Esperó dels Llops (V+/A0)

Ben a prop del Puigsacalm el Puig dels Llops mostra la seva cara sud vertical i altiva. Ens engarristem per la Canal Nova fins el Puig Corneli i acabem d'arribar caminant al peu de la via. Escalem aquest itinerari de 7 tirades, amb alguns trams força entretinguts, sobretot el diedre del tercer llarg, força atlètic. Assolim el cim i baixem pel divertit camí dels Ganxos Vells.

Fitxa

• Tipus de sortida: Caminada / Escalada
• Lloc de sortida: Joanetes, (Garrotxa)
• Distància: 9,6 quilòmetres
• Desnivell positiu: 1.010 metres
• Temps: 7:55 h.
• Dificultat: MD-. V+/A0 (V obligat)
• Sensació de dificultat: Difícil. Via molt ben equipada. Passos atlètics, alguns es resolen en A0
• Cartografia: Puigsacalm, Editorial Alpina (1:25.000)

Itinerari

Punt de pas	T. parcial (h.)	T. acumulat (h.)	Dist. (km.)
Joanetes	00:00	00:00	0
Mas Poc	00:33	00:33	1,8
Inici Canal Nova	00:53	01:26	3,7
Puig Corneli	00:31	01:57	4,3
Inici via Esperó dels Llops	00:27	02:24	5,1
Cim Puig dels Llops	03:14	05:38	5,4
Inici Canal dels Ganxos	01:03	06:41	6,4
Puig del Soi	00:42	07:23	7,9
Joanetes	00:32	07:55	9,6

Crònica

Les previsions meteorològiques del cap de setmana de nou ens fan canviar d'idea, i si inicialment volíem dirigir-nos als Pirineus centrals, ens acabem dirigint al Prepirineu més oriental esperant trobar millors condicions. A proposta del Toni decidim anar a escalar al massís del Puigsacalm, concretament el seu veí, el Puig dels Llops. Intentarem fer una via de 7 llargs de moderada dificultat, o almenys això veiem sobre la ressenya. Serem 6 de colla: la Queralt, la Sílvia, el Toni, el Ferran i jo mateix, i farem dues cordades.

Aquesta sortida té de peculiar que l'escalada pròpiament dita és només una part de l'activitat, ja que l'aproximació i el retorn de la via són per si mateixes prou interessants, i fins i tot justifiquen plenament l'excursió encara que no siguem escaladors. De fet l'any anterior ja havíem fet una sortida caminant molt similar: Puigsacalm (1.514 m.) L'entorn, les vistes panoràmiques i els divertits camins equipats de la Canal Nova i la Canal dels Ganxos són atractius ben interessants.

Ens arribem fins al bonic poble garrotxí de Joanetes, a l'altra banda dels túnels de Bracons. Aparquem prop de l'església i preparem els estris que necessitarem per l'activitat. Sortim caminant des de les últimes cases del nucli. Aviat trobem un camí indicat que marxa a la dreta, entremig d'uns camps. Passem al costat de la casa de Sant-romà i continuem caminant per una pista difusa que s'endinsa enmig d'un bosc espès i humit. Abans d'iniciar la pista podem decidir si pujar per aquesta pista abandonada, que actualment és més aviat un camí, i que puja més suaument però és una mica més llarg, o bé pujar directament per un camí que recorre el llom i puja més directe. Nosaltres triem la primera opció per pujar i la segona per baixar.

El camí puja suaument, a voltes tant que sembla que no guanyem alçada. Més endavant el camí s'adreça i enfilem més de pressa. Al cap d'una bona estona de caminar enmig del bosc desemboquem a l'altre camí, poc després del difús Puig del Soi. A partir d'aquí pugem per un llom ben definit, amb considerable pendent, encarats cap al Puig dels Llops que veiem al davant. Aviat trobem una bifurcació de camins, i veiem un text escrit a una gran roca, on diu "Barret". Deixem el camí de l'esquerra, que utilitzarem per baixar i seguim de dret, amb el camí cada cop més pendent.

Ens endisem a la Canal Nova, o Canal Fosca o com algú anomena Canal dels Ganxos Nous, tot i que trobem alguna persona del poble que fa palès que aquesta no és la canal dels Ganxos, com molta gent pensa. Aviat comencem a trobar els primers trams equipats amb ferros. Trobem alguns passamans i alguns esglaons o plaques metàl·liques que ajuden a enfilar els trams més drets, alguns molt verticals. Sense cap dificultat tret de qui pateixi vertigen avancem per la canal fins un punt on el camí es desvia uns metres a la dreta per arribar al costat d'un esperó de roca on hi ha una campaneta metàl·lica encastada a la roca. Ens acostem fins al petit balcó on está ubicada la campaneta coronada amb un barret metàl·lic. Des d'aquest balcó penjat sobre l'estimball tenim una bona panoràmica de la vall central de la Garrotxa.

Tornem al camí principal i ens entaforem en la part més estreta de la canal, equipada amb uns passamans metàl·lics ben rovellats. Dalt d'un collet tendim cap a l'esquerra i en pocs minuts més arribem dalt del cingle. Pel vessant contrari per on havíem pujat veiem que els pendents són suaus i arrodonits. Pocs metres per sota veiem l'església de Santa Magdalena, envoltada de pastures. Sense baixar a l'ermita passem al costat d'unes antenes i acabem d'enfilar l'arrodonit Puig Corneli (1.361 m.) Continuem per la carena i baixem cap a l'altre vessant fins al coll de Santa Magdalena. Prop del coll trobarem una cruïlla de camins amb un pal indicador. Deixem el camí de la dreta que utilitzarem per baixar, i seguim el camí dels Burros que marxa de pla. Caminem uns cinc minuts més i trobem un pas pla equipat amb una corda, ja que és una mica aeri. Just després d'aquest pas un petit faig i una fita ens marquen el punt on cal deixar el camí.

Enfilem sense camí en direcció a l'evident esperó que tenim just a sobre nostre, i ens dirigim cap a la seva base. Pugem un tram de placa força dret, mig caminant mig grimpant. Aviat veiem els primers parabolts que indiquen l'inici de la via. Ens equipem i ens distribuïm. El Toni pujarà de primer, amb la Queralt i la Sílvia com a segones de cordada. En la segona cordada el Ferran anirà de primer i jo de segon. El Toni i el Ferran són bons escaladors, i tenen el grau necessari per anar de primers, cosa que els altres no tenim. La via no és molt complicada, però té diversos passos de V+ que els escaladors mediocres trobem prou difícils. De fet els passos més difícils els passem en A0. L'equipament és molt bo i abundant, de manera que no cal posar proteccions addicionals.

El primer llarg és fàcil, i no passa de IV. És força curt, de menys de 20 metres, i arriba a una reunió en una repisa còmoda. Fa fresca, però com que la via està orientada al sud-est hi toca el sol des de fa estona.

El segon llarg també és curt, i comença fàcil. Aviat es complica una mica en un pas lateral cap a l'esquerra fins a superar un sostre, on la paret t'expulsa, i costa trobar preses per les mans (V+). Aquest pas alguns ja el passem en A0. La resta és més fàcil fins arribar a la reunió, sota el diedre. La roca és entre mediocre i dolenta. És calcària vella, amb trams trencadissos, tot i que la via ha estat sanejada.

El tercer llarg crec que és el més difícil, ja que és un diedre vertical, fins i tot en lleuger extraplom, i amb una dificultat continuada (V+). Després del diedre la dificultat baixa, i aviat s'arriba a la reunió. Aquesta tirada és una mica més llarga, de poc més de 30 metres. Cal anar amb compte amb la mida de la corda, ja que alguna ressenya parla de tirades de 30 metres, i en realitat són una mica més llargues. Vam tenir algun problema en aquest sentit, ja que la Queralt i la Sílvia pujaven de segones amb corda doblada, i en un parell de llargs, el 3r i el 5è van haver d'improvitzar perquè el Toni acabés d'arribar a la reunió.

El quart llarg no em va agradar gaire, i el vaig trobar força difícil (V+). Des de sota sembla tot el contrari, uns passos de tràmit, ja que són unes panxes arrodonides. Però un cop hi ets veus que no hi ha lloc on posar les mans, ja que totes les vores són romes. Cal buscar i buscar per trobar el pas, amb postures incòmodes i insegures. De nou vaig tornar a tibar alguna cinta.

El cinquè llarg també és difícil, de trenta i pocs metres. Potser és el llarg més vertical, tot i que comença més suau, en un tram brut amb terra, roca i vegetació. En aquest primer tram és fàcil fer caure trossos de pedra o terra avall. Com més amunt millor és la roca. Aviat comença el tram més dret, on també és difícil trobar bones preses. La via està resultant més difícil del que pensava, fins i tot anant de segon. Supero alguns passos en A0. S'arriba a una reunió força còmode, punt en què s'acaba la dificultat de la via.

El sisè i setè llargs són de tràmit. Els fem en ensemble, tot i que seria més còmode anar directament sense corda. Són dos llargs que encadenem sense fer la reunió intermitja ni sense assegurar-nos. Simplement cal grimpar per l'aresta fins acabar d'arribar al cim (II).

Al cim compartim l'experiència entres els 5, comentant els passos que més ens han costat i els que més ens han agradat. Fem un mos al cim, tot contemplant el paisatge des d'aquesta àmplia talaia. El cel s'ha anat tapant, i en algun moment temíem que plogués, però el dia ha aguantat. El Puigsacalm ens queda a menys de 10 minuts, però com que ja hi hem estat i teníem altres compromisos comencem a baixar ràpidament.

Des del cim baixem cap al vessant nord, creuant una bonica fageda. El camí aviat comença a tendir cap a la dreta i perd alçada ràpidament. En poca estona arribem de nou al Coll de Santa Magdalena, on ja havíem passat abans de començar la via. Continuem cap a l'esquerra, seguint el camí definit. Al cap de poc veiem que el camí marxa cap avall, anant a buscar l'evident canal. Trobem un cartell discret que indica el camí dels Ganxos Vells. Comencem a baixar per la canal. El camí té alguns trams força drets, però sense cap dificultat. Un tros avall trobem alguns trams equipats amb passamà i esglaons. És un camí més fàcil que el de la Canal Nova.

Acabat el camí dels Ganxos Vells continuem a l'esquerra, per camí evident fins a trobar de nou el camí de pujada, just a l'alçada d'on hi ha un text que indica el "Barret". Baixem pel camí que ressegueix el llom. Abans hem pujat pel camí de Can Poc i ara seguirem estrictament el llom, passant pels poc definits Puig del Soi i Puig de la Peresa. Després d'una bona estona de caminar per camí còmode, però amb diversos esglaons molt alts que cal superar, arribem a les envistes de Joanetes. Acabem d'arribar al punt d'inici després de gairebé 8 hores d'intensa activitat.

Hem anat força lents, gaudint del paisatge i de la pròpia activitat. Alguns som força dolets escalant, i a més amb un grup de 5 sempre s'alenteix el ritme. Els camins de pujada i baixada són molt divertits, i per si mateixos ja justifiquen la visita fins al Puigsacalm. La via de l'Esperó dels Llops l'he trobat força difícil pel meu baix grau, tot i que està molt ben assegurada amb parabolts molt propers. És una via molt bonica i oberta en ser un esperó. L'arribada dalt d'un cim és un regal afegit. Un exel·lent matinal de nou en companyia de bons amics.