Agullola de Rupit (IV+)

De la gran cinglera de l'Agullola de Rupit es separa una característica agulla vertical visible des de molt enllà. Fem una interessant excursió d'aproximació i escalem aquesta estètica agulla per la via normal, oberta els anys 30. És una escalada de poca dificultat (IV) en un entorn simbòlic i de gran bellesa, amb espectaculars vistes sobre les Guilleries i el Collsacabra.

Crònica

Buscant informació sobre la zona dels cingles de Rupit i rodalies de seguida em va cridar l'atenció l'Agullola de Rupit. Es tracta d'una formació rocosa amb forma fàl·lica, separada del cingle del Pla de Fàbregues per una gran bretxa que li dóna total independència. És vertical per totes les cares, i segons sembla l'any 34 es va escalar per primera vegada precisament per la via que intentarem avui. És una via de 3 tirades, de poc més de 60 metres. El primer llarg és el més fàcil, i no passa de tercer. El segon i el tercer són més verticals i difícils, de IV amb algun passet més entretingut de IV+ o potser V.

Aproximació
Per accedir al Pla de Fàbregues cal arribar fins a Rupit, i a l'entrada del poble, al costat del gran aparcament s'ha de seguir el carrer que marxa a la dreta. Aviat esdevé pista asfaltada, i la seguim un parell de quilòmetres fins a trobar un indicador que ens marca el Salt de Sallent. En aquest punt comença una pista forestal que seguim uns 50 metres fins que trobem un gran pla on podem aparcar.

Itinerari

El dia es desperta fred i emboirat al pla de Fàbregues. El gebre cobreix el terra i la boira no deixa veure mes enllà de 60 o 70 metres. No fa dia per escalar, ja que ens quedarien els dits garratibats. Tenim l'esperança que quan surti el sol i comenci a escalfar el terra la boira es disolgui. Surt el sol i la boira es fa més prima, però no s'espassa. Així doncs després d'esmorzar decidim anar a caminar una estona esperant que marxi definitivament. Amb la Sílvia, la Queralt, el Ferran i jo mateix comencem a caminar des del gran pla per la pista que baixa fins al Salt de Sallent. Pocs metres més avall ja no hi ha boira, la qual està concentrada sobre al cingle del Pla de Fàbregues, fins on arriba després de pujar a tota velocitat des del pantà de Sau.

Caminem per la vora del cingle avançant cap al Salt de Sallent, tot contemplant la llarga cinglera que arriba fins al Santuari del Far, uns quants quilòmetres enllà. Ens aproximem al Salt de Sallent i en contemplem el magnífic salt d'aigua. Passem a l'altra banda del salt, fins un mirador des del qual hi ha una panoràmica completa de la cascada, de més de 100 metres de caiguda vertical. És un lloc molt bonic, al qual s'arriba amb una simple caminada. Ens entretenim mirant l'arribada d'un parell de vies d'escalada que acaben al costat mateix del mirador, i que espanten només mirar la trajectòria i verticalitat. Si mirem enllà, en sentit contrari (sud), ens meravellem amb l'estètica impecable de l'Agullola de Rupit, on volem anar a escalar. La boira corre i embolcalla el cingle. L'Agulla però està fora de la trajectòria de la boira, i hi toca el sol. Per tant decidim girar cua i anar-ho a provar.

Tornem en pocs minuts al pla de Fàbregues, preparem els estris i comencem a caminar per una pista secundària que marxa en sentit sud al mateix pla. Caminem de pla per la pista, que al cap de poc gira cap a l'esquerra. Continuem avançant i aproximadament al cap de 20 minuts arribem a un punt en què davant nostre tenim la vora del cingle. La pista que seguíem es difumina i gira a la dreta en pujada. En aquest punt marxa de pla un senderol difuminat cap a la dreta que en tres o quatre minuts ens acosta al Grau de Saltabocs, pas que ens permetrà baixar de la cinglera i anar a buscar la base de l'Agullola.

Abans però val la pena ver un volt per la vora del cingle i contemplar l'Agullola des de ben a prop, contemplant-ne les seves estètiques parets. Per això continuem per la pista que seguíem, que comença a pujar. Al cap de poc es difumina i esdevé camí. Aviat arribem a la punta de la cinglera, davant mateix de l'Agullola, que s'aixeca desafiant. Des d'aquest punt es pot baixar directament a la bretxa fent un llarg ràpel de 60 metres. Nosaltres però seguirem el camí tradicional i baixarem pel grau de Saltabocs. Així doncs continuem vorejant el cingle per un camí evident que ens torna a deixar al pla, al punt just on hem de buscar el senderol que ens porta al grau. Aquesta petita volta circular al cingle es fa en aproximadament 15 o 20 minuts.

Des del pla, prop del cingle, busquem el senderol difús. És fàcil de trobar si prenem com a referència un abeurador de bestiar que veiem al peu de la pista principal. Des d'aquí seguim cap al sud (dreta venint del Pla de Fàbregues, esquerra si tornem de fer la volta al cingle) durant 3 o 4 minuts fins que arribem a una placa de roca on hi ha una inscripció a terra que diu Grau de Saltabocs. Per baixar el grau cal anar amb compte, ja que s'ha de fer una petita desgrimpada fàcil (II), però amb poques preses per les mans. Creuem una placa de roca en diagonal descendent, i llavors acabem de baixar desgrimpant per terreny més fàcil fins un bosc d'alzines, on trobarem un caminet evident que marxa cap a l'esquerra. Seguim el camí que va passant per sota mateix de les verticals parets del cingle. Trobem alguna via d'escalada equipada, que sembla difícil per fer en artificial i estratosfèrica per fer en lliure.

Passem per la vora de la gran bretxa que separa el cingle de la base de l'Agullola però sense acabar d'arribar-hi. Cal anar a buscar la base de l'agulla pel vessant sud i seguir-la per la dreta fins a trobar l'inici de la via. Costa de trobar el començament, ja que no hi ha cap indicació, ni fita, ni clau, ni cap mena de senyal. La millor indicació és seguir la intuïció, i començar per allà on sembli més fàcil. Es veu una petita canal que va a buscar un tram de bosc que sembla molt factible. Atacarem per aquí. Fa força fred, acusat per la presència constant del vent. A l'altra banda de bretxa, al vessant nord, surt una altra via que també puja l'Agullola, però fora del nostre abast (6b).

Ens equipem i el Ferran obre la via en la primera cordada, que compartirà amb la Queralt. Jo obriré la segona cordada amb la Sílvia assegurant. El primer llarg és fàcil, de poc menys de 20 metres i de poca dificulat. El primer tram és el més vertical (III) i llavors tendeix a flanquejar de pla cap a la dreta (II), fins una alzina que serveix per muntar la reunió. Segons comenta el Ferran gairebé el més difícil és trobar la línia. Per assegurar el Ferran utilitza algun encastador dinàmic (friend) i alguna baga, que ja aprofitem la segona cordada. La roca és poc sòlida, calcària vella que es desfà només acostar-t'hi.

El segon llarg comença més vertical, i veiem un parell de claus antics a la paret. Gairebé com una peça d'arqueologia escaladora també trobem en algun punt tascons de fusta, probablement utilitzats durant les primeres ascensions a aquesta agulla. Al cap de poc de sortir el segon llarg té un pas més incòmode que difícil (IV+), ja que el cos queda encaixonat dins d'una petita xemeneia. Es supera amb adherència i oposició. Passat aquest ressalt la dificultat disminueix, però continua vertical fins una nova repisa, en la qual cal deixar la línia ascendent i flanquejar de pla cap a la dreta fins una arrel que serveix per muntar la segona reunió.

La tercera tirada és la més llarga, i potser la que té el pas més difícil. Comença vertical, sense cap assegurança. El Ferran el protegeix amb un parell d'encastadors i alguna anella de cinta. Més amunt hi ha un pas una mica incòmode, amb preses de mans molt fines (IV+/V). Encara més amunt la via ha estat reequipada amb dos químics. Abans però cal superar un pas de la fe lateral, ja que es puja per una clapa de roca lleugerament separat del bloc principal (IV). Poc abans d'arribar al cim encara trobem una placa menys vertical però amb poca nansa (IV). Arribem a l'estret cim de l'Agullola, coronat per una creu metàl·lica.

Contemplem el bonic paisatge des d'aquest cim tan emblemàtic: el cingle del Far i el Collsacabra cap al nord, la Vall de Sau i les Guilleries cap al sud. Fem foto de cim, tot i la poca perspectiva en ser un cim petit. És curiós que a dalt del cim està ple de nummulits, petits fòssils en forma de monedes de pedra que palesen el passat marí de la zona. No ens encantem ja que fa molt fred, i tenim les mans glaçades. A dalt hi ha una reunió sòlida, amb dos espits amb cadena, anella i mosquetó, i també un químic. Des d'aquest punt farem el ràpel de baixada. Fem un ràpel llarg encadenant el tercer i segon llargs. Tenim problemes per recuperar la corda, ja que el terreny és força irregular. Finalment ho aconseguim. Amb un segon ràpel molt curt arribem a la base de l'agulla.

Tornem al pla de Fàbregues pel mateix camí, comentant la jugada i feliços per haver assolit l'objectiu. Estem satisfets d'haver escalat aquesta paret clàssica, de poca dificultat però d'estètica impecable.

• 1a ascensió: ? (1.934)
• Material: Corda 60 m., bagues, encastadors (i material bàsic: casc, arnés, rapel·lador, cintes,...)

Mapa i track GPS

Track GPS de la ruta

Imatges

• Fotos de la Queralt
• Nus. Bloc del Ferran

Croquis de la via (by Ferran)

© Ferran Garcia Iborra