Volta al Catinaccio

Aquesta ruta circular ens acosta als quatre costats del Catinaccio (2.981 m.), un dels cims característics de les Dolomites orientals. En la primera meitat cal recórrer una entretinguda via ferrada. Passat el refugi Santner contemplem les espectaculars torres Vajolet, i tot seguit enfilem cap al "passo delle Coronelle" per tornar al punt d'origen.

Fitxa

• Tipus de sortida: Via Ferrada
• Lloc de sortida: Refugi Fronza alle Coronelle, després de pujar amb remuntador Laurin 2
• Distància: 8,8 quilòmetres
• Desnivell positiu: 925 m. metres
• Temps: 06:07 h.
• Dificultat: B (Una mica difícil)
• Sensació de dificultat: Fàcil-mitjana. Algun pas entretingut. Cal creuar una petita canal, sovint nevada i amb el cable soterrat.
• Cartografia: Val di Fassa e Dolomiti Fassane, Dolomites-Tabacco (1:25.000)

Itinerari

Punt de pas	T. parcial (h.)	T. acumulat (h.)	Dist. (km.)
Refugi Fronza alle Coronelle	00:00	00:00	0
Inici Ferrada	00:57	00:57	1,6
Refugi Santner	01:15	02:12	2,7
Refugi Re Alberto I	00:40	02:52	3,5
Refugi Vajolet	00:45	03:37	4,4
Passo delle Coronelle	01:34	05:11	7,5
Refugi Fronza alle Coronelle	00:56	06:07	8,8

Crònica

El Catinaccio (Rosengarten en nomenclatura germànica) és un petit massís format per una gran massa de roca, vertical pels quatre costats. Accedir al seu cim està reservat als escaladors de via llarga mitjançant alguna de les diverses vies de considerable dificultat. Nosaltres farem la volta al massís, assolint excel·lents vistes cap a tots els seus vessants.

Sortim des de l'aparcament del telecadira Laurin 2, a pocs quilòmetres del coll de Costalunga (que dóna pas a la Val di Fassa). Per arribar-hi, prop del coll de Costalunga cal prendre una carretera secundària que flanqueja la base de la muntanya, i seguir-la fins arribar al refugi/restaurant Frommer Alm, on hi ha la base del telecadira i un ampli aparcament.

Agafem el remuntador a les 8, a l'hora que obren, per aprofitar el matí i evitar les tempestes de la tarda. Avui el temps és benigne, fet que agraïm després de la dura jornada anterior a la Marmolada, on vam tenir fins i tot neu. Després d'una bona estona de pujar, el telecadira ens deixa al peu del refugi Fronza alle Coronelle (Rosengartenhütte en alemeny). Passem per sobre el refugi i agafem el camí que comença pujant molt fort. Ja de seguida trobem un tram equipat, i ens posem l'arnés, el casc i la cinta dissipadora. No calia, ja que és un tram breu i es pot pujar sense res.

El camí enfila molt fort, per terreny de roca segura. Passem sota una espectacular agulla, i gaudim de les bones vistes sobre el grup de Latemar, a l'est. Anem guanyant alçada fins arribar a una zona planera, on el camí es bifurca. Nosaltres prenem el camí 542 que marxa cap a l'esquerra, direcció a la ferrada de Santner i el refugi homònim. Comencem una travessa gairebé plana i fins i tot descendent per un camí ben fresat que travessa llargues tarteres de roca, al vessant oest del Catinaccio. Després d'una bona estona caminant arribem a l'inici de la ferrada.

En la línia de les ferrades de la zona, aquesta tampoc té pràcticament esglaons ni altres elements metàl·lics més enllà del cable de vida. Sí que en algun punt hi ha una petita escala i alguns travessers encastats a la roca. Però majoritàriament cal progressar agafant-se a la roca. La ferrada sempre va flanquejant la muntanya en direcció nord, i principalment puja, tot i que en alguns trams fa considerables sifonades.

És una ferrada divertida, de dificultat moderada, tot i que en alguna guia apareix com a "difícil". No té cap dificultat especial ni cap pas compromès. Tampoc té ni extraplomats ni passatges extraordinàriament aeris. Té una dificultat mitjana però sostinguda. En un punt cal creuar una canal on hi acostuma a haver neu molts estius. Portàvem els grampons per si feien falta, però no calia. Es podia esquivar la neu, i a més a més hi ha cable de vida. Segons llegim, en algunes ocasions, quan queda molta neu, el cable de vida queda cobert, i cal prestar molta atenció en creuar aquest punt, on hi ha hagut algun accident mortal. Després d'aquesta canal ve potser el tram més vertical de la via. Cal superar alguns canalons estrets i en fort pendent. És també el tram més divertit.

Arribem al final de la via després d'aproximadament un parell d'hores d'haver sortit. Arribats a dalt d'una zona plana s'acaba la via i veiem el refugi de Santner no gaire lluny. Hi acabem d'arribar i contemplem els verticals murs de la Torre del Lago ben a prop. Aprofitem per fer un mos i tot seguit continuem, passant per darrere el refugi i canviant de vessant al coll. Se'ns obre davant nostre l'espectacular imatge de les torres Vajolet, esveltes, estretes i verticals. Ens hi aproximem tot baixant pel camí molt fresat que hi mena. Sota mateix de les torres hi ha el refugi Re Alberto I (Gartlhütte en alemany), per on també passem, contemplant en tot moment la bellesa d'aquestes elevades torres de roca.

Passat el refugi la baixada s'accentua, i entren en una canal molt dreta que haurem de descendir durant una bona estona. El camí continua sent molt evident, i fàcil tot i ser dret. Ens creuem amb molta gent que puja, suposem a contemplar les torres Vajolet. Anem baixant cap al refugi de Vajolet que veiem molt avall, al fons de la canal. La baixada és llarga, incòmoda i fatigosa. Finalment arribem al peu del refugi, i el camí millora. Passem al costat del refugi Vajolet, i també del refugi Preuss, molt a prop l'un de l'altre. Més que refugis són pràcticament hostals/restaurants, molt freqüentats aquesta època. Seguim durant pocs metres la pista que marxa des del refugi, i enmig d'un pronunciat revolt prenem un camí cap a la dreta, ben indicat. Després de molta estona baixant ara tornem a pujar, moderadament, flanquejant la base est i sud del Catinaccio, sota les seves parets totalment verticals.

El camí indicat ens portarà fins al "passo delle Coronelle" (Tschager Joch en alemany), una estreta bretxa que comunica el vessant oriental amb l'occidental. Vorejant la paret del Catinaccio contemplem amb alegria la flor de neu (Edelweiss) que hi ha vora del camí. És realment preciosa, el símbol dels muntaneycs, tan escassa a les nostres contrades i força abundant aquí. El camí va pujant de forma moderada fins que s'acosta pràcticament sota el mateix "passo delle Coronelle", on puja molt fort, fent marcades ziga-zagues. Es nota ja el desnivell acumulat i les hores de ruta. La pujada és exigent, i mica en mica acabem d'arribar al cap d'amunt d'aquest pas característic. Aprofitem per dinar tot contemplant les vistes del vessant del Catinaccio.

A l'altra banda del pas trobem la boira espessa, que no ens deixa veure més enllà d'uns 20 o 30 metres. A l'altre vessant del pas trobem un camí amb un pendent molt pronunciat, però el camí està arranjat, i en alguns trams fins i tot hi ha esglaons de fusta i en alguns barana. El camí és dret, però es pot baixar còmodament. Després d'una bona estona baixant per la marcada canal, el camí tendeix lleugerament cap a la dreta, i al cap de poc arriba de nou al primer tram que ja havíem fet el matí, just on hi havia una zona plana. Caldrà només acabar de baixar l'últim tram força dret fins al refugi.

Ha estat una sortida completa i molt agradable. La ferrada marca la primera meitat de la ruta, una via divertida i de dificultat moderada. El pas sota les torres Vajolet i el "passo del Coronelle" són els altres atractius d'aquest complet itinerari. Del tot recomanable.