Besiberri Nord (3.008 m.)

• 

  Basse de la paret summital

• 

  Estany de Mar, en una ullada de sol

• 

  Grimpada aèria entre blocs

• 

  La Sílvia en un tram exposat

• 

  Última canaleta fàcil fins al cim

• 

  Desgrimpant per la cresta

• 

  Desgrimpant blocs i petits gendarmes

• 

  Baixant cap a l'estanyet de Malavesina

En un dia rúfol comencem a vorejar el llarg embassament de Cavallers amb poca esperança d'assolir el cim. Entre boires, vent i fins i tot neu remuntem els forts pendents del barranc de Malavesina, passem l'estanyet homònim i seguim avançant fins la base de la paret. Una petita ullada de sol ens convida a provar-ho. Grimpem per una successió de canaletes amb algun tram força aeri de II i puntualment III. Entre blocs de granit assolim l'esmolat cim, el petit dels Besiberris, però també el més eixerit.

Fitxa

• Tipus de sortida: Alta muntanya
• Lloc de sortida: Presa de Cavallers La Vall de Boí (Alta Ribagorça)
• Distància: 12,00 quilòmetres
• Desnivell positiu: 1.350 metres
• Temps: 10:15 hores
• Dificultat: PD Grimpada de II i puntualment III
• Sensació de dificultat: Poc difícil Grimpada aèria al tram superior
• Cartografia: Vall de Boí Editorial Alpina (1:25.000)

Itinerari

Crònica

Tal com es lleva el dia convida més a tombar-s'hi de nou que no pas a emprendre una ruta que té un tram delicat a la part superior. Ha plogut durant la nit, el cel està cobert i les capçaleres de les muntanyes engolides dins dels núvols. En un dia normal hauríem pensat un pla B menys ambiciós. Però som a Cavallers, on havíem quedat amb un grup d'amics portuguesos, grans aficionats a la muntanya, i que han vingut de molt lluny. No els podíem decebre, i si més no calia intentar-ho. Ja el dia anterior havíem desistit amb temps era encara pitjor.

Sortim de l'aparcament de baix i pugem fins a la presa. Voregem el llarguíssim embassament pel camí de la dreta, i al cap d'aproximadament una hora de caminar som a la cua, al pletiu de Riumalo. Creuem un pontet de fusta i tombem a l'esquerra per remuntar el barranc de Malavesina, per on vessen les aigües del Riumalo. La pujada és dura i constant, fins i tot més intensa en el primer tram fins arribar a uns petits prats suspesos. Tinc poca convicció en les possibilitats d'èxit, ja que els núvols són persistents. Porto un fort encostipat, fet que no ajuda a proporcionar-me l'oxigen necessari per pujar aquests pendents ni per tenir una visió optimista.

Després de gairebé 3 hores de sortir assolim el petit estanyet de Malavesina, i gairebé ni el veiem ja que poc abans d'aquest punt hem estat engolits per la boira. Amb poca perspectiva del camí correcte, seguim unes fites que ens porten massa cap a l'esquerra (oest), i al cap de poc el GPS s'encarrega d'informar-nos que no anem pas bé. Rectifiquem i per uns pendents herbats tracem una diagonal cap a la dreta, fins a aliniar-nos de nou amb l'estanyet i el barranc. Unes altres fites, aquestes les bones, ens van guiant per la penombra. Un tros amunt trobem un grup de tres persones que ens diuen que no han pujat ja que hi ha molta boira i la roca està molla. Ens desanimen una mica, però seguim endavant.

En algun moment el vent escampa momentàniament la boira, i veiem la bretxa Peyta sobre nostre, força a prop. No cal acabar d'arribar-hi, sinó que ens situem sota les parets de la cresta summital i iniciem un flanqueig cap a l'esquerra (oest) entre blocs i indicis de camí. Avancem de flanc una bona estona, amb alguna ullada molt puntual que ens permet contemplar l'airós cim que tenim just sobre nostre. Les fites s'enfilen cap a la roca, és l'hora de començar a grimpar. Ens posem els cascs però no ens desabriguem gota, ja que el fred és intens, amb una mica de vent i una humitat saturada.

Enfilem en primer lloc un tram de grans blocs, mig caminant i mig grimpant. Hi ha diverses opcions per pujar al cim, i totes elles obliguen a una bona grimpada amb passos exposats. Nosaltres comencem a grimpar per una canaleta encaixonada i gairebé vertical que ens enfila pràcticament fins a la cresta. Tot seguit grimpem per un tram de blocs i gendarmes, amb algun passet exposat, però mai difícil (II). Fem un flanqueig cap a l'esquerra per anar a trobar una altra canaleta, en un pas fàcil però també exposat, tot i que la boira no ens deixa veure tot el precipici que tenim a sota.

Situats en aquesta nova canaleta, grimpem amunt fins a trobar el pas clau, una placa de III on costa de trobar bones mans. En aquest punt un altre grup baixa del cim amb un ràpel que han instal·lat en un merlet, tot i que poc més a la dreta hi ha una instal·lació amb doble parabolt. Per evitar la grimpada directa per aquest punt, més dret i a més ocupat pels que baixen, tendim lleugerament a l'esquerra i grimpem al límit del precipici. El pas és molt exposat però poc difícil, una grimpada de II+/III que fa una certa impressió. Sense mirar enrere grimpem en lleugera tendència a l'esquerra, amb bones preses de granit sòlid.

Passat el tram més delicat la dificultat disminueix, tot i que encara cal grimpar uns minuts més per una canal encaixonada i fàcil. Superem uns darrers blocs grimpant i assolim els 3.008 metres del Bessiberri Nord, la més baixa de les puntes principals del massís, però alhora la més exigent ja que per qualsevol dels seus vessants cal fer una bona grimpada per arribar-hi. Malauradament no podem gaudir de bones vistes des del cim, ja que els núvols i les boires ho tapen gairebé tot. En una ullada ràpida gaudim d'una bona vista de l'estany de Mar i l'estany Tort de Rius, cap al vessant aranès. Tot i això estem contents d'haver pogut pujar al cim, quan feia unes hores ho véiem gairebé impossible.

Després de fer alguna foto baixem ràpid, ja que el fred i la humitat no conviden a estar-se quiets. Amb compte iniciem la desgrimpada, ja que tot i no ser difícil la roca és una mica humida, i no val a badar. Després de baixar la primera canaleta anem a buscar la instal·lació de ràpel que hi ha en una altra canaleta que ens queda pocs metres més a l'esquerra tot baixant. Muntem el ràpel i baixem uns 16 o 17 metres. Portem només la corda de 30, però entre la flexió i que els darrers dos metres no són tan drets, baixem sense problemes. El Nuno baixa desgrimpant. Passat el pas clau, podríem encadenar dos ràpels més fins a la base de la paret, però optem per desgrimpar pel mateix lloc on havíem pujat. Així fem el flanqueig aeri cap a l'esquerra i tot seguit desgrimpem l'última canaleta.

Un cop a la base de la paret el temps empitjora i comença a nevar. És una neu petita, rodona i acompanyada de vent, d'aquella que castiga la cara i especialment els ulls. Anem baixant per la zona de blocs fins a l'estanyet de Malavesina, on finalment la nevada remet i podem continuar el descens més còmodament. Desfem el camí conegut durant llarga estona. Arribem al pletiu de Riumalo i la cua de l'embassament. El voregem de nou i després de més de 10 hores de ruta arribem al punt d'inici.

Tot i el dia poc favorable i les poques expectatives d'èxit, la perseverança i la il·lusió ens han portat fins al cim. No és d'aquells grans dies en què gaudeixes plenament de la muntanya i les vistes, sinó més aviat una jornada èpica d'esforç i un cert patiment. Però juntament amb els amics portuguessos Abilio, Valdemar i Nuno hem assolit el cim del Besiberri Nord, amb una última grimpada divertida i aèria, un xic més delicada per les condicions del dia, que encara han donat un afegit d'emoció a una ruta ben entretinguda a aquest tres mil català.

Imatges