Busa

Al peu de la Vall d'Ora comencem a remuntar els forts pendents que s'enfilen pel vessant sud de la serra. Aquesta exigent pujada sense treva ens porta al grau de la Creu, únic punt que permet l'accés motoritzat a dalt el pla de Busa. Tombem a la dreta i ens enfilem al mirador del serrat de la Capella, que permet contemplar els cingles del vessant sud. Després pugem al serrat de la Guàrdia, punt més alt de la ruta i bon mirador al costat del vèrtex geodèsic. Planegem tot seguit cap al Rial, la casa Vila i arribem fins al Capolatell, coneguda com la presó de Busa amb impressionants vistes cap a la vall de Lord. Creuem el pla cap a l'est i més avall de les Collades busquem un corriol que baixa directe i amb fort pendent fins a Sant Pere de Graudescales. Ja només queda seguir el bonic camí al peu del riu fins al punt d'inici.

Fitxa

• Tipus de sortida: Bicicleta de muntanya
• Lloc de sortida: El Pujol de la Vall d'Ora (a prop) Navès (Solsonès)
• Distància: 22,70 quilòmetres
• Desnivell positiu: 850 metres
• Temps: 4:00 hores
• Dificultat: IBP=115 / Blava
• Sensació de dificultat: Força fàcil Pujada dura i pedregosa. Descens per corriol amb algun pas difícil
• Cartografia: Vall de Lord Editorial Alpina (1:25.000)

Itinerari

Crònica

Hem pujat a Busa en nombroses ocasions, a peu i en bicicleta, però és d'aquells llocs que no cansen, que sempre ve de gust tornar-hi, i que sempre et sorprenen. Suposo que la força tel·lúrica de les potents cingleres que eleven aquest altiplà atreuen l'interès de tots aquells a qui ens agrada la muntanya. Aquest gran castell, emmurallat per tots els seus vessants té només algunes debilitats que aprofitem els excursionistes per conquerir-lo. És sempre una experiència gratificant enfilar-se damunt de les cingleres, contemplar les extenses vistes sobretot del sector de la Vall de Lord, així com la llarga fondalada de l'Aigua d'Ora.

Amb la Sílvia i el Fum començarem la ruta ben a prop del Pujol, una gran masia que és restaurant i també allotjament rural. És un lloc força concorregut tot i la seva ubicació desavinent. Sempre hi ha caçadors, ciclistes, excursionistes, o persones que no necessiten excusa per desplaçar-se fins a un lloc ben bonic per esmorzar o dinar. Aparquem al serrat de Santa Cecília, una mica per sobre de la masia, un lloc ideal per començar la ruta. Des d'aquí comencem a pedalar per la pista que de seguida torna a connectar amb la principal que puja des de Sant Lleïr. A partir d'aquí comença una pujada intensa i feixuga, amb trams molt durs tant pel pendent com pel terreny pedregós plens de còdols que dificulten la progressió.

Poca cosa cal explicar de la pujada des de Sant Lleïr cap a Busa. És una pista molt dreta, amb trams realment exigents. El fet que fagi molts dies que no plou fa que la pista estigui molt seca, amb poc grip, i en els trams més drets la tracció és encara més difícil tant pel fort pendent com pels còdols. Tampoc hi ajuda el vaivé de tot terrenys de caçadors. En tot cas, ens ho prenem amb calma i anem pujant xino-xano. De fet no podríem fer-ho de cap altra manera. Són uns 5 km. i uns 600 metres de desnivell sense descans. Alguns pujadors són especialment drets i cal encertar bé en la traçada, ja que un cop pares, costa tornar a enganxar. El consol d'aquesta feixuga pujada és el contemplar la magnífica paret sud de Busa, una llarga cinglera homogènia que s'allarga durant quilòmetres.

Poc després del km. 4 arribem al coll d'Ordigues, i a partir d'aquí trobem l'últim tram asfaltat fins al cap d'amunt. El pendent continua sent igual de dur, però asfaltat és molt diferent i acabem de pujar l'últim quilòmetre fins al grau de la Creu, l'únic punt que permet un accés motoritzat a dalt el pla de Busa. Un cop a dalt, tot i ser ben conegut, sempre soprèn veure una gran extensió tan plana i harmònica sabent que està envoltada de cingleres per tots costats. Abans de baixar cap al pla, tombem a la dreta per una pistota que puja uns metres més fins a la punta del serrat de la Capella. Aquí hi ha un magnífic mirador que permet contemplar tota la cinglera sud. És un lloc molt bonic, que també permet albirar la vall d'Ora, i a l'altre cantó els cingles de Taravil, ja al Berguedà.

Tornem a baixar cap a la pista principal que avança pel pla de Busa. La Sílvia i el Fum marxen poc a poc en direcció cap a la presó. Jo m'enfilo cap a ponent per una pista mig abandonada que arriba al cap d'amunt del Serrat de la Guàrdia (1.448 m.), on hi ha el vèrtex geodèsic i un punt de vigilància d'incendis. Curiosament mai no havia pujat fins aquest petit cim, que precisament serà el punt més alt de l'excursió d'avui. Bones vistes cap al sud, i també cap a la Vall de Lord. No m'hi entretinc gaire, i torno a baixar a retrobar la pista principal. Planejo ràpid davant del Rial, i a la cruïlla dels Colls giro a l'esquerra en suau pujada. Avanço cap a la casa Vila, on la pista continua en un estat més precari. Aviat esdevé corriol i arribo al mirador de la Creu de Capolat, on em retrobo amb la Sílvia i el Fum.

Des d'aquest punt, abocat a la cinglera del vessant nord, continua un caminet que no és del tot ciclable, però poc se'n falta, i que avança cap al Capolatell, més conegut com la presó de Busa. Com és ben sabut, es tracta d'una fracció de cinglera lleugerament separada de la massa principal, i només és accessible per una passarel·la que permet traspassar una profunda escletxa. Antigament, durant la guerra del Francès es va utilitzar com a presó, ja que només calia treure la passarel·la de fusta, i el Capolatell era un calabós natural, aïllat a l'aire lliure. Molts presoners napoleònics hi van morir o bé de fam, o bé precipitats per les cingleres.

A la punta del Capolatell hi ha una vista corprenedora. Mirant cap a l'oest podem gaudir d'un paisatge moldejat pels elements durant mil·lenis. Sota els nostres peus el riu Cardener també empresonat per l'embassament de la Llosa del Cavall, envoltat per profunds torrents. A l'altre cantó s'aixeca el bonic altiplà del Santuari de Lord i també l'altiplà de Sòbol. Passades les diverses cingleres que moren al pantà, al costat de la rasa de Valls hi trobem escalonat el poble de Sant Llorenç de Morunys, capital de la Vall de Lord. Més enrere el Codó, el Port del Comte i les roques de Canalda. Això sense oblidar també, més cap al nord, el Pedraforca o Ensija. Un paisatge majestuós que convida a passar una bona estona assegut i en actitud contemplativa.

Tornem enrere pel mateix camí, i després la pista que passa per la casa Vila i poc per sota de l'ermita de Sant Cristòfol. Arribats a la cruïlla dels Colls girem a l'esquerra i seguim planejant en direcció a la masia de la Bertolina, dedicada actualment al turisme rural. Quan trobem el trencant de la masia el descartem i seguim per la pista més precària que avança per sobre. Planegem sempre en direcció est i comencem a baixar lleugerament fins al grau de les Collades. Aquí la pista és més trencada i pedregosa. Creuem una cadena que impedeix el pas de vehicles i fem un zig-zag en baixada pronunciada fins a les Collades. Aquí deixem la pista que marxa a l'esquerra i que baixaria cap a Valielles, un lloc molt interessant on vam baixar-hi també en bicicleta en una altra ocasió.

Així doncs des de les Collades seguim cap a la dreta i baixem fort per l'obaga fins a sota del Castellot. Just quan la pista vol girar a la dreta l'abandonem i prenem un ròssec que baixa cap a l'esquerra en fort pendent. Hi ha un cartell de fusta que assenyala el camí cap a Sant Pere de Graudescales. El ròssec al principi és una antiga pista de tallar, però aviat es converteix en camí. Mirant com n'és de dreta aquesta zona envoltada de cingleres, es fa difícil endevinar per on baixarà el camí. El corriol va a buscar el grau de Ca l'Esguerrat, i s'entafora cap a la baga de Sant Pere en una diagonal descendent molt dreta. Bona part del camí és ciclable, tot i que en alguns punts, per precaució posem el peu a terra, i en algun altre fins i tot baixem de la bicicleta. És però un corriol molt bonic, fresc i humit, ben fresat, i amb trams molt pendents. Amb prudència anem baixant per aquest divertit corriol fresc i obac en un territori molt salvatge. Al cap d'una bona estona arribem a Sant Pere de Graudescales.

Sant Pere de Graudescales és una església romànica de creu llatina situada en un raconet idíl·lic. És un temple preciós i harmònic, únic vestigi d'un antic monestir benedictí. Està situat al peu de l'Aigua d'Ora, en un racó obac sota mateix dels cingles de Busa. Tant el temple com el lloc són meravellosos. Com que fa estona que baixem per terreny obac, estem enfredorats, i no ens entretenim. Baixem per la pista fins al peu del riu, però en comptes de creuar-lo pel pont, seguim per una antiga pista que ara ja és un corriol que avança per la riba dreta. Durant una bona estona planejarem per aquest bonic caminet que avança pel damunt del riu fins a trobar el solei del Solà i la masia del mateix nom, ja molt a prop del punt d'inici de la ruta. Tanquem així una ruta preciosa i intensa, amb una exigent pujada al principi, un tram suau al pla de Busa, i excel·lents vistes des dels miradors del serrat de la Capella, el serrat de la Guàrdia i el Capolatell. Per acabar-ho d'arrodonir un intens descens per un corriol obac fins a Sant Pere de Graudescales, i un caminet plàcid fins al punt d'inici. Ben rodó!