, que veiem a la nostra dreta protegida per una tanca d'obra. Seguim endavant per la pista, i la seguirem durant molta estona. La ruta val a dir que és una mica monòtona, i que és recomanable prendre a bon ritme. Tot i això el paisatge és molt bonic, primer per la gran fageda, amb exemplars ben destacables, i després per una zona de pastures oberta.

Passem l'antic aparcament de Pagomari (a la nostra dreta) en una zona planera en què la fageda dóna pas a terreny de pastura. La pista va pujant, però de forma suau i progressiva, sempre direcció nord-oest. Passem pel pas de Mandarrate i la pista es bifurca. Seguim a la dreta en pujada, i arribem al difuminat cim de l'Errenaga (1.288 m.) Baixem cap a la dreta fins al coll de Trikuarri, on hi ha un dòlmen. En aquest punt cal deixar la pista i seguir els senyals vermells que assenyalen el millor pas per enfilar cap al cim, del qual veiem el vèrtex geodèsic que en destaca.

Tota aquesta zona és plana i oberta. En cas de boira la orientació seria molt complicada. En canvi amb bona visibilitat no té cap secret. Seguim per una zona pedregosa amb camí poc definit, però amb l'objectiu a la vista i amb senyals vermells. El camí segueix aproximadament el límit entre els territoris de Guipúscoa i Navarra. El cim està en territori navarrès, tot i que el límit amb Guipúscoa es troba a pocs metres. Fem l'últim tram amb un vent fortíssim que amb prou feines ens deixa avançar. Arribem al cim i ens refugiem sota el vèrtex geodèsic. Ens hi estem poca estona, però podem gaudir de la vista cap al Txindoki del qual només veiem la punta, i sobretot de les Malloas, la llarga línia de cingle que separa el gran altiplà de la vall navarresa del riu Araxes.

Teníem intenció de continuar una estona pel camí que ressegueix els cingles de les Malloas, però el vent ho impossibilita. Literalment ens tomba, i decidim perdre una mica d'alçada i tornar per l'altiplà, una mica més arrecerat del fort vent. Així doncs tornem fins a prop del coll de Trikuarri, i des d'aquí seguim a l'esquerra per una pista que marxa de pla. Aviat passem per l'ampli coll de Unagako putzua, on hi ha una bassa avui glaçada. En aquest punt veiem l'arrodonit cim de Beloki davant nostre. Al costat de la bassa abandonem la pista i seguim per un camí que marxa pels prats en direcció a la base del Beloki.

La nostra ruta segueix pel pla, entremig dels cims de Beloki (esquerra) i Txameni (dreta). Seguim fins a la base del Beloki on trobem una pista que seguim cap a la dreta. La pista aviat s'acaba en un prat, on hi ha uns arbres i un mur de roca, darrere al qual hi ha una borda. En aquest punt cal parar atenció, ja que s'acaba la pista i costa de trobar el camí. Nosaltres arribem fins a la borda, i seguint les indicacions del GPS tendim cap a l'esquerra, però sense camí. Baixem per una costa sense complicació fins a retrobar el camí evident. Crec que el camí correcte seguia cap a la dreta, sense acabar d'arribar a la borda.

Anem baixant per camí còmode que aviat esdevé pista. Tornem a estar dins la gran fageda d'Erregenea, i avancem ràpid per pista fins a desembocar a la carretera que ve de Lekunberri. Podem seguir poc més d'un quilòmetre la carretera cap amunt, o bé com vam fer nosaltres seguir un indici de sender per dins de la fageda, tot i que aviat es difumina. En pocs minuts més tornem a ser al punt d'inici.

L'ascensió al Intzako Dorrea o Irumugarrieta és un recorregut fàcil i de poc interès muntanyenc ja que bona part del recorregut es fa per pista forestal. Ens permet però conèixer una àmplia extensió de territori per la serra d'Aralar, des de les àmplies fagedes, passant pel gran altiplà i arribant als cingles coneguts com a Malloas. Complementem la sortida arribant-nos amb cotxe fins al santuari de San Miguel de Aralar, a pocs quilòmetres d'aquí, un lloc molt concorregut, amb exel·lents vistes sobre un ampli territori navarrès.