Puig de Millà (1.025 m.)

Des del petit nucli de Millà ens enfilem per una costa amb pendent pronunciat fins al gran altiplà que ens separa de la Noguera Ribagorçana. Fem una visita ràpida a la cova del Biot i planegem fins al llavi del cingle, on la muntanya es trenca bruscament sobre les aigües del pantà de Canelles i ens ofereix una visió fantàstica del congost de Fet i el riu embassat formant grans meandres. Caminem uns minuts pel límit de la cinglera i contemplem un paisatge amplíssim amb el riu 500 metres per sota i el Montsec al fons. Reculem cap a l'immens Pla de les Bruixes, i per terreny obert anem tancant el cercle tot passant per l'ermita de Sant Llobí abans de tornar al punt d'inici.

Fitxa

• Tipus de sortida: Caminada
• Lloc de sortida: Millà Àger (La Noguera)
• Distància: 15,60 quilòmetres
• Desnivell positiu: 500 metres
• Temps: 5:25 hores
• Dificultat: F
• Sensació de dificultat: Fàcil
• Cartografia: Montsec d'Ares Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya (1:25.000)

Itinerari

Crònica

La serra de Millà és un contrafort del Montsec, situada més al sud d'aquesta imponent línia muntanyosa. Es troba dins del municipi d'Àger, a l'extrem occidental del terme fent frontera amb l'Aragó a la Noguera Ribagorçana. El punt més alt d'aquesta serra és el Puig de Millà, un cim que no destaca ni per la seva alçada ni per la seva vistositat, ja que és el punt més alt d'una serra arrodonida i més aviat monòtona. Arrodonida però pel sector oriental, ja que la principal característica d'aquest cim és que queda retallat verticalment sobre la Noguera Ribagorçana, que en aquest tram té les aigües embassades pel pantà de Canelles. Així, des del cim, tenim una vista aèria i grandiosa sobre aquest gran embassament i alguns dels seus trams més bonics com el congost de Fet.

El punt de sortida de la ruta és el petit poble de Millà, un nucli gairebé despoblat però que en alguna època havia estat més important, com ho posa de manifest la notable església de Sant Pere, a la plaça del poble. Juntament amb els amics Teresa i Joan, sortim des del revolt abans d'arribar al petit nucli, en un petit aparcament on els vehicles no fan nosa. Des d'aquí baixem caminant escàs mig quilòmetre fins a nucli, on la carretera s'acaba. El poble té algunes cases dempeus i altres de mig ensorrades. Sembla que algú hi viu, o almenys hi venen sovint ja que algunes de les cases semblen ben cuidades. Un cop a la plaça, passem per davant de la magnífica església de Sant Pere i girem a l'esquerra per un carreró que baixa. Deixem enrere les cases i prenem un corriol que es va enfonsant i arriba aviat a la font de Millà, on encara hi ha restes d'uns antics safareigs i un aljub, tot en desús i en estat d'abandó.

Passada la font encara baixem més fins al clot del torrent. Creuem a l'altre cantó i anem tombant cap a ponent alhora que comencem una pujada que s'allargarà una bona estona. Anem enfilant per un camí ben fresat que va superant les diferents feixes que alguna època devien estar cultivades, però actualment és terreny erm. El camí va fent diversos zig-zags i s'enfila per un vessant força dret, el primer tram amb feixes i alguna barraca, i més endavant entre matolls i més amunt una zona arbrada. Un bon tros amunt el camí entra dins del barranc de l'Horta i remunta uns últims metres al costat d'un cobert de bestiar adosat a una gran paret de roca. Poc més amunt el terreny s'aplana, tombem lleugerament a la dreta i arribem a l'entrada de la cova del Biot del Paraire.

Una boca de notables dimensions permet entrar caminant dins de la cova, que va baixant uns metres fins al fons d'una gran sala de notable alçada. A les parets es poden observar unes concrecions de quars, moltes d'elles trencades. L'interior de la cova és bonic, tot i que no el podem observar com caldria ja que ens hem oblidat de portar els frontals. Un cop visitada la cova tornem a la superfície i seguim avançant pel camí ben fresat que puja ara més suaument. Entrem en un gran altiplà i avancem en direcció nord-oest. Passem a tocar del vèrtex geodèsic del cim, però lleugerament per sota, i avancem uns metres més fins al llavi de la cinglera, on quedem bocabadats amb un paisatge ben bonic marcat pels meandres del riu centenars de metres per sota, i al fons la muralla del Montsec.

Tota la pujada havia estat relativament monòtona, per un camí agradable però continu. Aquí, de sobte, la muntanya es trenca bruscament amb una caiguda de 500 metres sobre les aigües de la Noguera Ribagorçana, en aquesta zona retingudes pel gran embassament de Canelles. La cinglera forma diferents puntes, i algunes són molt estètiques, ja que podem contemplar una gran paret de roca que es trenca de sobte i al darrere podem gaudir de les aigües del pantà. A l'altre cantó de l'embassament, ja en territori aragonès, contemplem la serra de Sabinós, també trencada i encinglerada. Una mica cap al nord, el congost de Fet mostra la part més engorjada del riu, amb la petita torre de les Conclues que feia de vigia durant l'època medieval.

Passem una bona estona contemplant un paisatge de singular bellesa, ja que en estar al cap d'amunt d'una cinglera vertiginosament retallada sobre les aigües de l'embassament, podem gaudir d'una perspectiva àmplia i molt bonica. Al nord es dibuixa la gran bretxa del congost de Mont-rebei, i al fons la serra del Montsec. Sens dubte un lloc molt bonic que cal visitar, més tenint en compte que la caminada que ens hi ha menat és ben plàcida i de poc esforç. Després d'uns minuts contemplant aquest impressionant espectacle natural, decicim seguir uns metres més la cinglera fins a una punta situada més al nord, que ens ofereix una perspectiva diferent. Aprofitem per fer moltes fotos i gaudir d'aquest paisatge singular, i un cop vist, girem cua ja que l'aire és fredíssim.

Tornem enrere fins al Puig de Millà, on hi ha el vèrtex geodèsic que assenyala els 1.025 metres d'aquest petit cim però de gran panoràmica. Reculem pel mateix camí fins a prop de la cova del Biot, però abans d'arribar-hi trobem unes fites que assenyalen un camí poc fresat que planeja cap al sud seguint la carena difuminada de la serra de Millà. Afortunadament anem trobant fites, ja que el camí és difús en alguns trams, i no sembla ni de bon tros tan transitat com el de pujada. Avancem per terreny rost i força pla fins arribar a una gran esplanada, el Pla de les Bruixes, on ja hi ha una pista i veiem alguns vehicles de caçadors. Seguim la pista cap al sud fins que mica en mica va girant cap a l'est i comença a baixar.

Passem per una casa o corral ensorrat, i més avall enllacem amb una pista que sembla més principal i girem a l'esquerra en forta baixada. Seguim avall la pista, fem un revolt a l'esquerra i passem per damunt d'unes basses d'aigua. Al cap d'uns minuts arribem al santuari de Sant Llobí, datat al segle XVIII, i segons informació de la web de l'ajuntament d'Àger, un lloc de guariment i benedicció dels ramats. La pista segueix avall i avancem còmodament encara una bona estona més fins arribar a la pista asfaltada uns metres per sobre del poble de Millà, ben a prop d'on havíem sortit. Aquí tanquem una bona ruta, amb una pujada agradable per terreny rost, unes vistes impressionants sobre l'embassament de Canelles des del Puig de Millà, i una baixada una mica monòtona per terreny obert de secà.