Val d'Aran

Enviat per Marc el Dissabte, 13/09/2008 - 15:00

Ens escapem els 4 dies del pont de l'11 de setembre a aprofitar les restes de l'estiu per fer muntanya a la Val d'Aran. Malauradament la tardor se'ns ha anticipat, i la pluja i el fred van fer acte de presència i ens van impedir fer bona part de les sortides que teníem previstes, i vam substituir-les per objectius més modestos.

Teníem en ment fer alguna de les muntanyes emblemàtiques de la Val d'Aran. M'havia estudiat diversos recorreguts per fer durant aquests dies, entre ells el Circ de Colomers i fer algun cim proper, com el Gran Tuc de Colomers (2.933 m.) També estava dins del calendari fer el que potser és el cim més emblemàtic de la vall, el Montardo (2.833 m.) I també ens havíem mirat per fer algun 3.000 facilet, i entre ells dos candidats molt ben situats, el Besiberri Sud (3.024 m.) i el Tuc de Molières (3.010 m.) Gairebé totes les previsions es van frustrar a causa del mal temps, i ens vam quedar amb objectius més modestos.

Dia 11 de setembre. Circ de Colomers

Després d'haver fet nit a Sort, pugem el Port de la Bonaigua, deixem enrere Baqueira i arribem a Salardú, on prenem una pista asfaltada cap a l'esquerra que ens porta fins als Bahns de Tredòs, on hi ha un petit hotel amb banys termals i un aparcament en el punt en què comença una pista forestal de circulació restringida. Deixem el cotxe aquí i comencem a caminar, però al cap d'aproximadament un quart d'hora de caminar se'ns posa a ploure amb considerable intensitat. Decidim girar cua i tornem al cotxe. Ens esperem gairebé una hora, i quan veiem que el temps millora una mica tornem a sortir, però ja és força tard, i el cel continua sent amenaçador.

Seguim un camí que segueix el curs d'un rierol, força a prop de la pista per on només poden circular els taxis 4x4 i vehicles autoritzats. Al cap d'una bona estona el camí s'uneix a la pista, fins un punt en què hi ha un petit aparcament per als taxis i un senyal que indica el camí per pujar al refugi de Colomers. Aquesta pista està marcada com a circuit per fer amb bicicleta de muntanya, i ens l'apuntem per una altra ocasió, ja que té molt bona pinta.

A partir d'on deixem la pista i prenem el camí del refugi l'itinerari es fa més dur i costerut. Pugem tranquil·lament, fent alguna parada per degustar els gerds, molt abundants a la zona i en el punt perfecte de maduració. Al cap d'una bona pujada veiem ja la presa que tanca les aigües del llac Major de Colomers. Al costat de la presa veiem el refugi antic, i uns centenars de metres més enllà el nou refugi, gran i ben condicionat. Ens hi arribem i com que s'escau l'hora de dinar fem un mos a l'exterior del refugi. Compartim espai amb força gent que està fent la ruta dels Carros de Foc.

El temps és insegur, i com que ja és força tard descartem completament pujar al Gran Tuc de Colomers. Decidim fer el circuit curt del Circ de Colomers, que ens porta per la vora d'alguns dels llacs de la zona, entre ells alguns dels més grans, com l'Estanh Mort o l'Estanh des Cabidornats.

La volta ens porta de nou a la presa, des d'on tornem pel mateix camí, i un cop a baix a la pista la seguirem per anar més de pressa fins al punt on tenim el cotxe. Finalment ens ha sortit una excursió força curta, però almenys hem pogut aprofitar mitjanament el dia. Baixem cap a Arties on passarem la nit en un càmping. Al vespre es posa a ploure amb considerable intensitat. Veiem perillar l'excursió de l'endemà.

Dia 12 de setembre. Montgarri

Pel segon dia a la Val d'Aran havíem previst pujar el Montardo, potser el cim més característic i estimat pels habitants de la vall, tot i no ser el més elevat. La seva silueta esbelta i la forma característica visible des de molts punts de la vall el fan un lloc especial. Però ja veiem de bon matí que no podrem anar-hi. Plou una mica, i hi ha molta boira a partir d'una alçada propera als 1.600 metres. A l'oficina de turisme d'Arties ens confirmen que el temps més amunt és molt inestable i ens recomanen que no sortim. Fem cas i busquem una alternativa.

Per no pedre del tot el dia pensem en anar fins un lloc fàcil, i si el Montardo és potser la muntanya més característica de la Val d'Aran, Montgarri és un dels llocs més estimats. I cap allà ens encaminem. Pugem cap a un dels pobles més lletjos de la vall com a conseqüència de la sobreexplotació urbanística, Baqueira. L'exagerada construcció aquí ha fet molt mal, i el paisatge s'ha desdibuixat totalment. Com molt bé va observar la Sílvia, les cases aquí sembla que s'han fet mitjançant la tècnica del "copia i enganxa", ja que la majoria són iguals. Des d'aquí prenem la carretera que puja cap al Pla de Beret.

A mitja pujada la boira és molt espessa, i ens temem que el dia serà perdut. Arribem al Pla de Beret i cap a la zona de Montgarri es veu el temps més clar, tot i que plou una mica. Fa força fresca, però ens abriguem, ens posem els impermeables i comencem a caminar per la pista que marxa a l'esquerra del Pla de Beret. La pista és ampla i en baixada moderada però constant. Ens creuem amb força ciclistes que segueixen la concorreguda ruta dels Pedals de Foc. En un punt en què el camí gira, veiem uns quants centenars de metres més avall la silueta característica del campanar de Montgarri. Caminem una estona més i hi arribem.

A Montgarri hi ha molta gent. Ciclistes que aprofiten per fer una parada en el seu camí, i sobretot molts turistes que aprofiten la facilitat d'arribar ben a prop del petit poblet amb els seus luxosos cotxes. El refugi està ben concorregut, i hi ha molta gent dinant tot i els preus deshorbitants. Nosaltres ens portem el dinar, i ens el mengem a fora. Havent dinat tornem a reprendre el camí, que ara de pujada ens retornarà fins al Pla de Beret en aproximadament dues hores. Abans d'arribar se'ns torna a posar a ploure, i espavilem per no mullar-nos gaire.

Baixem amb cotxe cap al fons de la vall. Anem a passejar una estona per Vielha. Hi ha força ambient. Comprem alguns queviures i anem a buscar lloc per dormir. Creuem el túnel de Vielha i anem a aparcar la furgoneta a l'aparcament del refugi de Conangles, des d'on demà començarem, si el temps ho permet, l'ascensió al Besiberri.

Dia 13 de setembre. Intent frustrat al Besiberri sud

La nit ha estat freda i humida. A estones ha plogut, i la temperatura està al voltant dels 5 graus. Anem a fer un cafè anmb llet al refugi per entrar en calor. Alhora parlem amb el guarda del refugi per demanar-li com veu el dia. Ens ho pinta força malament, i ens diu que no arribarem al cim. A més, anem una mica massa tard.

Comencem a caminar en baixada, seguint la pista que ens portarà fins al fons del barranc de Besiberri. A partir d'aquí el camí comença a pujar i força. Fem camí a bon ritme, ajudats pels pals, que faciliten i agiliten el pas. El camí sempre segueix el fons del barranc, primer pel vessant dret del torrent, i més endavant per l'esquerre. Al cap d'una bona estona de forta pujada arribem fins a l'Estany de Besiberri. Continuem un tros de pla pel voltant de l'estany, i tornem a enfilar ja a les envistes del refugi lliure de Besiberri. Al cap d'una estona més de pujar arribem fins a aquesta instal·lació metàl·lica.

El refugi lliure de Besiberri és un punt en què habitualment es fa nit per fer l'ascensió al cim, i així fer més suaus els més de 1.500 metres de desnivell que hi ha des del punt d'inici. És una instal·lació senzilla, però molt ben condicionada, amb capacitat per a 18 persones capicuades (9 llits amb matalassos i coixins), una taula amb tamborets i emissora d'emergència. Ens aturem per esmorzar a dins i resguardar-nos del fred, vent i pluja que ens castiga des de fa estona.

Després d'esmorzar no sabem si girar cua o continuar un tros més. Veiem difícil fer el cim, ja que s'hi veu molta boira i neu. Però decidim pujar un tros més. Trobem una parella que decideixen quedar-se i no seguir més enllà. Nosaltres continuem pujant, i poc després del refugi el camí guanya en inclinació i esdevé força dur. Pugem un tram amb grans blocs de pedra, i en aquest punt comença a nevar. Anem trobant una colla de bascos que també volen fer el cim. Són més de 30, i pugen escampats, en grups més petits. Anem pujant i cada com neva més i fa més fred. Arribem a un punt en què hi ha un petit collet i una petita congesta de neu. El vent és molt fort, i gairebé tomba la Sílvia. Fa fred, 1 grau sota zero, però la sensació tèrmica és molt inferior a causa del vent i la neu que pica fort a la cara. Portem més de 1.300 metres de desnivell fets, i només ens en queden 200 per fer el cim, però el fred és molt intens, i a més a més hi ha boira. Decidim girar cua i tornar-ho a provar un altre dia.

Baixem pel mateix camí. Tornem a parar al refugi i aprofitem per dinar. Anem baixant, i pel camí trobem un parell de rovellons que ens menjarem per sopar. Ens sap greu no haver fet el cim, però crec que hem pres la millor decisió ja que les condicions meteorològiques eren molt dolentes. Gairebé tots els bascos fan el mateix, tret d'un parell que van provar-ho, tot i que no sabem si van coronar.

Arribem a baix. Fem petar la xerrada amb la parella que havíem trobat al peu del refugi i que no han continuat. Són de Lleida, i també viatgen amb furgoneta. Ens acomiadem i agafem el camí cap al sud, deixant la Val d'Aran i entrant a l'Alta Ribagorça fins arribar a Barruera, la porta de la Vall de Boí.

Dia 14 de setembre. Romànic de la Vall de Boí

L'últim dia del pont ja en passarem fora de la Val d'Aran. Com que volem tornar d'hora cap a casa, i encara tenim força quilòmetres decidim dedicar el matí a recórrer alguns dels pobles més emblemàtics de la Vall de Boí i contemplar els magnífics exemplars d'art romànic, declarats recentment patrimoni de la Humanitat.

Hem fet nit a Barruera, i després de llevar-nos i esmorzar remuntem la vall en cotxe fins a Taüll, on hi trobem dos dels exemplars més espectaculars del romànic de la vall: Sant Climent i Santa Maria de Taüll. Visitem les dues esglésies. La primera és de pagament, però potser és la més espectacular i coneguda. Fem una passejada pel poble i ens adonem que també s'ha vist afectat per un excés de construcció de segones residències. Tot i això la part antiga del poble és encantadora.

Més tard baixem fins al poble d'Erill la Vall, on a més de tenir un dels exemplars més bonics del romànic de la vall hi ha el centre d'interpretació, on es pot fer una acurada visita que ens permetrà entendre millor la presència d'aquestes magnífiques construccions en aquesta remota vall. Cal no perdre's l'audiovisual, molt interessant i ben fet.

Als volts del migdia prenem el camí de tornada. Han estat 4 dies ben aprofitats tot i que la climatologia no ha estat benèvola i ens ha impetit complir bona part dels objectius. Tanmateix hem gaudit d'uns dies de descans i muntanya esplèndits.