Cresta de Roháče

Els Tatres Occidentals tenen un aspecte menys alpí que els Alts Tatres, però ofereixen alguns recorreguts espectaculars i aeris. Des de la part superior del poble de Žiar caminem el primer dia fins al refugi Žiarska chata, on dormirem. De bon matí seguim remuntant la vall de Žiarska fins al coll del mateix nom. Girem a l'esquerra i pugem fort fins el primer cim, el Plačlivé (2.125 m.) A partir d'aquí comença una llarga i panoràmica cresta d'uns 5 km. amb trams on podem caminar còmodament, altres on haurem de fer grimpades exposades, i diversos trams equipats amb cadenes. El primer tram és més fàcil fins al coll Smutné sedlo, i llavors es torna més escarpat i aeri prop dels pics Tri kopy i Hrubá kopa. Seguim sempre la línia de cresta, amb vistes extenses cap a les valls del voltant, tant d'Eslovàquia com de Polònia. Arribem al sostre de la ruta, el pic Baníkov (2.178 m.) i encara continuem crestejant cap al pic Príslop. Baixem al coll de Jalovské, on abandonem la carena i emprenem el descens fins al refugi.

Fitxa

• Tipus de sortida: Caminada
• Lloc de sortida: Žiar (Eslovàquia)
• Distància: 16,10 quilòmetres
• Desnivell positiu: 1.690 metres
• Temps: 7:50 hores
• Dificultat: F
• Sensació de dificultat: Força fàcil Diverses grimpades. Trams aeris. Passos equipats amb cadenes
• Cartografia: Západné Tatry Kompass (1:25.000)

Itinerari

Crònica

Després d'uns dies pujant i baixant les muntanyes dels Alts Tatres (Vysoké Tatry) ens movem més cap a l'oest per conèixer el sector més occidental del massís. Els Tatres Occidentals (Západné Tatry) són notablement diferents al sector oriental. Els Alts Tatres tenen un pefil més retallat, amb muntanyes més altes, més pedregoses i més alpines. Els Tatres Occidentals tenen alçades més modestes (arriben amb prou feines als 2.200 m.) i en general presenten un relleu més arrodonit, amb vessants verds en contrast amb el granit negre que domina els Alts Tatres. Tot i que el relleu no és tan alpí, sí que dibuixa unes marcades línies de carenes i crestes amb trams escarpats i rocallosos on no podrem evitar fer ús de les mans. Una altra característica interessant d'aquesta zona és que és molt menys freqüentada, i això fa també que hi hagi menys refugis i opcions per combinar rutes. És una zona preciosa que ens va obsequiar amb paisatges esplèndids i una línia de cresta divertida i amb trams emocionants.

El mateix dia que que vam baixar del refugi Popradské Pleso (el dia anterior havíem pujat el pic Rysy) fem el trajecte d'accés fins al refugi Žiarska chata, on passarem la nit. No és molt lluny, però com que ens movem a peu i en transport públic la combinació és una mica complicada. Des del refugi on hem passat la nit anterior baixem caminant fins al nucli turístic de Štrbské Pleso, on agafarem un tren cremallera que ens baixarà fins a Štrba situat ja a la plana. Aquí agafem una línia de tren principal direcció oest fins a Liptovský Mikuláš, una de les poblacions principals del Tatres. De fet els dos nuclis principals del sector eslovac dels Tatres són les petites ciutats de Poprad al sector est, i Liptovský Mikuláš a l'oest. Són les principals vies d'accés des de les ciutats eslovaques cap a la base dels Tatres, i estan ben comunicades amb tren i autobusos. Des de Liptovský Mikuláš prendrem un autobús que s'enfila cap a la vall de Žiarska fins al poble més amunt, Žiar. És un poble molt allargat i dispers, i ens aturem a l'última parada situada al final de la carretera de la vall. Tot el trajecte combinant dos trens i un autobús ens ocupa gairebé 3 hores.

El petit autobús fa diverses parades al llarg del nucli de Žiar, i ens deixa al final de la carretera de la vall de Žiarska. Bé, de fet continua una pista asfaltada fins al refugi, però està tancada al trànsit, i només hi poden pujar els responsables del refugi o les persones que s'hi allotgin i hagin pagat la taxa corresponent. Des de la parada de l'autobús caminem vora unes cases on es veu un gran alberg que sembla abandonat, i seguim fins a l'aparcament al final del qual hi ha la tanca que impedeix al pas cap a la pista del refugi. Creuem al tanca i caminem de pla per la pista que s'endinsa a la vall. Després d'una llarga recta, passat una casa on sembla que hi ha informació del parc, deixem la pista i prenem el camí a l'esquerra que avança en paral·lel. El caminet s'endinsa en un bosc agradable, i anem pujant al costat d'un bonic torrent. Pugem una bona estona pel camí, fins que un senyal indica que no es pot continuar a causa d'uns desprendiments i hem de tornar a la pista asfaltada. Baixem al rierol, el creuem i seguim per la pista una bona estona més pujant suaument fins arribar al Žiarska chata (chata en eslovac significa casa, cabanya o refugi). La pujada al refugi ens ha ocupat gairebé una hora i mitja, hem fet 5,5 km. i un desnivell d'uns 400 m.

Arribem al refugi a primera hora de la tarda, i com que encara no hem dinat, aprofitem que al refugi es pot menjar a tothora i endrapem una deliciosa sopa de col, una altra de mongetes i alguna cosa de carn per acabar de complementar. Plats senzills, però deliciosos i nutritius, típics de la cuina de muntanya d'aquesta zona. Aprofitem que queda una bona estona de tarda i fa bo per fer la bugada, ja que viatgem sempre en moviment i lleugers d'equipatge, i cal aprofitar aquestes estones per posar l'equipatge a punt. El refugi és gran i agradable, i almenys una de les persones de l'equip és molt amable i parla un bon anglès. En general el caràcter de la gent de muntanya dels Tatres hem vist que sense ser desagradable és més aviat sec. Passem la resta de la tarda i al vespre matant l'aranya al voltant del refugi, o fent un te a dins quan comença a refrescar. Sopar i dormir d'hora perquè la jornada del dia següent serà dura.

Sortim esmorzats del refugi i prenem el camí que marxa darrere de l'edifici i continua remuntant al vall de Žiarska. Prenem el camí verd, que comença pujant suau per una zona ampla de la vall, amb vegetació de falgueres i matolls i arbres escassos que aviat desapareixen. Val a dir que al Tatres les regles d'alçada que coneixem al nostre país i als Pirineus són força diferents, ja que estem a una latitud molt superior, fins i tot superior als Alps. Així, a la mateixa altura, les temperatures són aquí força més baixes, i també la vegetació desapareix molt abans. Es diu amb caràcter general, que caldria sumar uns 800 metres, és a dir, que una muntanya de 2.000 metres als Tatres, equivaldria pel que fa al clima a una de 2.800 als Pirineus, salvant les distàncies, i aplicant una regla poc científica.

El camí és ben fresat, però a diferència d'altres dies en què sempre hem trobat molts excursionistes avui pràcticament caminem sols, i només coincidirem amb una família força al principi, i un parell d'excursionistes més a la part alta. El camí va recorrent la part superior de la vall, sempre per terreny obert i en direcció nord-est. Només cal parar atenció a una bifurcació que trobarem a mitja alçada: un camí marcat amb senyals blaus marxa a l'esquerra i puja directament al coll Smutné sedlo, i el podríem agafar si volem escurçar la ruta. Nosaltres però seguim el camí verd que segueix la direcció que portàvem fins al coll Žiarské sedlo, que representa la part més alta de la llarga vall que hem seguit i la divisòria d'aigües. Al coll el camí es torna a bifurcar. A la dreta (sud) podríem marxar cap al pic Baranec, ben reconeixible per la seva gran silueta arrodonida. Si creuéssim el coll baixaríem cap a la vall de Jamnická, però no fem res d'això. Girem a l'esquerra i pugem fort per un camí pedregós en zig-zag on ens creuem amb un grup d'isards que ens reben amb total indiferència i continuen pasturant tranquil·lament.

Des del coll el camí és molt més dret i pugem fort durant aproximadament 30 minuts fins assolir el primer cim del dia, el Plačlivé, de 2.125 m. Al punt més alt hi ha una taula d'orientació, i un panorama extensíssim. Obrim la mirada cap al nord, on hi trobem la llarga i fonda vall de Roháčska. Però el més espectacular és contemplar la línia de cresta a la qual ens acabem d'enfilar. Deixem enrere (est) una punta molt estètica, el pic Ostrý Roháč, i cap al davant (oest), una llarga línia de carena i cresta cap on ens dirigirem. A partir d'aquí cavalcarem sempre pel cap d'amunt de la línia principal dels Tatres Occidentals, gaudint a banda i banda de vistes extenses, i circulant pel fil. Un advertiment important: cal fer aquesta ruta amb bona visibilitat i temps estable, ja que la boira, la pluja o en el pitjor del cas les tempeses podrien complicar molt la ruta. Per reforçar aquesta idea, esmentar que el dia següent del nostre pas per la cresta, el temps va empitjorar, i una persona va morir per l'impacte per un llamp a la part superior, prop del cim Baníkov.

Des del pic Plačlivé marxem cap a l'oest i comencem a baixar per un terreny pedregós però fàcil, amb bon camí. Davant nostre es dibuixa una línia que ja s'endevina llarga. El dia és estable però no assolellat. És una mena de dia gris en què podria arribar a ploure, i ens movem amb prudència. Baixem suaument per la carena en un tram força ample i obert, i només pugem lleugerament fins una punta secundària, el Nohavica (2.051 m.) Evolucionem gairebé sempre per la línia dels 2.000 metres, i poc més endavant arribem al coll de Smutné (Smutné sedlo). Aquest coll és important, ja que en cas de mal temps des d'aquí, a part del camí de la carena, marxen dos camins, un cap a cada cantó de la muntanya. En cas de dubtes o mal temps podríem baixar cap al refugi d'on venim, però sembla que el dia aguanta. A partir d'aquí ja no hi ha escapatòries durant un llarg recorregut per carena i cresta a més de 2.000 metres.

Com que el camí que hem seguit fins al coll fa una lleugera forma de paràbola, si girem la mirada enrere podem contemplar una imatge molt bonica de les diferents puntes que formen la cresta, entre elles el pic Plačlivé on hem passat fa una estona. Trobem dos excursionistes al coll, uns dels pocs que trobarem durant la ruta. Passat el Smutné sedlo el camí carener comença a pujar més fort per un pendent de lloses de granit. Ens enfilem fort una bona estona i guanyem força metres, sempre gaudint d'un panorama majestuós cap a totes bandes. És el que té circular per les carenes i crestes, que les vistes són àmplies. Superada una fort pujada el terreny s'encresta i hem de fer servir les mans en alguns punts. Trobem un parell de passos equipats amb cadenes, fàcils però el terreny és exposat i cal parar atenció. Creuem aquests passos fins a una bretxa i tornem a pujar per terreny de granit, on de nou trobem cadenes que ajuden a superar un tram força dret. En una nova bretxa trobem un dels passos equipats més espectaculars, ja que hem de creuar una lleixa molt estreta on amb prou feines i caben els peus, però amb l'ajut de la cadena passem sense grans dificultats.

Encadenem diversos trams equipats en una zona molt escarpada, però sense grans dificultats, i anem coronant les tres puntes del cim Tri kopy. El terreny complex s'acaba i tornem a caminar sense dificultats fins al cim Hrubá kopa, el punt més alt d'aquesta zona central de la cresta. Al cim hi ha una curiosa creu construïda amb uns esquís vells. Seguim contemplant un paisatge fantàstic, i mirem enrere el llarg tram de cresta que ja hem recorregut. Però encara tenim molt camí per endavant. Baixem suaument cap a l'oest pel camí que ressegueix un tram obert i suau de la carena fins a l'ample coll Lúčne sedlo. Tot baixant veiem al davant un llarg tram força planer que s'acosta a la base d'una nova zona pedregosa, ja als dominis del pic Baníkov i les seves puntes secundàries.

Creuem aquest llarg tram planer i ens acostem de nou a la roca. Aviat trobem uns primers trams equipats amb cadenes que permeten creuar una zona de gendarmes i bretxes. De nou no són trams difícils, però alguns passos són exposats. Trobem un solitari excursionista polonès, que parla castellà i es soprèn de trobar-nos allà. Xerrem uns minuts i seguim la ruta. Creuem un primer tram molt bonic amb petites agulles, i tot seguit entrem en una zona més encrestada, ja sobre roca granítica. Anem combinant trams caminant amb altres de grimpada, fins i tot en algun punt força aeri i espectacular. Seguim estrictament la línia de cresta, tot i que en algun punt es poden esquivar les dificultats per una banda o altra. Aquest tram és molt alpí i espectacular, i gaudim superant els passos més exigents, que en cap cas són difícils però alguns sí exposats.

Crestegem una bona estona, tant aviat caminant, com grimpant, com utilitzant les cadenes en els diferents passos equipats. L'últim tram abans del cim exigeix una pujada decidida per terreny pedregós i grimpar per una zona de blocs. Tot seguit arribem al pic Baníkov (2.178 m.), que és el punt més alt de la ruta d'avui i de tota la cresta de Roháče. Al cim hi ha una cruïlla de camins, i coincidim amb 4 o 5 excursionistes que descansen dalt del cim. Ens aturem uns minuts per reposar, fer algunes fotografies i contemplar el paisatge. És especialment bonic mirar enrere i contemplar la llarga carena de gairebé 5 km. que hem anat recorrent. Però la cresta continua i va girant cap al sud. Baixem del cim seguint una zona pedregosa però ampla, i al cap d'uns minuts tornem a pujar lleugerament per enfilar-nos a l'últim cim, el secundari Príslop (2.142 m.) on hi ha unes antenes.

Des del cim Príslop baixem per terreny obert, ja que la cresta perd el seu caràcter i esdevé una carena arrodonida. Baixem uns minuts més en direcció sud-oest per un terreny més herbat fins al coll Jaloveské sedlo. Aquí abandonem definitivament la línia de la cresta-carena després d'uns 5 km. seguint el fil. Girem a l'esquerra i prenem el camí que baixa fort i s'endinsa cap al bosc. El camí va girant cap a l'est i baixa fort fent zig-zags entre arbres i falgueres. El descens des del coll ens ocupa ben bé una hora fins arribar de nou al refugi Žiarska chata. Dinem còmodament a la terrassa del refugi, i gaudim de les famoses i nutritives sopes que cuinen. En acabat carreguem tots els estris a la motxilla i emprenem el camí cap al poble de Žiar. Però com que caminar per asfalt és força avorrit, algú ha pensat com evitar-lo, i a fora del refugi es poden llogar una mena de bici-patins (scooter) amb els quals es pot baixar en pots minuts fins al poble. Lloguem doncs aquests estris, i gràcies a la gravetat arribem còmodament al poble amb aquest curiós mitjà de transport. Anem a buscar la casa on passarem la nit, a la part central de l'allargat poble. Aquí acabem una jornada molt bonica, al meu gust una de les millors rutes que hem fet als Tatres, en què ens hem passejat per una preciosa línia de cresta, amb extraodinàries vistes i trams emocionants i aeris on cal grimpar i superar passos equipats amb cadenes.