Causse Méjean, Gorges del Tarn i de la Jonte en BTT

Iniciem uns dies de descoberta al parc nacional francès de les Cevenes amb una ruta en bicicleta fàcil a través de dos terrenys totalment diferents. Enfilarem el gran altiplà de la Causse Méjean des del poble de Meyrueis i recorrem uns quants quilòmetres. Després baixem fortament fins a trobar el riu Tarn. Seguirem per la carretera que recorre la seva riba per terreny engorjat. Al poble de Le Rozier remuntarem ara el riu Jonte per territori més feréstec fins al punt d'inici.

Fitxa

• Tipus de sortida: Bicicleta de muntanya, principalment ruta per carreteres secundàries asfaltades
• Lloc de sortida: Meyrueis, (Llenguadoc-Rosselló, França)
• Distància: 68,5 quilòmetres
• Desnivell positiu: 845 metres
• Temps: 6:05 hores, a ritme cicloturista
• Dificultat: Fàcil
• Cartografia: Mapes IGN, diferents resolucions

Crònica

Aprofitem quatre dies de vacances per acostar-nos fins una zona fins ara desconeguda per a nosaltres, el Parc Nacional de les Cevenes (Cévennes en francès). Durant aquests dies la previsió meteorològica no és gaire falaguera, però sembla que més al nord la predicció és millor. Així doncs tornem a sortir a la carretera i posem rumb a Meyrueis, una petita població al sud del parc. Passem a la carretera tot divendres a la tarda, i arribem tard al poble, després d'uns darrers quilòmetres esgotadors per carreteres secundàries molt estretes. Les carreteres d'aquesta zona són totes secundàries, molt poc transitades, estretes i lentes.

El parc nacional de les Cevenes és el més gran dels 7 parcs de França. És un parc diferent dels altres, sobretot pel fet que està situat en una zona habitada, tot i ser la zona de França amb menys densitat de població. El territori és de mitja muntanya, amb grans altiplans anomenats causses, fondes valls que formen alguns rius, com el Tarn, la Jonte, la Dourbie,... i petits nuclis de població. En aquest parc més que un patrimoni natural excepcional, el que es protegeix és un territori forjat per la mà de l'home des de temps immemorials. La relació entre l'home i la natura és ben palesa en aquesta zona, i es protegeixen els aprofitaments tradicionals. Destaca un cim que tot i no ser el més elevat sí que és el més significatiu: el Mont Aigoual.

El nom del Mont Aigoual, d'origen occità, no deixa dubte: és un dels punts més plujosos de França. En aquest modest cim de 1.565 m. conflueixen les pertorbacions fredes atlàntiques amb les càlides mediterrànies, creant un ambient propici per a precipitacions freqüents, sovint violentes. El cim és modest, però no n'hi ha cap altre entre el Mediterrani i l'Atlàntic, i en tenir aquesta posició privilegiada al Massís Central francès, des del seu cim es pot observar, en dies clars, des del Mont Blanc fins al Canigó. Al cim hi ha una estació meteorològica habitada permanentment. Tot i ser un dels punts més significatius del massís, malauradament no hi vam poder anar ja que les males condicions meteorològiques dels dies següents ho van impedir.

Després de passar la nit prop del poble, ens acostem fins a l'aparcament que hi ha al costat mateix de l'ajuntament, on començarem la sortida. La ruta d'avui serà principalment cicloturista, seguint carreteres secundàries, amb una part de muntanya per pistes forestals. Sortim de Meyrueis en direcció nord-oest per una carretera en bones condicions. Hi ha molt poc trànsit, ja que en aquesta zona i especialment en aquesta època hi circula molt poca gent. La carretera comença a pujar moderadament. Aviat contemplem sota els nostres peus el poble, d'arquitectura tradicional, uniforme, racional. No hi ha estridències, ni noves construccions. Aquí els pobles mantenen una estètica, un ambient i una harmonia bucòlics. No sé com definir-ho, però són pobles molt "francesos", tradicionals i amb un cert punt decadent.

Anem guanyant alçada, i veiem sota els nostres peus la fonda vall del riu Jonte, que més tard remuntarem. Pugem tot passant per una zona pedregosa fins arribar a dalt de l'altiplà, la Causse Méjean. Aquí el paisatge canvia radicalment. L'altiplà està format per grans extensions de pastures, boscos i camps, molt plans, amb petites ondulacions fins allà on arriba la vista. Anem planejant ara a bon ritme, ja que el terreny és principalment pla. Passem al costat del trencant que porta a l'Aven Armand, una espectacular cova plena d'estalactites i estalagmites de dimensions majestuoses (l'endemà visitarem les coves, ja que el temps no va permetre fer activitats a l'aire lliure).

Passem el petit nucli de la Parade i continuem per zona plana. És un terreny molt uniforme però no monòton, ja que sempre hi ha detalls per contemplar: un canvi de cultiu, les valles que envolten la majoria dels camps, creus de terme, alguna casa aïllada,... Són petits estímuls que contribueixen a gaudir de la ruta. No és una zona amb grans espectacles naturals, és una zona per gaudir de la tranquil·litat, els petits detalls i la contemplació de la vida tradicional del camp. Prop del poble de Carnac girem a l'esquerra i prenem una carretera encara més secundària. Passem un parell de creus de terme i tombem de nou cap a l'esquerra, per carreteres molt secundàries en què et pots passar gairebé hores sense trobar-te ningú. Passem al costat del petit nucli de Rouveret i continuem endavant en lleugera pujada. Aquí el relleu es torna una mica més rugós, i pugem una estona. Després d'un tram en lleugera baixada i una recta deixem la carretera i prenem una pista forestal. Si seguíssim la mateixa carretera per on veníem aniríem a parar al mateix lloc, però adrecem per pista forestal, donant també un caràcter una mica més muntanyós a una ruta bàsicament cicloturista.

Seguim la pista forestal una bona estona, per terreny pla. La pista és bona i còmoda, però cal parar atenció a no desviar-se en sengles pistes que surten a banda i banda de la principal. Passem una bona estona per terreny boscós esclarissat. Al cap d'una estona arribem al petit nucli de quatre cases de la Maxanne, on veiem un grup de caçadors. Reprendrem la carretera asfaltada i comencem una intensa baixada cap al riu Tarn. En pocs quilòmetres perderem força alçada mitjançant una baixada ràpida i directa, amb alguna giragonsa, fins al poble de les Vignes, ja a la riba del riu Tarn.

Un cop hem trobat el riu Tarn l'anirem seguint per la seva riba dreta, per la carretera que travessa les seves conegudes gorges. Entremig d'aquests grans altiplans o "causses", al llarg de milions d'anys el riu va anar excavant el terreny calcari per obrir-se pas. Això va crear unes fondes valls, amb zones engorjades on el riu s'estreny. El riu Tarn és ample i força cabalós. És un dels principals afluents del Garona. A l'estiu és molt habitual trobar moltíssimes persones baixant pel riu amb canoa. Al llarg de la riba trobarem molts llocs de lloguer d'aquestes embarcacions, però aquesta època estan totes tancades. La carretera passa al costat mateix del riu, i permet un contacte força proper. Ens aturem en alguns punts en què veiem algun petit poblet curiós a l'altra riba. Algun d'aquests poblets no tenen accés amb vehicle, només amb camí.

Anem baixant per la carretera, per terreny força pla però en lleugera baixada. Anem gaudint del riu i del paisatge tardorenc, amb colors contrastats. Baixem fins al poble de Rozier, on abandonarem el riu Tarn i abraçarem la Jonte, un afluent del primer. La Jonte també forma unes boniques gorges, probablement més espectaculars que el Tarn. En aquest cas però, el riu no és navegable, i la carretera no passa al peu mateix, sinó a força alçada, ja que el terreny és més engorjat. Al costat mateix de Rozier contemplem el bonic poble de Peyreleau, a la dreta. A l'esquerra veiem el roc de Capluc, un turó molt vertical on hi ha un camí equipat amb escales que permet arribar fins al punt més alt, coronat amb una creu.

Ens endinsem a la riba del riu Jonte, remuntant-la des de la seva desembocadura al Tarn fins al punt d'inici de la ruta, a Meyrueis. Ara la ruta torna a pujar, moderadament però constant. Deixem a la nostra esquerra altes parets de roca, amb formacions curioses. En aquesta zona hi ha diversos sectors d'escalada de dificultat. Avancem guanyant alçada, i passem per dos o tres petits poblets al costat mateix de la carretera. De nou som en una carretera molt poc transitada, i menys en aquesta època quan pràcticament no hi ha turisme. Gaudim del paisatge, per una banda la fonda riba de la Jonte, i per altra les curioses parets calcàries que anem trobant.

L'itinerari principalment puja, tot i que en algun punt perd alçada. Estem en una zona boscosa, fonda, on destaquen els colors grogosos de la incipient tardor. Circulem una bona estona encara per la carretera que remunta la Jonte, i finalment arribem al poble de Meyrueis després de gairebé 70 quilòmetres de ruta pels altiplans de Méjean i per les gorges del Tarn i de la Jonte. Una ruta fàcil però interessant i curiosa que ens permet una primera aproximació a aquest territori.