El Mont (1.125 m.)

Des d'aquest cim, mossèn Cinto Verdaguer va escriure bona part del poema del Canigó, ja que hi ha una gran visió de la muntanya. Es pot arribar al cim per una carretera asfaltada, però abans d'enfilar-nos-hi farem una volta de 360º. La sortida és al poble de Beuda, on prenem una pista que marxa cap a ponent fins al Castell. Comença una forta pujada amb un primer tram encimentat que remunta el torrent d'Espinau, tot passant per la casa del mateix nom i fins arribar al coll, on s'acaba la intensa pujada. Entrem al vessant nord, obac, fresc i humit. Baixem al coll de les Canals del Carig i revoltem el vessant nord. Passada la casa dels Planells abandonem la pista principal i en prenem una de trencada que puja cap a la masia despoblada de Puigbalí. Dins d'una bonica fageda avancem per terreny suau fins a Falgars, on trobem l'asfalt i remuntem els últims 5 km. i un bon desnivell fins al cim. La tornada és ràpida per pista asfaltada, desviant-nos uns instants fins al bonic nucli de Segueró.

Fitxa

• Tipus de sortida: Bicicleta de muntanya
• Lloc de sortida: Beuda (Garrotxa)
• Distància: 43,10 quilòmetres
• Desnivell positiu: 1.400 metres
• Temps: 4:20 hores
• Dificultat: IBP=142 / Blava
• Sensació de dificultat: Fàcil Tot pistes i tram asfaltat fins al cim
• Cartografia: Alta Garrotxa Editorial Alpina (1:25.000)

Itinerari

Crònica

Tot i la modesta alçada, aquest cim situat a l'Alta Garrotxa és un dels millors miradors cap a les muntanyes del Canigó. Es pot arribar per una pista asfaltada fins al mateix cim, on hi ha el santuari, una hostatgeria i un restaurant. De fet és una de les rutes habituals de ciclistes de carretera, molts internacionals, que durant l'hivern aprofiten la bonança de les comarques gironines. En aquest cas avui he pensat una ruta principalment per pistes que fa la volta completa a la muntanya, i un cop voltejada s'enfila per asfalt durant 5 km. i 400 metres de desnivell per coronar el cim. Avui sortiré sol pedalant des de Beuda, i mentrestant la Sílvia i el Fum pujaran a peu pel camí que s'enfila directe pel vessant solei. Pujarem per rutes diferents i ens trobarem dalt d'aquest bonic cim garrotxí que ens regala vistes cap al mar i la muntanyta.

Ens desplacem fins a Beuda, un petit municipi d'escassos 200 habitants a l'Alta Garrotxa, situat sota mateix del massís del Mont. El poble té un petit nucli urbà al voltant de l'església de Sant Feliu. També hi ha nombroses masies disseminades, ja que l'economia del poble tradicionalment havia estat agrícola (vinya, olivera i cereals). Prop del nucli també hi ha una pedrera de guix i una fàbrica de paper. A la plaça hi ha un animat bar i restaurant, on fem un cafè abans de començar la ruta. S'arriba fàcilment a Beuda des de Besalú per una bona carretera que va pujant cap al nord.

Començo a pedalar des de l'aparcament que hi ha a l'entrada del poble. Baixo uns metres per la carretera asfaltada i de seguida prenc una pista que marxa a la dreta. Creuo un torrent i segueixo pedalant en pujada suau direcció oest fins a sobre mateix del Castell, una masia fortificada amb una vistosa torre quadrada. Passo sota la masia de Colldejou, i de seguida arribo al coll de Jou. Segueixo avançant cap a l'oest fins a les envistes de la masia de can Vila. Aquí canvio de direcció, giro a la dreta i començo a pujar més fort. Enfilo ara direcció nord per un fort pujador, encara per la pista encimentada, i arribo a la masia de can Tries. Passo per sota i segueixo pujant.

L'estreta pista encimentada passa per sobre de can Grau i tot seguit va a trobar el torrent dels Rajolins en un tram engorjat. Vaig entrant en un terreny típic de l'Alta Garrotxa, amb cingleres, racons entaforats, espadats de roca i un bosc principalment de roure. Aquest vessant oest del Mont és abrupte i esquerp, i vaig pujant per l'única pista possible. La pujada és forta, amb alguns trams intensos que em van bufar de valent. Però en ser encimentada en els primers 4 quilòmetres, es va fent sense grans poblemes. La pista fa diversos revolts sobtats en zig-zag, sempre pujant fins als quintans d'Espinau, els prats que envolten aquesta notable masia que sembla habitada.

Arribo al trencant d'Espinau, però la pista principal no arriba a la masia, sinó que revolta més a l'oest per evitar el trànsit per la finca. Més o menys a aquesta alçada s'acaba el ciment, i la pista es torna de terra, tot i que en alguns revolts o pujadors forts encara trobaré alguns trams encimentats. La pista fa un revolt marcat a l'alçada de la casa, i segueix pujant fort encara uns metres més fins al coll d'Espinau. A partir del coll d'acaba la primera pujada i entro al terreny obac del vessant nord. La pista comença a baixar fort per l'altre cantó en un bosc diferent, molt més humit i dens, amb pins en aquest primer tram, i faigs més avall. La temperatura també canvia radicalment, ja que si fins ara havia pujat fort pel vessant solei, ara toca baixar per una obaga fresca i humida.

Vaig baixant direcció nord per una còmoda pista humida, esquivant alguns bassals i petites fangueres. És un bosc humit i espès de muntanya, tot i que l'alçada no arriba als 1.000 metres. La baixada seria agradable si no fos per la fresca, però com que és fàcil en pocs minuts arribo al pla del Perer, i uns metres més avall al coll de les Canals del Carig, on hi ha una cruïlla de pistes. Enmig d'una planell que trenca la rutina que portava de bosc espès, deixo la pista que marxa de dret cap al nucli de Lliurona. Prenc la pista que gira a la dreta i segueix baixant alhora que canvia de direcció.

Després de vorejar el vessant oest dels cingles d'Espinau i del Mont, ara segueixo baixant pel vessant nord de la muntanya. El bosc combina trams de pins i d'altres de faig, però sempre en un ambient obac i humit, ja que tota aquesta gran massa boscosa en notable pendent es troba al vessant obac del Mont, i el sol baix d'hivern en molts trams ni hi arriba a tocar. Vaig baixant per una pista còmoda i ombrívola que passa per la casa deshabitada però cuidada dels Planells. Poc més avall, en una fondalada dins de la fageda cal fixar-se en una pista secundària que marxa a la dreta. Des del coll de les Canals de Carig cal comptar poc menys de 3,5 km. La pista és molt secundària, i amb el fullatge que hi ha al terra, cal fixar-s'hi, ja que l'accés és poc evident.

Deixo doncs la comoditat de la pista de baixada i començo a enfilar a la dreta per una pista en desús que va tombant cap al sud. Un parell de pujadors trencats i molt intensos em porten fins a la masia de Puigbalí, abandonada però en bones condicions. És un lloc ben bonic, amb un gran planell que envolta la masia i vistes tant cap al Mont que ens queda al sud, com el Bassegoda i les muntanyes ara nevades del Canigó enllà cap al nord. Des de Puigbalí la pista segueix pujant de forma més suau en direcció nord. Les antenes i el santuari del Mont s'endevinen molt amunt encara en la direcció de pedaleig.

Una estona després de passar Puigbalí la pista gira a la dreta tot planejant fins arribar al fons d'una rasa. Creuo el barranc al pont del Soler i la pista gira a l'esquerra alhora que entra en una bonica i espessa fageda. El tram següent és fàcil i agradable, ja que el terreny és pràcticament pla. Vaig travessant el bac del Soler tot planejant en direcció est i durant aproximadament 3 km. fins a Falgars. Falgars és una gran masia amb la petita església de l'Anunciació i alguns edificis annexos. Curiosament està situada en un terreny pendent, sense gairebé cap pla a la vora. L'edifici principal de la masia té unes dimensions notables, i té un bonic frontal amb una gran era al davant. Però el més espectacular és la vista cap a l'est, ja que es veu perfectament tota la badia de Roses i el Cap de Creus.

Passada la masia de Falgars arribo a la carretera asfaltada que puja cap al Mont. És una carretera estreta i plena de revolts que puja de valent. Giro doncs a la dreta i començo a pujar per l'asfalt. Poca cosa s'ha d'explicar d'aquest trajecte, més enllà de dir que són 5,5 km. i aproximadament 400 metres de desnivell pel vessant assolellat. L'últim tram és especialment dur, ja que el pendent s'incrementa. En tot moment es va veient el santuari del Mont al damunt. A mitja pujada es passa pel santuari de Sant Llorenç de Sous, on m'aturaré de baixada. A partir del santuari el pendent s'accentua fins arribar al cim.

Després d'una bona pujada arribo al peu de l'hostatgeria del Mont, i acabo de pujar fins al punt més alt, on hi ha una placeta i el santuari. De seguida trobo la Sílvia i el Fum, que ja fa una estona que s'esperen. Han pujat a peu des de Beuda per un camí costerut però molt directe. La visió des de la placeta del cim és espectacular. Destaquen especialment el Canigó i els cims que l'envolten, ara a l'hivern molt més vistosos amb la neu. Darrere l'estàtua de Mossèn Cinto Verdaguer es pot veure una àmplia visió del massís del Canigó i bona part de les muntanyes dels Pirineus Orientals, fins i tot el nostre estimat Pedraforca. També es veu més a prop el protuberant cim del Bassegoda i les grans fondalades que l'envolten, en un paisatge molt típic de l'Alta Garrotxa.

Ens estem una bona estona a la plaça del santuari, ja que la temperatura és agradable, no fa vent i el dia és esplèndid. Les vistes són simplement sensacionals, i no et canses d'anar identificant cims i racons. Cap al sud i l'est es veu la plana garrotxina, i més enllà la Costa Brava, d'on destaca sobretot per la seva magnitud la badia de Roses i el Cap de Creus. No és gens estrany que aquest bonic indret servís d'inspiració al gran poeta Jacint Verdaguer. Aquí va passar dos estius on aprofitava la tranquil·litat per escriure i contemplar el paisatge.

Començo el descens per asfalt per la mateixa carretera per on havia pujat, ja que de fet no n'hi ha altra. Baixo ràpid i m'aturo a fer una visita al monestir de Sant Llorenç de Sous. Tot el centre monàstic està en runes, però està consolidat i equipat amb panells, de manera que es pot fer una bona visita i fer-se una idea de la magnitud d'aquesta abadia benedictina. Tot i no tenir coberta es pot visitar perfectament l'església, de planta basilical, amb 3 naus, així com també el petit claustre a la part central del conjunt monàstic. Mentre vaig visitant el monestir m'atrapen la Sílvia i el Fum que van baixant a peu. Acabada la visita continuo el ràpid descens per asfalt, això sí, ben abrigat amb totes les capes de roba que porto, ja que amb la velocitat del descens l'aire es nota fresc.

Passat Falgars la pista segueix baixant cap a l'est. Uns quilòmetres més avall prenc la desviació cap a Beuda. La pista asfaltada fa diversos revolts sobtats i segueix baixant, sempre estreta i en fort pendent i direcció est. Uns minuts més avall la carretera es troba amb el GR. La carretera va girant cap a l'esquerra (ponent), iniciant el retorn cap al poble. Baixo uns metres més fins arribar a l'espectacular masia del Noguer de Segueró, segons expliquen una de les masies tradicionalment més importants i riques de la Garrotxa. Poc més vall em desvio uns metres a l'esquerra per visitar el petit nucli de Segueró, sota la gran masia i al voltant de l'esgésia de Santa Maria. Torno enrere i segueixo els últims quilòmetres d'asfalt fins arribar de nou a Beuda.

Un cop al nucli em trobo de nou amb la Sílvia i el Fum, que se m'han avançat. Tot i ser una baixada molt ràpida per asfalt, hi ha força quilòmetres, i a més a més m'he desviat per visitar el petit nucli de Segueró. Em diuen però que han corregut una mica baixant. Ja només queda fer un bon dinar per rematar la jornada. Com a resum, la volta en bicicleta és interessant per conèixer els paisatges de l'Alta Garrotxa, i sobretot gaudir de les vistes privilegiades dalt del Mont. És una ruta rodadora ja que tot són pistes, amb força tros d'asfalt pujant al cim i tot el descens. És una ruta fàcil tècnicament, però força dura, amb gairebé 1.400 metres de desnivell. Però arribar a dalt del Mont i gaudir d'una vista espectacular, que abarca del Mediterrani fins al Canigó, no té preu.