Torre de Vetera

Comencem a pedalar a Arles, a la riba del riu Tec, i enfilem una llarga pujada per pista fins al nucli abandonat de Formentera, on hi havia una antiga estació minera. Sempre remuntant per la falda del Canigó, que presideix en tot moment, planegem pel traçat d'un antic carrilet miner, i pugem uns metres més fins l'antiga torre de vigilància al límit entre el Conflent, el Vallespir i el Rosselló. Situats a 1.400 metres gaudim d'una pista plana i panoràmica sobre la vall del Tec, la plana del Rosselló i el Canigó damunt nostre. Al coll de la Descarga iniciem un descens fort per la pista asfaltada, i més endavant enllacem amb el GR que segueix una carena directa fins al poble, però en la majoria del seu recorregut no és ciclable, i toca empènyer la bicicleta molta estona. Ruta panoràmica i amb pinzellades històriques.

Fitxa

• Tipus de sortida: Bicicleta de muntanya
• Lloc de sortida: Arles (Vallespir)
• Distància: 38,40 quilòmetres
• Desnivell positiu: 1.340 metres
• Temps: 6:10 hores
• Dificultat: IBP=88
• Sensació de dificultat: Mitjana/Difícil Ascens llarg però fàcil per pista. Descens per camí tècnic i poc ciclable
• Cartografia: Céret - Amélie-les-Bains - Vallée du Tech IGN (1:25.000)

Itinerari

Crònica

Si el dia anterior circulàvem pel vessant sud de les Salines, a l'Alt Empordà, ara saltem al vessant nord dels Pirineus més orientals, concretament fins a la vall del Tec, al Vallespir. La ruta d'avui transcorre per la falda del Canigó i s'enfila fins una antiga torre de vigilància medieval situada en un punt estratègic a la frontera entre el Conflent, el Vallespir i el Rosselló, amb extenses vistes cap a les valls properes. També visitarem una antiga explotació minera, de la qual queden força restes, sobretot una antiga estació. En tot moment gaudirem de bones panoràmiques del Canigó i els petits poblets situats a la seva falda. Pujarem fins gairebé 1.500 metres, un dels punts més alts de la zona on s'arriba pedalant, però compte perquè sortim només de 250, de manera que ens espera una llarga pujada.

Es lleva un dia esplèndid a Arles (dit també Arles de Tec, o en francès Arles-sur-Tech), a la riba del riu del mateix nom que travessa la població i vertebra la comarca del Vallespir en el seu camí cap al Mediterrani. Iniciarem el camí al barri del Pont Nou, situat a la sortida de la població en direcció al mar. Al final del nucli una pista inicialment d'asfalt s'enfila per una zona urbanitzada, i quan s'acaben les cases s'acaba també l'asfalt i continua de terra. Una pista per la qual avançarem durant dues hores. Ja de bon començament encadena un bon reguitzell de revolts per guanyar alçada. De seguida entrem en calor. Només enfilar uns metres ja podem contemplar el Canigó, que ens acompanyarà durant tota la ruta, i a la base del qual ens anirem acostant.

Anem pujant fort per una pista de sauló que passa al costat d'algunes cases aïllades, menys com més amunt. Després d'un tram més dret de revolts encadenats enllacem amb una pista asfaltada que puja des del veí poble de Montboló. Avancem aproximadament un quilòmetre per asfalt al costat d'unes cases a banda i banda que tenen bona vista sobre la vall ja que en pocs minuts hem pujat força. Al final d'una llarga recta abandonem l'asfalt, girem a la dreta i enfilem fort per una pista fins al coll de la Reducta, que ens obre la visió cap al vessant nord del Rosselló. Al coll hi ha una cruïlla de pistes. En prenem una de secundària que marxa lleugerament cap a l'esquerra i comença a pujar per sobre d'una de principal que continua de pla. És una pista més trencada, i que s'enfila fort pel vessant nord, més obac, fins un marcat revolt, on torna al vessant sud.

Seguim pujant fort per un tram força trencat o cal esforçar-se per no perdre la traçada. En aquest tram la pista traça una línia diagonal cap al nord-oest sota la línia de la carena, pel vessant sud. Suem de valent per la pujada forta i el sol de justícia que ens acompanya en tot moment. Davant nostre ja s'endevinen a dalt del turó les restes de les construccions de l'antiga explotació minera. Mica en mica ens anem acostant al nucli abandonat. Pugem fort fins un collet on la pista gira a la dreta i acaba de pujar al despoblat de Formentera. Entrem en un pla allargat dalt d'una carena on hi ha arrenglerades les restes de les antigues construccions. No n'hi ha cap dempeus, però queden restes de diversos recintes, ja siguin cases o espais de treball. De tot ells destaca una gran xemeneia d'un antic forn.

Al nucli de Formentera hi havia el final del tren miner que recollia el material de ferro de les diferents mines de la zona. Des d'aquí un telefèric baixava la càrrega cap a la vall d'Arles. És un lloc curiós i alhora bonic. Són fàcilment reconeixibles els diferents elements constructius, així com la forma allargada al voltant del tren. Al mateix temps aquest despoblat es troba a 1.100 metres d'alçada, i hem sortit aproximadament dels 250, de manera que tenim molt bona vista sobre la vall del Tec. Fem una pausa per menjar uns ganyips i reposar una mica després de més de 2 hores de pujada continuada i sense pausa. Aprofitem per fer un volt caminant per les restes dels antics edificis, ja que el nucli és considerablement gran, i aquests llocs abandonats sempre ens criden l'atenció.

Després de voltar pel nucli de Formentera seguim la nostra ruta en direcció oest, encaminats cap a la base del Canigó que tenim just davant. Marxem de pla ja que seguim la ruta de l'antic carrilet miner. Pedalem plàcidament un tram molt agradable ja que sobrevolem la vall del Tec, i alhora ens anem acostant als peus del Canigó. Seguim el traçat de l'antic carrilet miner fins al coll de Formentera. L'antic recorregut del tren continuava cap al sector de Sant Marçal, però just al coll nosaltres prenem una pista que s'enfila en paral·lel a la ruta del carrilet, la qual va planejant. Pugem uns minuts per una bonica fageda, i el pendent va creixent, així com també la fatiga. Fem una altra pausa al peu d'una font, i seguim pujant una estona més fins al pla de les Eugues. Aquí ens ajuntem amb una pista ampla i bona que puja del coll de Palomeres.

Un cop a la pista principal, la pedalada és més fàcil, ja que el pendent és moderat i la pista és molt bona. Ja tenim davant nostre la torre de Vetera, objectiu de la jornada i punt més elevat de la ruta. Encara ens queda pedalar uns minuts més seguint la pista fins a situar-nos just a sota d'aquesta curiosa torre d'origen medieval. Es tracta d'una torre de vigia cilíndrica, conservada només parcialment, i situada en un punt estratègic a cavall entre les comarques del Vallespir, al sud i el Conflent i el Rosselló al nord, just a la falda del Canigó i sota mateix del Puig d'Estela.

Les vistes des de la Torre de Vetera són àmplies, ja que està situada en un turó destacat en la línia de carena que baixa directament del Canigó. Estem al punt més alt de la ruta, a 1.429 metres, en un punt panoràmic cap a totes bandes. De fet la torre, a part de servir de punt de vigia, també es feia servir com a torre de comunicacions amb un codi de llums que coneixien les altres torres també situades en indrets elevats. Fem una pausa per observar la torre i després seguim el nostre camí.

La pista segueix planejant a la falda del Puig d'Estela fins al coll de la Descarga. És un tram preciós i molt plàcid, ja que és totalment pla i la pista còmoda. A la nostra esquerra tenim la vall del Tec enfonsada 1.200 metres, i a l'altra banda les muntanyes de l'Albera, les Salines i el Comanegra. A la nostra dreta els pendents herbats que baixen des del puig d'Estela, contrafort oriental del Canigó. Planegem plàcidament fins al coll, on trobem la pista asfaltada que puja d'Arles passant per Cortsaví, i que continua uns metres més amunt fins al refugi de Vetera, que antigament havia estat una instal·lació dels miners. Com que portem molts quilòmetres i anem amb el Fum, el nostre gos, decidim no cansar-lo més del compte i evitar-li la llarga baixada. Així jo continuaré amb la bicicleta, i la Sílvia i el Fum m'esperaran al coll, on els recolliré més tard.

Pel coll de la Descarga hi passa el GR-10, que travessa tot el Pirineu. Però des d'aquí en avall, el primer tram és molt dret i poc ciclable. Així començo a baixar per la pista asfaltada que encadena diversos revolts i perd alçada ràpidament. Passa al costat de les restes d'algunes antigues instal·lacions mineres. Baixo per asfalt fins al cortal d'en Batlle, on marxa una pista a l'esquerra que passa just per sobre de la casa. La pista planeja uns metres i tot seguit baixa cap al pla del Castellar, on hi ha un campament de hippies que viuen en caravanes i barraques. Fins aquí la ruta és fàcil i agradable, i encara continua uns metres més per una pista més trencada però ciclable fins al refugi dels Bigorrats, un edifici mig abandonat però dempeus que havia estat una estació intermitja del telefèric miner. A partir d'aquí la cosa es complica.

S'acaba la pista i continua un camí cada cop més dret, trencat i pedregós. Havia llegit que només el primer tram era realment complicat, però em començo a adonar que la baixada serà més difícil del que comptava. Però ja és massa tard per tornar enrere ja que he baixat molt. Em penedeixo de no haver baixat per asfalt, ja que pràcticament faig tot el recorregut a peu. És un terreny complex, escarpat i sense escapatòria. Des del refugi de Bigorrats trigaré una hora i mitja per fer els 10 quilòmetres que falten, gairebé tots a peu, excepte l'últim tram. Alguns trams fins i tot costa fer-los a peu, amb les sabates de cales i la bicicleta a l'esquena. Més tard, mirant el mapa, vaig veure que a mig camí hi havia una possible escapatòria cap a una pista a l'esquerra, però sobre el terreny no vaig saber encertar-la.

La baixada pel camí, gairebé tot a peu, se'm va fer molt llarga i pesada, sobretot pensant que la Sílvia i el Fum m'estaven esperant a dalt. Sens dubte si hi tornés baixaria per l'asfalt, ja que és una pista molt poc transitada i passa pel bonic poblet de Cortsaví. El camí (GR-10) va seguint la carena així com el traçat de l'antic telefèric dels miners, del qual encara es conserven algunes torres. Passo per l'estació de Jacotí, un dels punts intermitjos del telefèric, i a partir d'aquí el camí encara empitjora. Costa d'acabar d'arribar a Arles, que es veu molt avall. Un bon tros més avall el camí no és tan pedregós, i tot i que és molt dret, permet enfilar-se sobre la bicicleta. Així acabo de baixar fins a l'entrada d'Arles. Ja només queda creuar tota la població fins a la part final on havíem començat unes hores abans.

Al final ha sortit una ruta de gairebé 40 km. i 1.350 metres de desnivell, amb una pujada molt llarga però fàcil, un tram superior pla i panoràmic i una baixada complicada per terreny pedregós. Una ruta molt interessant paisatgísticament i culturalment, que si tornés a repetir modificaria en el descens per fer-lo més fàcil. Pujo a buscar la Sílvia i el Fum, que m'esperaven enfredorats dalt del coll de la Descarga. Acabem la nostra jornada dominical recorrent la part alta del Vallespir ja amb la furgoneta fins a Prats de Molló. Ens enfilem al coll d'Ares i entrem al Ripollès ja camí de tornada, gaudint d'unes vistes esplèndides amb la llum de tarda.