Colàc (2.715 m.) per la ferrada Finanzieri

Les Dolomites són el paradís de les ferrades, i avui en provem una de més dificultat. La "Ferrata dei Finanzieri" enfila fins el cim del Colàc. És una via molt entretinguda, de dificultat mitjana, amb un pas extraplomat força a l'inici de la via. La resta és progressió per roca, sense esglaons, però sense grans complicacions.

Fitxa

• Tipus de sortida: Via Ferrada
• Lloc de sortida: Refugi Ciampac, després de pujar amb remuntador de Ciampac, des d'Alba
• Distància: 5,4 quilòmetres
• Desnivell positiu: 680 m. metres
• Temps: 04:05 h.
• Dificultat: C (Difícil)
• Sensació de dificultat: Mitjana. En alguns trams cal fer força de braços. Pas extraplomat però amb esglaons. Caigudes de pedres freqüents.
• Cartografia: Val di Fassa e Dolomiti Fassane, Dolomites-Tabacco (1:25.000)

Itinerari

Punt de pas	T. parcial (h.)	T. acumulat (h.)	Dist. (km.)
Refugi Ciampac	00:00	00:00	0
Inici Ferrada	00:35	00:35	1,0
Cim Colàc	02:04	02:39	2,0
Forcia Neigra	00:52	03:31	3,3
Refugi Ciampac	00:34	04:05	5,4

Crònica

Amb la Sílvia tornem avui a fer una via ferrada, un dels grans atractius d'aquesta zona de les Dolomites, la Val di Fassa, amb el poble de Cianacei (en ladí, Canazei en italià) al centre. En tota aquesta zona dels Dolomites italians, coneguda també com a Ladínia, es parlen diversos idiomes: l'italià perquè és oficial a tot Itàlia; l'alemany a les poblacions més del nord, ja que la zona havia pertangut a l'imperi austro-hongarès; i també molts habitants locals parlen ladí, una variant de les llengües reto-romàniques que, amb diferències notables, també es parla en altres llocs com Suïssa. El poble o nació de Ladínia no està reconeguda administrativament, i forma part de tres províncies italianes (Belluno, Bolzano-Südtirol i Trento).

Em feia gràcia fer aquesta ferrada, ja que comença a tenir un punt més de dificultat, i assoleix un cim molt bonic i estètic, el Colàc. A més a més, els meus pares l'havien fet uns anys abans, i m'ho havíen explicat. Així doncs al voltant de 2/4 de 9 del matí, just quan obren el telecabina de Ciampac, a Alba, prop de Canazei, ja som a punt de pujar-hi. El temps avui no pinta gaire bé, i els núvols amenaçadors van corrent, combinant-se amb ullades de sol. Pensem que potser el dia s'obrirà, però és més fe que res més.

Arribats a l'estació superior del còmode telecabina, tendim caminant cap a l'esquerra, perdent primer una mica d'alçada fins a trobar els indicadors que marquen el punt d'inici de la via. Després d'una breu però intensa pujada arribem al punt d'inici de la via. Ens posem el material i comencem a progressar. Els primers passos no tenen gran dificultat, però ja indiquen quina serà la tònica de la via: no hi ha esglaons i caldrà refiar-se del cable de vida i de les preses naturals de la roca.

Les nostres pors es compleixen, i aviat comença a ploure, i ho fa amb considerable intensitat. Fer una ferrada amb pluja no és precisament una activitat agradable, però ja que hi som considerem que no té sentit tornar enrere. El punt positiu de la pluja és que no veiem ningú més fent la via, i en aquest cas això és una ajuda, ja que és fàcil que els grups precedents facin caure pedres en passar per diversos passos amb roca descomposta.

La via aviat tendeix cap a l'esquerra, amb uns flanquejos força espectaculars sobre pedra molt llisa, amb una timba considerable sota els nostres peus. Cal agafar-se fort al cable i anar pujant. En el primer terç de la via trobem un tram amb esglaons, l'únic, però aquí estan ben justificats. Cal enfilar un tram d'uns 15 o 20 metres amb un considerable desplom. Amb força i rapidesa per no cansar-nos en excés superem aquest tram sense més problemes que un cert cansament de braços. És un dels trams claus, ja que hi ha un bon desplom, però amb esglaons es facilita la pujada, tot i que cal anar ràpid per no cansar els braços en excés. La pluja és persistent, i tant les mans dins els guants com els peus dins les sabatilles fan xup-xup.

Superats aquests passos la via va a buscar pràcticament la fina aresta, a través de passos en petits canalons estrets i encaixonats. El darrer tram pràcticament segueix l'aresta fins al mateix cim, on hi ha una creu de ferro. Des d'aquí s'hauria de veure una magnífica vista lateral de la Marmolada i la seva cara sud, i dic s'hauria perquè la boira ho impedeix. No es veu gaire res, només uns metres al voltant, suficients per observar que aquest cim és estret i molt aeri per totes bandes. No ens encantem ja que continua plovent.

Comencem a baixar pel cantó contrari per on hem arribat. La baixada és pronunciada. Arribem fins un petit collet, on trobem de nou cable de vida per facilitar la baixada. Cal baixar per una canal ample, però amb un pendent molt pronunciat, on una caiguda seria fatal. El cable dóna seguretat i a la vegada permet agafar-se en els trams més difícils. Amb la pluja encara s'agraeix més. La baixada és força llarga, especialment perquè cal anar amb molt de compte i anar assegurat. Quan s'acaba el tram ferrat cal pujar fins un collet, la Forcia Neigra, on hi ha una cruïlla de camins. Prenem el de la dreta, baixant per una coma ampla i herbrada, on veiem prats inclinats amb força flor de neu. Continua plovent amb certa intensitat, i anem ben xops.

Amb bon temps i ganes de caminar es pot allargar la sortida. Des de la Forcia Neigra (pel color de la seva roca volcànica) es podria baixar a la vall de Contrin fins al refugi San Nicoló, des d'on es pot tornar al punt d'inici després d'una llarga passejada. Avui no és el dia, ja que fa molta estona que plou i no hi ha visibilitat, així que fem el camí de tornada curt. Tot i això, arribant al remuntador no podem deixar de contemplar el magnífic Crepa Neigres (2.534 m.), un cim proper molt bonic, encatifat d'herba.

Acabem d'arribar a l'estació del remuntador ben molls, després d'una bona estona baixant. La Finanzieri és una ferrada molt bonica, que assoleix un cim esbelt i estètic, el Colàc (2.715 m.) Malauradament el temps no ens ha deixat gaudir de la sortida, i ha estat massa protagonista. No és una via complicada però sí força exigent, amb algun petit extraplomat, i on pràcticament no hi ha més equipament que el cable de vida. Les vistes de la Marmolada i les muntanyes del voltant hauria estat majestuosa si els núvols no ho haguessin impedit.