Fort de Lenlon (2.508 m.)

Enmig de la plàcida vall de la Clarée, prenem una pista que puja fort des de Val-des-Prés fins al nucli de casetes d'estiu de Granon. La pista continua per una zona boscosa que va perdent la vegetació a partir dels 2.200 metres a mesura que s'apropa a la Roche Gauthier, una muralla rocosa de més de 2.700 metres. A sota de la muntanya enllacem amb una antiga pista militar i entrem a l'ampla coma de la Muletière, on hi ha restes d'antigues construccions militars. La pista va giravoltant per guanyar desnivell fins dalt del turó on hi ha l'antic fort. Per la tornada descartem la volta inicialment prevista cap al fort de l'Olive i retallem la ruta amb un descens més directe que no els estalvia una bona remullada per una tempesta d'estiu.

Fitxa

• Tipus de sortida: Bicicleta de muntanya
• Lloc de sortida: La Draye (Val-de-Prés) Alts Alps (França)
• Distància: 30,50 quilòmetres
• Desnivell positiu: 1.095 metres
• Temps: 3:10 hores
• Dificultat: IBP=77 / Blava
• Sensació de dificultat: Fàcil Pista en bon estat. Pujada en fort pendent continuat (10-13%)
• Cartografia: Briançon IGN (1:25.000)

Itinerari

Crònica

Totes les coses bones s'acaben, i les vacances avui arriben al seu final. Hem estat més de dues setmanes voltant pels Alps Cotians, tant aviat al vessant francès com italià, recorrent sobre la bicicleta diverses rutes, moltes d'elles a través d'antigues pistes militars ara adaptades per a l'ús lúdic. I acabarem de la mateixa manera. Hem iniciat ja el camí de tornada, i ens situem al vessant francès, concretament a la bonica i plàcida vall de la Clarée. La idea d'avui era connectar els forts de Lenlon i de l'Olive en un itinerari circular des del fons de la vall. Però la meteorologia es va complicar, tot i que les previsions eren més optimistes, i vaig haver d'abandonar la ruta després del primer cim, al cap d'amunt del qual hi ha el fort Lenlon. El que primer eren quatre gotes va acabar sent una pluja torrencial que va complicar força la tornada.

Avui la Sílvia es queda amb el Fum al fons de la vall per fer una ruta curta, i jo aprofito l'últim dia per pujar cap al fort de Lenlon, que havia vist en algunes fotos i semblava ben interessant, sobretot per la seva situació, dalt d'un cim a més de 2.500 metres. Com a resum, val a dir que la pujada des del fons de la vall és molt dura, amb pendents constants entre el 10 i 13% per una pista pedregosa que no et permet mai pedalar relaxat. Una opció més fàcil per visitar aquest fort hauria estat pujar amb la furgoneta fins al coll de Granon, a 2.400 metres, i des d'allà pujar suaument per l'antiga pista militar. Però com que la idea era fer una ruta circular vaig planejar una ruta des de Val-des-Prés, al fons de la vall de la Clarée. Així doncs, va ser una pujada llarga i dura, un tram superior molt bonic per prats a gran alçada, visita fugaç al cim perquè començaven a caure gotes, i un retorn agònic sota una pluja de mil dimonis.

Aparquem en una petita àrea recreativa als afores del petit nucli de la Draye, situat uns metres més al nord de Val-des-Près. Des d'aquí mateix surt una pista que marxa en paral·lel al riu, i començo a remuntar-la. Al costat d'uns camps la pista gira a l'esquerra i comença a pujar, primer fent una diagonal entremig dels camps, i tot seguit per dins del bosc de l'Infernet. De fet un cop dins del bosc ja no el deixaré durant molta estona, de manera que la pujada és física i psicològica, ja que és dura i en no veure gairebé paisatge tampoc no tens referències del que vindrà al davant. Vaig pujant a ritme moderat, conscient que a la tarda el temps pot canviar. Tot i això la ruta no és llarga, i en un matí curt s'hauria d'enllestir. El que no comptava és que el temps canviés sobtadament, i abans d'hora.

La pista comença a fer revolts enllaçats en forma de zig-zag per dins del bosc, i en poca estona es guanya força desnivell. Supero els 1.900 metres encara dins del bosc, i arribo al nucli de Granon. Es tracta d'un conjunt de xalets i casetes d'estiu, incialment dedicades a guardar ferratge pel bestiar, tot i que també hi ha segones residències. Primer trobo el nucli de Caro, i uns metres per sobre el de Granon. Hi ha força cases, i es veu que hi ha uns quants cotxes. Però no hi ha cap carretera que hi arribi, només pistes forestals com la que vaig pujant. Faig una petita pausa al poble, encarat cap a la vall, i amb vistes a les muntanyes del fons. És un lloc ben bonic i tranquil, i alhora curiós, ja que és un nucli força gran però és difícil arribar-hi, ja que només s'hi accedeix per pista i és força dolenta.

El coll de Granon és més conegut que el propi llogarret, sobretot per ser un coll alt i ben popular al Tour de França. El coll no és ben a prop del poble, sinó que està a uns quants quilòmetres més amunt per una pista dolenta i tancada al trànsit. Més tard passaré a poca distància del coll, però sense acabar d'arribar-hi. Després de Granon continuo la marxa per la pista que s'enfila cap a uns prats en direcció oest sota les costes de Blanchard. De sobte, gairebé a la línia dels 2.000 metres, la pista gira a la dreta i puja fort per terreny pedregós on cal parar atenció per no perdre adherència. Al final d'una pujada dura la pista es bifurca. Tornaré per la de la dreta, però ara giro fort a l'esquerra i continuo pujant. En aquest punt trobo un grup de ciclistes elèctrics que m'animen conscients de la duresa del tram per a una bicicleta tradicional.

Avanço un tram pel bonic bosc de l'Arpendriou que va pujant fins als 2.200 metres on els arbres donen pas als prats alpins. Mica en mica es van obrint les vistes cap al Rocher Gauthier, una carena rocosa ben vistosa darrera una amplísisma zona de pastures. Als 2.300 metres la pista per on he anat pujant, força dura i pedregosa, desemboca a una de més principal. És l'antiga pista militar que connecta el coll de Granon, ben visible a l'esquerra (oest), dos o tres quilòmetres enllà, amb el fort de Lenlon i també amb el fort de l'Olive. Tota aquesta zona és oberta i força plana, i contrasta amb el bosc per on havia pujat fins ara. Prenc la pista militar uns metres, i de seguida trobo una bifurcació que marxa cap al nord entrant en l'ampla coma de Muletière. Des d'aquí ja es veu dalt del turó del davant el fort Lenlon, però encara és força lluny.

La pista entra a la coma i passa pel costat d'una cleda on hi ha un bon ramat d'ovelles. Tot seguit fa un parell de revolts marcats, sempre en pujada, i passa per les restes d'unes antigues instal·lacions militars. Els núvols es van imposant, però només queda ja l'última pujada que m'acosta al fort de Lenlon, a 2.508 metres. L'edifici és petit, i està ben conservat. Té una forma semicircular per la banda sud, i està envoltat per una tanca de punxes. L'edifici està tancat i no s'hi pot entrar. Al cap de poc d'arribar, també ho fen 3 ciclistes elèctrics, i un d'ells s'ofereix a fer-me una foto de record. Com a casualitat, la mateixa persona la vam trobar el dia anterior al coll de Sommeiller, i també ens va fer una foto. La idea inicial era seguir per la carena per un camí que baixa cap al fort de l'Olive, i llavors tornar per la pista militar. Però comencen a caure gotes, estic a més de 2.500 metres i prefereixo ser prudent i no allargar més la ruta.

Així doncs reculo per la mateixa pista que baixa per la coma. Comença a ploure una mica més. Després del primer revolt, un gran ramat creua la pista, i els gossos mastins s'ocupen que no ens hi acostem, de manera que cal esperar sota la pluja. Un cop ha passat el ramat baixo per la pista, passo pel costat de les antigues instal·lacions militars i al pla arribo a la cruïlla. Giro a l'esquerra seguint la pista militar que marxaria cap al fort de l'Olive, és a dir, la pista per on hauria d'haver tornat si hagués fet la volta sencera. Segueixo aquesta pista durant just 1 km., i en prenc una altra de molt secundària que baixa cap a la dreta. Comença a ploure de valent, i al cap d'uns minuts gairebé a diluviar. La pista esdevé un rierol. Tot i l'impermeable quedo ben xop i la temperatura baixa ràpidament. Són moments de tensió on cal estar alerta, no aturar-se i seguir baixant amb molt de compte.

El GPS deixa de funcionar per l'aigua, tot i que en teoria hauria de ser estanc. Afortunadament m'havia estudiat abans la ruta i sé on sóc i on he d'anar. La pista baixa fort i desemboca a la mateixa per on ja havia pujat, uns metres per sobre del nucli de casetes d'estiu de Granon. Segueixo baixant per terreny ja conegut. Sembla que la pluja vulgui afluixar una mica, però al cap de poc s'hi torna a agafar de valent. Això és un petit infern aquàtic, i la sensació de fred és acusada. Feia temps que no em trobava amb una situació així. Baixa aigua per tot arreu, i es fa difícil avançar amb la bicicleta. Poc a poc vaig baixant, i finalment arribo als camps que envolten el nucli de la Draye, on afortunadament deixa de ploure. Des d'aquí segueixo per asfalt uns 3,5 km. fins al càmping dels Alberts, on tenim la base. Aquí fa sol i no ha arribat ni a ploure, i amb prou feines es creuen la petita epopeia que acabo de viure. Una forma una mica accidentada d'acabar les vacances, però el temps als Alps canvia ràpidament.