Bòfia de la Boixedera

Itinerari

Crònica

És la cavitat més popular, coneguda i visitada de la comarca. La seva facilitat d'accés i exploració, la seva bellesa i la grandiositat de les seves sales conviden a fer-hi una visita. Hi hem estat en diverses ocasions, i encara fa poc vam fer-hi una detinguda visita i vam aprofitar per fer fotos. (Bòfia de la Boixedera 04-01-2014). Avui però fem una visita diferent, ja que forma part de les activitats programades de la nova Secció d'Espeleologia del Club Esquí Berguedà, amb la qual col·laborem. Així doncs amb un grup de 23 persones interessades en el món subterrani ens disposem a fer-hi una exploració.

Prenem la pista asfaltada que marxa des del revolt de Cal Majoral a la carretera de Berga a Solsona. Pugem fins que s'acaba l'asfalt, al peu de la Casa Gomira, sota els cingles de Taravil. Uns metres més endavant marxa una pista a l'esquerra, la prenem i aparquem. Aquesta pista ens portaria fins a la casa de la Boixedera dels Bancs i l'ermita de Sant Jaume (per això la cova també se l'anomena Bòfia de Sant Jaume). Però no hi acabarem d'arribar, sinó que quan trobem una pista a la dreta la seguirem, tot caminant de pla durant aproximadament un quart d'hora. Una fita a la dreta de la pista ens indica la proximitat de la cova. Coordenades: 42.067025ºN, 1.684182ºE (WGS 84). Altitud: 1.021 m.

Ens equipem tot el grup, ens vestim amb els monos, casc i frontal i comentem les indicacions bàsiques per a les persones que no han entrat mai en coves més o menys fondes. Abans però la Maria ens prepara un bon esmorzar. Tot un luxe! Amb il·lusió, especialment els més petits, anem entrant en la boca principal de la cova, que baixa entre blocs per on cal desgrimpar. Ens distribuïm, i un grup entra primer a la sala petita, però majoritàriament seguim endavant cap a la sala gran. Així doncs després de la petita desgrimpada ens ajupim per creuar un tram de galeria més estret, sempre seguint la mateixa direcció recta des de l'entrada.

Passat el pas de sostre baix entrem a la gran Sala de l'Honor, l'espai més gran de la sala. Té una alçada variable d'entre 2 i 5 metres aproximadament, una amplada també variable però que en alguns punts s'acosta als 10 o 15 metres, i una llargada difícil de mesurar, però fàcilment arriba als 50 metres (mesures a ull). En tot cas és una sala molt gran, i fins i tot amb un grup tan gran, les persones distribuïdes es veuen ben petites. Al sostre una petita colònia de ratpenats comencen a sortir de la hivernació. La base de la sala està plena de blocs, i caminar-hi és incòmode, ja que s'han d'anar esquivant.

La Sala de l'Honor baixa lleugerament, fins al final, on baixa més i dóna pas a la Plaça de les Bruixes. Som a la zona més fonda de la cavitat, més de 30 metres sota terra. Aquesta sala curiosament és ben plana, amb el terra ple de bonics microgours, formats per la calcificació. Avui no hi ha gens d'aigua, i és una llàstima, ja que n'incrementa la bellesa. El sostre és pla, una gran llosa de material calcari. Al fons de la sala la gran massa calcificada cau en forma d'una ampla colada de formes arrodonides. És un dels racons més bonics de la cova, que aprofitem per observar detingudament. S'explica que antigament en aquesta sala s'hi havien celebrat festes amb ball inclòs en les celebracions dels veïns de la zona.

Tornem enrere cap a la sala de l'Honor. La galeria de sortida es troba al cap d'amunt i a la dreta (en direcció de sortida). Però abans de sortir anem al cap d'amunt i a l'esquerra, on comença la galeria de la Gerontocràcia. Es tracta d'un recorregut més laberíntic, en què cal esmunyir-se entre grans blocs, grimpant i desgrimpant i superant algun pas estret. Fem una petita volta circular que ens torna a la sala principal. Sortim pel pas de sostre baix i arribem a la bifurcació principal, a pocs metres de la sortida. Abans de sortir anem a l'altra zona de la cova, de dimensions més modestes però de més gran bellesa.

Una curta gatera ens obliga a posar la panxa a terra. Reptant poc més d'un metre entrem a una petita sala de blocs, on podem continuar per una galeria de sostre baix o grimpar per sobre dels blocs. Amb qualsevol de les dues opcions arribem al Bany de la Princesa, una sala còmoda i ampla, gairebé sempre coberta per una basseta d'aigua. Una de les parets laterals té una bonica colada i microgours. En un forat a la paret també podem observar un pessebre i petits macarrons pels quals l'aigua goteja.

Al final de la sala, i sense solució de continuïtat, ens ajupim per entrar a la sala de les Campanes, possiblement el racó més bonic de la cova. Amb un terra normalment ple d'aigua, observem diverses concrecions, sobretot dues grans estalagmites amples i de poc recorregut que semblen talment campanes. Del sostre també es desprenen petites formacions ben estètiques. Finalment tornem a sortir a la bifurcació principal, i grimpant pels blocs del rebedor acabem de sortir a la superfície.

Tornem tot passejant i comentant la jugada. Ha estat una sortida fàcil, social i ben entretinguda per conèixer un dels elements més destacats del patrimoni subterrani de la comarca. Una activitat lúdica i alhora cultural que ens ha permès conèixer diversos detalls de la morfologia d'aquesta gran cavitat. Els nens s'ho han passat molt bé descobrint el món subterrani, i els més grans també contemplant els nombrosos elements d'interès de la bòfia.

Imatges