Muntanya d'Alinyà

Enfilat sobre la vall del Segre, el petit poblet de Voloriu és el punt de sortida de la ruta en bicicleta que ens conduirà fins a l'Alzina d'Alinyà. Sortim per una pista que es va enfilant una bona estona fins assolir l'altiplà de les muntanyes d'Alinyà. Contiuem per pistes secundàries i sense presència humana, i ens aturem a visitar el dòlmen del coll de Durau. Planegem uns minuts fins arribar al bonic llogarret de l'Alzina. Tornem enrere per la mateixa pista fins al Serrat Gros, on prenem una pista trencada que baixa fins a l'entrada del poble abandonat de Forn. Seguim per territori ignot cap al petit nucli d'Aïnat, i ens aturem un moment al Rètol, que recorda una explotació forestal que segons la tradició popular va servir per construir els vaixells de l'Armada Invencible.

Fitxa

• Tipus de sortida: Bicicleta de muntanya
• Lloc de sortida: Voloriu Fígols i Alinyà (Alt Urgell)
• Distància: 31,80 quilòmetres
• Desnivell positiu: 1.185 metres
• Temps: 5:30 hores
• Dificultat: IBP=131 / Blava
• Sensació de dificultat: Fàcil Ruta per pistes secundàries, algunes trencades i pedregoses
• Cartografia: Muntanya d'Alinyà Editorial Alpina (1:25.000)

Itinerari

Crònica

Damunt dels pobles d'Organyà i Fígols, al vessant esquerre del Segre, hi trobem un extens territori muntanyós que s'estén cap a llevant fins als peus del Port del Comte. Se l'ha anomenat a vegades com la Muntanya d'Alinyà, ja que aquesta població és probablement la més respresentativa del sector, tot i que no podem parlar d'una muntanya amb característiques singulars ni pròpiament identificada, sinó d'un territori muntanyós sense cims destacats que s'enfila fins als 1.600 metres d'alçada. Aquest sector queda bruscament tancat al nord per la vall de la Vansa, la qual forma un profund engorjat en el seu tram final en direcció al Segre. Recorrerem pistes poc freqüentades i un terreny abandonat per la mà de l'home on encara queden vestigis de masies i petits pobles ara inerts.

Podríem iniciar la ruta a Organyà, al peu del Segre, però hi afegiríem un quilometratge i un desnivell adicional. També podríem començar a mig camí, a Fígols, però nosaltres ho fem a tocar del petit nucli de Voloriu, un veïnat de quatre cases situat en una posició estratègica damunt mateix del congost de Tresponts. Sortir des d'aquí ens evita gairebé del tot l'asfalt, i alhora redueix uns quilometratge i desnivell innecessaris. Així doncs amb la Sílvia i el Fum, quan el sol comença a suavitzar un matí fred de tardor, comencem a pedalar per la pista asfaltada des de Voloriu com si volguéssim tornar cap a Fígols. Al cap de 600 metres trobem una pista que marxa a l'esquerra i comença a pujar. Ens enfilem entre feixes i camps erms fins a trobar la pista principal que puja de Fígols uns metres més enllà.

Un cop a la pista principal avancem en una llarga i progressiva pujada en direcció est que ens portarà durant molts quilòmetres per un terreny ben poc humanitzat. Trobem només alguns boletaires i caçadors. A la part més baixa queden algunes feixes que aguanten camps, els primers més o menys cuidats, amb ametllers, i més endavant altres d'erms. A mesura que avancem la pista es va fent més precària alhora que ens enfilem a l'altiplà, a una alçada d'uns 1.300 metres que mantindrem durant una bona estona. Passem a la vora d'una barraca, i poc després creuem al pas de Cal Pinsà, on la pista s'ajau i planejarem durant una bona estona, amb petites pujades i baixades.

Damunt de la Serra del Forat hi trobem un bonic mirador natural cap al sud des d'on s'albira el punxegut Cogulló de Turp, sobre el poble de Perles. Poc més endavant, sota el tossal de Serrat Gros assolim el punt més elevat de la ruta, a escassos 1.500 metres, i just en aquest punt hi trobem una cruïlla de pistes on tornarem a passar en el camí de retorn. D'aquí en endavant és camí d'anada i tornada. Primer baixem lleument fins al coll de Durau. Deixem uns instants les bicicletes i ens enfilem un parell de minuts fins un petit promontori on hi ha un dòlmen. Passat el monument megalític, i de nou sobre les bicicletes, iniciem un descens que ens porta primer al coll de Maçana, i tot seguit a la collada de la Nou, on s'obre davant nostre la visió cap l'Alzina d'Alinyà i la coma formada pel riu Alinyà.

Passada la collada baixem uns metres, però de seguida toca tornar a pujar una estona per una pista que dibuixa un llarg semicercle que ens portarà fins al poble sense perdre alçada. Així pugem uns metres sota el turó del Cogulló, i més endavant baixem fins a creuar el rierol i acabar d'entrar de pla al petit nucli de l'Alzina d'Alinyà, tot ell molt ben cuidat, tant amb cases de primera residència com d'altres d'ús lúdic. Fem una petita aturada al poble i creuem els carrers estrets fins a l'església. Sortim per la part inferior del nucli on enllacem per una altra pista que ens torna a portar al punt per on havíem arribat. Toca ara desfer una bona part del camí, amb una primera bona pujada fins a la collada de la Nou, i després d'un petit descans planejant sota la bonica roca de Galliner, una nova pujada per tornar al punt més alt de la ruta, el Serrat Gros, on arribem després d'un últim pujador duríssim.

Arribats a la cruïlla del Serrat Gros, deixem la pista principal, que no és pas que sigui gens transitada, i en prenem una altra que marxa a la dreta, aquesta última força trencada i en desús. Avancem pel llom del Serrat Gros en un tram obert i planer d'aproximadament un quilòmetre. Tot seguit baixem fins un punt on el Serrat Gros es trenca en una notable cinglera. La pista passa per damunt del cingle, i just on gira neix un camí que ens portaria fins al poc que queda del nucli abandonat de Forn. Aquest antic nucli estava format per diverses cases a recer de la gran roca que el protegia de la inclemència de nord. No hi acabem de baixar, ja que hauríem de dedicar-hi una bona estona i després tornar al mateix punt. És un lloc remot i lluny de qualsevol nucli principal. L'aïllament, les comunicacions difícils i un terreny poc amable i productiu, van condemnar el nucli a l'abandó ja fa molts anys.

La pista gira fort i baixa per un terreny obac on veiem molts bolets des de la bicicleta estant. Baixem seguint la carena fins al collet de Malafogassa, i aquí la pista gira i s'entafora encara més per un tram obac i amb trams de fort pendent pedregós on fins hi tot hem de posar el peu a terra. La pista va girant progressivament cap a ponent, i quan el terreny es comença a obrir arribem al petit nucli d'Aïnat, on encara queda una masia ben conservada i amb algun tipus d'ús. Des de la fondalada on hi ha el petit nucli d'Aïnat hem de remuntar un fortíssim pendent, afortunadament curt, però que ens fa empènyer la bicicleta uns metres, ja que tot i ser pista és tan dreta i pedregosa que no tenim prou força per pujar-hi pedalant. Superada aquesta curta però intensa pujada anem planejant per damunt de la vall de la Vansa (que s'enfonsa molts metres a la nostra dreta), fins arribar al curiós Rètol.

A l'esquerra del camí veurem una petita teulada que protegeix una roca plana. En aquesta roca hi ha una inscripció il·legible, però que la tradició local atribueix des de fa segles a un record de la tala del bosc que es va fer per abastir les drassanes on es va construir la Armada Invencible, nom que els anglesos van donar sarcàsticament a la flota espanyola que va caure estrepitosament el 1.588 en el seu intent d'envair Anglaterra. No se sap què hi ha de cert i què de llegenda, però és conegut que en aquesta zona hi havia molta fusta, i la facilitat de transportar-la a través del Segre.

Seguim la ruta tot planejant, i fem una última pujada curta fins al coll de Jou, on ja s'inicia el descens definitiu per damunt del congost de Tresponts fins al petit nucli de Voloriu, penjat damunt la vall del Segre, i on havíem començat unes hores abans. Tanquem una ruta ben entretinguda per un terreny poc freqüentat on queden restes d'una petja humana ancestral, però abandonada fa molts anys en favor de territoris més còmodes i productius.