Empetitit pels seus veïns propers que superen els 3.000 metres d'alçada, la Tuca de Salvaguardia destaca per ser un cim esbelt, estètic, vertical i atractiu. I sobretot és un dels millors miradors del Massís de la Maladeta, del qual es troba al nord i amb una distància suficient per tenir una gran perspectiva. L'ascensió és fàcil, però no val a badar, ja que una caiguda tindria conseqüències fatals.
Després de les pràcticament 11 hores del dia anterior a l'Aneto, ens decantem per un recorregut més curt, però no menys bell. De fet amb la Sílvia arribem a la determinació que ens ha agradat fins i tot més, ja que és un cim molt esbelt que sembla infranquejable. Està situat al nord del Massís de la Maladeta, separat d'aquest per la Vall de Benàs. El seu cim altiu és fronterer entre els estats espanyol i francès, i ofereix àmplies panoràmiques cap a la Maladeta (mirant cap al sud) i cap a la zona de Luchon (mirant cap al nord). Des de la Vall de Benàs s'aixeca gairebé 1.000 metres de forma pràcticament vertical, d'aquí el seu aspecte imponent i feréstec.
Hem passat la segona nit al pla de la Besurta, a 1.900 m. d'alçada. Canviem de vessant i avui ens dirigim cap al nord precisament per buscar el vessant sud, més assolellat i pràcticament sense neu. Farem un itinerari circular que ens portarà a transitar per vells camins de ferradura que comunicaven la Vall de Benàs amb les veïnes valls de Luchon pel Port de Benàs i la Val d'Aran pel Pòrt dera Picada i la petita Val dera Artiga de Lin.
Sortim del pla de la Besurta i just a la meitat de l'aparcament agafem un camí que tomba cap al nord, on veiem un indicador cap als Ibons de Villamuerta. (Ibon és la paraula que al Pirineu aragonès utilitzen equivalent a estany). Pujant ben poc arribem al primer dels petits ibons de Villamuerta, i just al seu peu deixem el camí que es dirigeix cap al superior i en prenem un altre que marxa en direcció nord-oest, i que va guanyant alçada progressivament amb la vista posada als cims del Salvaguardia (2.738 m.) i el Pic de la Mina (2.707 m.)
Al cap d'una estona de pujar el camí aboca a un altre de més principal, marcat com a GR i que enfila més fort fent constants ziga-zagues. És la zona coneguda com Les Marrades, en evident referència a les múltiples voltes que fa el camí per superar el fort desnivell. Era una important via de comunicació cap a la Val d'Aran, i per tant per aquest camí havien de poder circular-hi animals amb alforges. Després de la forta pujada de Les Marrades el camí s'aplana una mica en arribar a les Basetes del Portillón. Des d'aquí tenim una de les millors panoràmiques de l'Aneto i tot el Massís de la Maladeta, ja que el podem contemplar gairebé de front, a una suficient distància com per contemplar-ne tota la panoràmica. A partir d'aquest petit replà, on hi ha una barraca de fusta, el camí tendeix al nord-est per l'evident coma que acaba a l'ampli Pòrt dera Picada.
Des del Pòrt dera Picada (2.477 m.) contemplem la Vall dera Artiga de Lin (Val d'Aran) cap a l'est, amb les seves muntanyes arrodonides i herbrades. No continuarem el camí, ja que la idea era simplement arribar a aquest punt fronterer i contemplar la perspectiva. Girem cua i tornem enrere uns metres, tot i que no baixarem per la coma sinó que agafarem un altre camí indicat amb marques grogues que sense perdre pràcticament alçada es dirigeix cap a l'oest pel costerut vessant sud el Pic de la Mina. En algun punt les congestes de neu ens fan baixar més del compte per evitar trepitjar-les, ja que aquest tram és força pendent. El trajecte és evident, ja que ens dirigim cap a la Tuca de Salvaguardia, ben visible en tot moment, i especialment esbelta i espectacular des d'aquest vessant. El camí que seguim ens porta fins al Port de Benàs.
El Port de Benàs és un punt fronterer i un punt de comunicació tradicional entre la Vall de Benàs i la Vall de Luchon. Un cartell ens explica que el segle XVI es va condicionar artificialment per facilitar el pas, substituint l'antic camí del proper Port de la Glera. El port és una escletxa a la roca que permet el pas entre els dos vessants de la muntanya. Pel vessant espanyol el camí és força costerut, però pel cantó francès el camí és molt dret, i un continu de curtes zigues-zagues habilitades artificialment permeten el pas còmode. Just a sota del port podem contemplar, encara glaçat, els Boms du Port, quatre estanys, un de mida considerable, al mig dels quals hi ha el Refuge de Vénasque, del CAF. Baixem un bon tros d'aquest camí que serpenteja per vessant nord fins a tenir una bona perspectiva dels estanys. Tornem a pujar fins al port, el creuem, i poc després prenem un camí cap a la dreta que comença a enfilar cap al cim del Salvaguardia.
Des del Port de Benàs (2.445 m.) comencem l'ascens final al cim. Sembla relativament a prop, però cal salvar 300 metres de desnivell per un camí força llarg i escarpat. Comença a pujar de forma progressiva, però cada cop enfila més. És un camí fàcil, però en alguns punts és exposat, ja que tot i no ser totalment vertical, una relliscada en segons quin lloc podria provocar una caiguda de cents de metres d'alçada. En algun punt trobem neu, i per evitar-la ja que no portem grampons hem de fer alguna petita grimpada també exposada que afegeix un punt més de dificultat al camí. Al cap d'una bona estona arribem al cim, una estreta aresta que coberta de neu sembla gairebé el fil d'un ganivet. En l'últim tram extremem les precaucions a causa de la neu, i arribem al cim tot just per treure el cap i contemplar el fantàstic panorama cap a les valls de Luchon. Improvitzem uns petits "piolets" amb pedres punxegudes per assegurar-nos en l'últim tram per la neu.
Realment és un cim molt estètic, ja que és molt vertical per tots els vessants, i queda força aïllat. Les panoràmiques cap a totes bandes són fantàstiques. Destaca la visió completa del Massís de la Maladeta i l'Aneto cap al sud, les valls de Luchon cap al nord, i el fons de la Vall de Benàs cap al sud-est. No ens estem gaire estona al cim, ja que en ser molt estret i haver-hi neu no estem gens còmodes. Girem cua i tornem pel mateix camí extremant les precaucions. Baixem fins al Port de Benàs, i continuem baixant ara cap al sud-oest, en direcció al Plan de l'Hospital que veiem al fons de la vall. El camí passa per un petit replà format sobre l'esperó de Peña Blanca. Aprofitem per dinar i tot seguit reprenem el camí, que baixa fort fent constants llaçades per la Canal de Peña Blanca. El camí és evident i està marcat, i sempre es veu al fons els plans de l'Hospital de Benasque. Baixem fins al fons de la vall, però no arribarem fins a l'Hospital, sinó que en arribar al cap d'avall seguirem el camí que remunta la vall. Remuntarem la vall guanyant poca alçada, passant per diverses esplanades: Pleta del Turmo, Pleta dels Aranesos i el gran Plan d'Estañ. En aquest últim deixarem el GR que enfila direcció el Pòrt dera Picada i seguirem pel fons de la vall, prop de la pista asfaltada. Poc després de la cabana del Plan d'Estañ trobem una petita pujada i tornem a ser al punt d'origen, el Pla de la Basurta.
Ha estat una excursió formidable, amb tota mena d'ingredients: panoràmiques impressionants, camins històrics, punts emblemàtics, fauna, flora, un cim esbelt, algun pas un xic complicat,... Hi hem estat gairebé 8 hores, amb un desnivell de 1.135 m. Ha estat una sortida formidable que ens ha deixat un molt bon sabor de boca.
Afegeix un nou comentari