Via delle Bocchette

A l'oest de les Dolomites, el massís de Brenta s'eleva amb cims de més de 3.000 metres de nord a sud. Està format per cims i parets molt verticals, i una extensa xarxa de senders equipats o ferrades que permeten múltiples combinacions. Durant dos dies resseguim aquesta apassionant ferrada per la part més elevada del massís. És una ruta preciosa, la quinta essència de les ferrades, amb trams molt exposats i excel·lents vistes.

Fitxa

• ! Ruta de dos dies no circular
• Tipus de sortida: Via Ferrada
• Lloc de sortida: Passo Grostè, després de pujar amb el telecabina de Grostè
• Distància: 27,3 quilòmetres (11,4 + 15,9)
• Desnivell positiu: 1.360 m. metres (980 + 380)
• Desnivell positiu: 2.256 m. metres (826 + 1.430)
• Temps: 14:35 h. (8:14 h. + 6:20 h.)
• Dificultat: B/C (Una mica difícil/Difícil)
• Sensació de dificultat: Mitjana-difícil. Via molt llarga en terreny d'alta muntanya. Trams de màxima exposició. Trams de grimpada (II). Petita glacera.
• Cartografia: Gruppo di Brenta, Kompass (1:25.000)

Itinerari

Punt de pas	T. parcial (h.)	T. acumulat (h.)	Dist. (km.)
Dia 1
Passo Grostè	00:00	00:00	0
Inici ferrada Benini	00:55	00:55	1,3
Bocca dei Tuckett	02:14	03:09	5,8
Refugi Alimonta	05:05	08:14	11,4
Dia 2
Refugi Alimonta	00:00	00:00
Inici ferrada	00:48	00:48	1,3
Bochette di Brenta	02:31	03:01	6,7
Refugi Brentei	01:27	04:28	10,0
Refugi Vallesinella	01:54	06:20	15,9

Crònica

No és una via ferrada com qualsevol altra que haguem fet. És un camí d'alta muntanya que recorre la part superior del massís de Brenta, i en molts trams està equipat amb cable de vida, i en alguns casos amb escales, ja que el massís és molt escarpat i abrupte. No tot el trajecte està equipat, només allà on cal. En alguns trams cal grimpar, i en altres extremar la precaució ja que es passa per zones extramadament exposades. En aquesta zona es podrien enllaçar diversos dies sense parar de fer ferrades, fent nit en alguns dels molts refugis que podem trobar-hi. Nosaltres ens centrem en la part més alta, i segons ens han comentat més bonica de la zona. Enllaçarem el primer dia les vies Alfredo Benini i Bocchette Alte i el dia següent la Bocchette Centrale i tornarem al punt d'origen, sempre seguint la ruta més alta, anomenada genèricament Via delle Bocchette. És un itinerari espectacular com pocs, molt alpí, amb passos molt aeris al costat de grans parets de roca. La quinta essència de les ferrades.

A les 8 del matí obren el telecabina de Grostè, prop de la localitat de Madonna di Campiglio. Pugem amb les primeres cabines, amb la intenció d'aprofitar el dia, ja que la jornada es preveu llarga i en alta muntanya. Cal evitar de totes totes les possibles tempestes de tarda. En poca estona ens situem al Passo Grostè, on comença la ruta. Comencem a caminar cap amunt, seguint el sender 305 i la direcció evident cap a la roca, cap a la gran roca de la Cima Grostè. Aquest primer tram caminant es fa una mica feixuc, ja que portem força pes i és costa amunt. Avancem per una zona de terrasses de roca amb trams incòmodes. En menys d'una hora arribem al peu de la Cima Grostè, on comença el camí equipat. Ens posem els estris i comencem a progressar. Fa un dia excel·lent, i el paisatge fa emmudir.

El primer tram de la via no té cap dificultat, simplement cal anar flanquejant la Cima Grostè per l'esquerra, amb algun pas més vertical. El paisatge aquí és extrem, d'alta muntanya àrida i abrupte, d'aires selènics. Anem enllaçant trams equipats en altres on tan sols cal caminar i gaudir del paisatge. Avancem algun grup que també fa la ruta. És força habitual partir aquesta ruta en 3 dies, i fer aquesta primera ferrada fins al refugi Tuckett el primer dia i la Bocchette Alte el segon. Nosaltres intentarem fer-ho en un sol dia, tot i sortir una jornada força llarga. La ruta puja majoritàricament, tot i que en alguns colls molt pronunciats perd alçada brúscament, per tornar-ne a recuperar tot seguit. Passem un breu tram de neu, però és fàcil i segur.

Voregem tota la Cima Grostè fins a la Bocchetta de Camosci (coll). Guanyem de nou alçada i voregem la Cima Falker no gaire lluny del cim. Ens entretenim mirant les vertiginoses parets del Castello de Vallesinella. En aquest punt comencem a trobar llargues escales, algunes d'elles força impressionants. Durant el recorregut trobarem escales en diferents punts, i tot i ser fàcil pujar i baixar escales, algunes són molt espectaculars ja que estan abocades al buit. Voregem també el Campanile de Vallesinella, un altre dels bonics cims que anirem trobant ben a prop de la ruta.

Passat un curt tram de neu tornem a pujar i voregem ara la Cima Sella. Perdem de nou alçada i arribem a la Bocca de Tuckett, un ampli coll on el camí es bifurca. Molta gent tira cap avall per una ampla glacera (recomanables grampons), ja que el camí porta al refugi de Tuckett, parada habitual de la primera etapa o la gent que només vol fer el Sentiero Alfredo Benini. Aquesta primera part que hem fet fins aquí és la més fàcil, i és assequible pràcticament per a tothom que estigui habituat a la muntanya. A partir d'ara la ruta es complicarà una mica més, amb el tram de més alçada i més dificultat tècnica.

Al coll trobem un indicador per començar la via Bocchette Alte on la recomana només a experts. Aviat comença a pujar de forma considerable. Primer cal grimpar uns passos i tot seguit ja trobem el cable de seguretat, que sovint l'hem d'utilitzar per progressar. Aviat comencem a trobar passos verticals, però sense gran dificultat. Després d'un primer tram força vertical toca un vertiginós flanqueig per l'est de la Cima de Vallesinella. La via passa lleugerament per sota del cim, tot i que arriba a superar en algun punt els 3.000 metres. El flanqueig és molt bonic i exposat. Els trams complicats estan assegurats, però cal caminar per alguns trams sense cable on no val a badar.

Trobem tot seguit un conjunt d'escales que ens permeten superar un tram força vertical de baixada. Fem una profunda sifonada prop de la Cima Brenta (3.150 m.), el segon cim més elevat del massís i un dels més característics. Estem en un terreny congost i molt vertical, amb llargues escales sovint extraplomades on pràcticament no es veu el final. És un dels trams més espectaculars i feréstecs de la Bocchette Alte, per la seva exposició i verticalitat.

Després d'enfonsar-nos en un coll molt estret, amb parets verticals a banda i banda cal prestar atenció, ja que la via es bifurca. Si seguíssim canal avall aniríem cap a la ferrada Detassis. Cal no acabar d'arribar fins al fons de l'escala, i abans d'acabar-la, en un terreny absolutament vertical cal deixar-la i continuar cap a la dreta, fent un flanqueig aeri fins a buscar la part més estreta del coll que ens permetrà continuar a l'altre vessant. Creuem l'estret coll que no deu tenir més de 2 o 3 metres d'ample i comencem a enfilar fort per l'altre vessant. Enfilem fort de nou per tram força vertical i voregem ara la Cima di Molveno. Quan ja veiem davant nostre la glacera de Sfulmeni baixem sense cable per un terreny tarterós fins prop de la neu. En aquest punt ja veiem el refugi d'Alimonta a la nostra dreta. Ens desviem pocs minuts de la ruta per arribar al refugi, final de l'etapa d'avui. Fa poc més de 8 hores que hem sortit, però ha passat el temps volant.

Ha estat una jornada llarga, però intensa i apassionant. La via no té trams molt difícils, però sí passos molt verticals, i ens movem sempre en un entorn d'alta muntanya, al voltant dels 3.000 metres. Arribem al gran i còmode refugi d'Alimonta, que és privat. Ens sobten els luxes del refugi, ja que és possible dutxar-se amb aigua calenta, les aixetes dels diversos banys són automàtiques, i el més sorprenent de tot: a l'hora de sopar podem triar entre un ampli ventall de plats de la carta. Fem un sopar abundant i de qualitat. Realment els refugis italians són diferents, tot i que es troba a faltar una mica l'ambient més aspre i tradicional dels refugis, on els moments previs al sopar tothom té neguit per saber què hi haurà.

M'agraden les estones del sopar i la sobretaula als refugis, on tothom intercanvia opinions. Se senten diversos idiomes, i aprofitem per practicar una mica d'anglès. Tothom té històries, motivacions i interessos diferents, i és interessant compartir-los. Dormim còmodament en una habitació amb lliteres. L'endemà esmorzem i ens posem en marxa. Des del refugi remuntem fins a la glacera, que de lluny semblava més difícil del que realment és. Simplement cal creuar-la en diagonal, trepitjant sempre la neu i evitant la part de glaç. En poca estona arribem al coll, la Bocca dei Armi, on comença de nou el tram equipat.

En aquesta segona jornada creuarem la Bocchette Centrale, més fàcil que el dia anterior, però extremadament aèria. Arribats al coll ens trobem un petit embús, ja que sembla que tothom ha sortit a la mateixa hora del refugi. Un grup força lent que s'ha posat davant entorpeix la marxa. Fins que podem avançar aquest grup avancem parsimoniosament. La via comença pujant un petit esperó fàcil, i a continuació comencem un flanqueig molt aeri, ja que avancem per un estret camí retallat a la roca amb una timba considerable sota els nostres peus. Tot i això és un tram ben fàcil i planer, fins i tot hi ha gent que ni s'assegura. Aquest tram és molt bonic. Després del flanqueig perdem força alçada fins un collet. Contemplem l'estètica torre del Campanile Basso, i les espectaculars parets del Campanile Alto. En passar-hi pel costat veiem diverses cordades escalant.

Un nou tram de flanqueig esfereïdor, encara més vertical que l'anterior ens espera. És un lloc espectacular i bonic, amb els cims de Campanile a la vora. Passem per les "cenge" que forma el massís, unes repises naturals que forma la roca. Fem una nova zona engorjada i flanquegem per la seva base els Campanile. Tornem a trobar passos aeris molt bonics, i alhora fàcils. Entremig diverses escales per connectar els trams. Flanquegem finalment la Cima Brenta Alta per la seva esquerra, fins anar a buscar el coll de la Bocchetta di Brenta, on acabarem la via.

La Bocchette Centrale és més fàcil que la Bocchette Alte, però més aèria i potser fins i tot més espectacular. És un recorregut magnífic i encisador. Des del coll veiem els refugis de Tossa i Pedrotti, però no hi acabem d'arribar. Dinem i baixem en direcció nord-est. Creuem un tram de neu, després baixem per un tram també equipat, tot i que ja ens hem tret els estris de ferrada, i al cap d'una bona estona caminant a l'esquerra de les verticals parets dels Campanile arribem al refugi Brentei. Passem el refugi i continuem baixant per la Val Brenta Alta, seguint el llarg camí 318. En algun tram cal pujar una mica, tot i que anem perdent alçada. Ja molt avall passem el refugi de Casinei, i menys d'una hora més tard arribem al refugi de Vallesinella on acabarem la travessa. Des del refugi baixarem amb bus fins a Madonna di Campiglio.

Han estat dos dies apassionants, probablement una de les millors rutes que hem fet en la nostra estada dolomítica. És un recorregut d'alta muntanya en què ens podem deleitar amb vistes extraordinàries sobre tot el massís de Brenta, i alhora gaudir tot creuant passatges escabrosos i exposats amb la seguretat del cable. Absolutament imprescindible!