Pobles abandonats de Guara

Al nord de la serra de Guara resten interts petits pobles per on va córrer la vida fins a mitjans del segle passat. La dificultat en les comunicacions i la falta d'oportunitats els van condemnar. Sortim del poble habitat de As Bellostas on prenem una pista que comença baixant fins al riu Balced i continua pujant per l'altre banda fins al despoblat de Bagüeste, amb la seva bonica església encimbellada. Tornem a baixar cap al despoblat de Letosa i planegem en un tram solitari i bonic fins al nucli de Nasarre que conserva la notable església de Sant Andreu. Per un camí mes trencat avancem cap a Otín, el poble més gran i abandonat més recentment. Iniciem el retorn per la capçalera del barranc Raisén, visitem el petit despoblat de San Póliz i acabem la ruta amb una bona pujada. Un interessant recorregut per terreny inhòspit on el rellotge es va aturar fa mig segle.

Fitxa

• Tipus de sortida: Bicicleta de muntanya
• Lloc de sortida: As Bellostas L'Aïnsa, Osca (Espanya)
• Distància: 32,10 quilòmetres
• Desnivell positiu: 775 metres
• Temps: 4:55 hores
• Dificultat: IBP=63 / Blava
• Sensació de dificultat: Fàcil Pistes, algunes en mal estat, i trams de camí
• Cartografia: Sierra y Cañones de Guara Editorial Alpina (1:40.000)

Itinerari

Crònica

La serra de Guara és més coneguda pels seus populars barrancs, i també per algunes zones d'escalada de fama mundial. Però al seu vessant nord, per damunt del naixement dels barrancs, hi ha un altiplà on es conserven diversos nuclis que van ser abandonats a mitjans del segle XX fruit del despoblament rural generalitzat, i més accentuat en aquesta zona a causa de les difícils condicions de vida, sense llum elèctrica i amb unes comunicacions difícils. La falta d'oportunitats lligades a aquestes dures condicions, amb un terreny alt, fred a l'hivern i erm i calorós a l'estiu va propiciar progressivament l'abandó dels diferents nuclis. Ja fa uns anys vam fer una incursió caminant per la zona i ens va sorprendre. En aquella ocasió vam sortir des del fons del barranc Mascún i vam fer la ruta Rodellar - Otín - Nasarre. Avui repetirem visita a dos d'aquests pobles, però en bicicleta i des del vessant nord.

Ens inspirem en una ruta publicada al portal B-Guara, una iniciativa de foment del turisme relacionat amb la bicicleta impulsada pel govern d'Aragó. Aquesta iniciativa s'emmarca en una política més àmplia de foment de l'oci esportiu com a font de turisme sostenible, i específicament en l'àmbit de la bicicleta ha sorgit iniciatives molt exitoses com Zona Zero, nascuda a l'Aïnsa, o altres com BTT Puro Pirineo, cadascuna en el seu respectiu àmbit geogràfic. Nosaltres avui seguirem la ruta Pueblos Abandonados, i ja avancem que ens va agradar molt.

El punt de sortida és el petit poble de As Bellostas, un nucli on constaven només 9 habitants l'any 2018, situat al nord de la serra de Guara a 1.100 metres d'alçada dins del gran municipi de l'Aïnsa. En funció del lloc d'origen s'hi pot accedir per diverses carreteres totes elles molt secundàries, estretes i plenes de revolts. Quedem amb els amics Ari i Albert, amb qui compartirem la volta, així com la Fita i el Fum, els nostres respectius gossos que també ens acompanyaran. És una ruta de baixa dificultat tècnica, ja que principalment avança per pistes, algunes abanonades i en mal estat, i una petita part de corriols que fan l'aventura més emocionant. Ens mouem sempre per un altiplà entre camps erms i boscos esclarissats.

Comencem a pedalar al peu de la bonica església de Sant Ramon Nonat i baixem cap al centre del petit nucli, amb diverses cases ben conservades. Passem sota la font i continuem per una pista en bon estat que va baixant fins arribar al peu del riu Balced, que creuarem per un pont. Continuem per una pista darrere d'una tanca i comencem a pujar. La pista està en desús, i presenta un ferm força trencat. Sense grans dificultats anem guanyant alçada alhora que tombem cap al sud per una zona força oberta, amb matolls i pins esclarissats. Davant nostre, a la llunyania, contemplem el Tozal de Guara, la zona més alta de la serra i del Parc Natural de la Sierra y Cañones de Guara. Després d'un tram de pujada passem pel costat de l'ermita de San Miguel, damunt d'un petit promontori.

La pista creua tot seguit un tram planer en què pedalem sota uns roures magnífics, de grans dimensions, coneguts aquesta zona com a quejigos (Quercus faginea), que en català vindrien a ser els roures de fulla petita. Aviat la pista torna a pujar fort fins un collet damunt del qual es va bastir el poble de Bagüeste. És un lloc singular i bonic, sobretot l'església de San Salvador, situada a la part més alta del turó i al voltant de la qual s'agrupaven les cases de l'antic nucli, ara totes ensorrades. L'església es manté digna i dominant un ampli territori. El seu campanar espigat es veu des de quilòmetres a la rodona, i l'edifici auster i d'origen romànic conserva una gran elegància.

Creuem el collet sota el nucli encimbellat de Bagüeste i deixem la pista enmig d'un revolt. Seguint el track que ens guia prenem un corriol que marxa cap a l'oest i comença a baixar per una costa oberta amb matolls i alguns arbres. El corriol és fàcil i divertit, i trenca la dinàmica de la pista ascendent. Baixem més de 2 km. per aquest entretingut corriol sempre sota el turó de San Salvador de Bagüeste que ens observa des dalt. Baixem fins a un fons de rasa per damunt del començament del barranc Raisén. Creuem la rasa i planegem uns metres fins arribar al despoblat de Letosa. Visitem aquest petit nucli, format per unes poques cases en estat de ruïna, tot i que alguna encara s'utilitza esporàdicament per guardar bestiar.

Poc després de Letosa trobem una cruïlla de pistes i seguim per la que marxa recte. Més tard tornarem a passar per aquest punt, ja que la nostra ruta fa una forma de vuit (8). La pista comença una llarga pujada tot i que poc estrident per una zona mixta de bosc, matolls i camps erms. Tot i que la tònica és a pujar, anem alternant pujades i baixades en un terreny molt solitari i inhòspid, sense cap rastre de presència humana. Tota la ruta és molt solitària, i pràcticament no trobem ningú, però aquest tram ho és especialment, ja que està allunyat de qualsevol via de comunicació. Avancem direcció sud-oest, i veiem a l'horitzó la gran mola arrodonida del Tozal de Guara, el punt més elevat de la serra. Arribem dalt d'un collet indefinit dins d'aquesta gran zona oberta, i ja veiem un bon tros enllà un campanar que despunta. La pista s'hi encamina.

Planegem uns metres encarats cap al despoblat de Nasarre, i arribem als peus de la bonica església de Sant Andreu. És l'únic edifici ben conservat del poble, situat a un centenar de metres de les cases que formen el petit nucli. L'església és molt bonica, d'origen romànic, amb una única nau de notables dimensions amb coberta en volta de mig punt. Té l'entrada a llevant, al costat de la qual hi ha adosat un campanar de planta quadrada al qual es pot pujar i contempla la contrada dels dels ulls on algun dia hi van haver les campanes. L'església està oberta i es pot visitar. És austera però bonica, i a l'interior s'hi conserva també una pica baptismal de notables dimensions. Molt destacable és l'absis, decorat amb arquacions d'estil llombard. Tot l'edifici està envoltat d'una paret de pedra seca que delimita tot el recinte del temple i el cementiri, amb un portal per accedir-hi.

Reposem uns minuts al peu de l'església, i acabem d'arribar al poble per un caminet envoltat de paret de pedra seca a banda i banda. fem una volta pels dos carrers del nucli que agrupen unes quantes cases, totes elles ensorrades. N'hi ha una de molt gran i que es distingeix en elegància de les altres, tot i que tampoc ha suportat el pas del temps. A destacar les inscripcions a les llindes de les portes, on s'esmenta el propietari i l'any de construcció. Després de passejar uns minuts pel poble abandonat tornem a enfilar-nos a les bicicletes, passem de nou davant de l'església i pedalem de pla pel camí deliminat per sengles murs de pedra seca a banda i banda. És un tram molt bonic. Creuem els camps erms que envolten la població i avancem en lleugera baixada, primer per una pista trencada i abandonada, i després per camí cap a Pardina de Villanúa, un petit nucli o més aviat una gran masia amb alguns edificis secundaris al voltant.

Passat Pardina de Villanúa continuem per un corriol que baixa fins a desembocar en una pista força precària que va baixant fins a Otín, el poble més destacat de la zona, tot i que això no el va salvar de l'abandó. Va estar habitat fins als anys 60 del segle passat, però la llunyania de cap centre important, les comuniacions difícils i les millors expectatives que oferien els pobles més grans on creixia la industrialització van acabar de condemnar el poble. Fem una pausa en una gran esplanada que hi ha al mig del nucli. Passegem pel carrer principal, amb les cases caigudes o a mig caure. És trist veure l'estat d'abandó d'aquests pobles on hi havia hagut molta vida, però és un document que ens ajuda a comprendre l'evolució de la societat. Passem uns minuts al poble i continuem la ruta.

La pista gira cap al nord passat el nucli i comença a pujar sense estridències. Passem al costat de la font que abastia d'aigua el poble i continuem pedalant fins arribar a la capçalera del barranc Raisén, on podem observar l'inici del congost, amb una zona rocosa que s'enfonsa. Passem al costat d'uns arbres acolorits pel canvi de fullatge de la tardor, i més endavant baixem fins un fons de rasa molt bonic, amb un erol de pollancres de colors grocs i vermells que destaquen intensament enmig d'un bosc de pins. Creuem una zona humida on s'acaba la pista, i continuem per un corriol de bon fer que acaba confluint a la cruïlla per on havíem passat una estona abans. Seguim de recte per la pista que continua a l'altre cantó per sobre del despoblat de Letosa que ja hem visitat abans.

Creuem a gual el barranc de San Lázaro, que porta poca aigua i planegem uns minuts per una pista en bon estat. Després d'una pujada forta però sobtada arribem a sota del petit poble de San Póliz (San Hipólito), que tenim a l'esquerra dalt d'un petit turó. Girem a l'esquerra i pugem uns metres fins aquest petit despoblat, al cap d'amunt del qual hi ha l'església, força ben conservada, que destaca amb un campanar de planta quadrada. Al voltant hi queden 4 o 5 cases mig ensorrades damunt d'un cap de roca encinglerat. Queda dempeus una barraca, possiblement encara utilitzada puntualment per guardar bestiar. Tornem a la pista i seguim pedalant en pujada moderada fins un collet, on tornem a baixar fins a les Casas de Montalbán, un parell de cases també en estat d'abandó. Hi ha una cruïlla de pistes i prenem la de mà dreta.

Entrem a la part final de la ruta i després d'un breu tram planer passant per Pardina de Montalbán iniciem l'última pujada. De fet tota la ruta és una successió de pujades i baixades, cap d'elles gaire llarga ni excessivament dura, però sí que trobem alguns pujadors que ens fan pujar les pulsacions. Aquesta última pujada és consistent, amb algun tram força dur. Enfilem direcció est per una pista en bon estat enmig d'un terreny rost fins arribar de nou a l'altiplà on hi ha el poble de As Bellostas, on acabem d'arribar tot planejant. Finalitzem la ruta de nou sota la bonica església de Sant Ramon Nonat des d'on tenim una preciosa panoràmica de tot el massís del Mont Perdut, emblanquinat ja per les primeres neus. Acabem ben satisfets aquesta interessant ruta matinal que ens ha portat per l'altiplà nord de la serra de Guara connectant diversos pobles abanonats. Una zona inhòspita on podem pedalar en sol·litud, contemplant un paisatge obert i visitant els petits nuclis ara inerts però que ens expliquen la història d'un passat més esplendorós.