Ferrada Boffi

Prop del poble francès de Millau i amb vistes al seu espectacular viaducte, en ple parc natural de la Causse Noir trobem una ferrada de dificultat mitjana però extremadament vertical. Té dos recorreguts, un de fàcil i curt i un de més llarg i difícil, amb dos ponts nepalesos i llargs trams de flanqueig en desplom. Cal força de braços i seguretat mental, ja que tot l'itinerari és molt aeri.

Fitxa

• Tipus de sortida: Via ferrada
• Lloc de sortida: Parc Natural Causse Noir, prop de Millau, França
• Distància: 5 quilòmetres (aprox.)
• Desnivell positiu: 100 metres (aprox.)
• Temps: 2:45 hores
• Dificultat: C (difícil)
• Sensació de dificultat: Una mica difícil. Molt vertical i exposada. Llargs trams de flanqueig en desplom. Dos ponts nepalesos. Més espectacular que difícil.
• Cartografia: Mapes IGN, diferents resolucions

Crònica

Sortim del parc nacional de les Cevenes però no ens en allunyem gaire. Prop de la ciutat de Millau hi ha un parc natural regional més petit, la Causse Noir, que limita amb les Cevenes. Es tracta d'un gran altiplà que s'aixeca bruscament sobre Millau, i que es delimita per les ribes dels rius Dourbie, Tarn i Jonte. El parc de la Causse Noir (en occità original Causse Nègre) és una zona molt freqüentada per la gent de Millau i rodalies, ja que es tracta de boscos amables, amb diferents àrees de picnic i fàcilment accessibles.

Des de Millau prenem la carretera revirada que puja cap a Montpellier-le-Vieux, un petit parc d'atraccions de natura. Guanyem força desnivell en pocs quilòmetres. Ja passem la nit a dalt les àmplies esplanades de la Causse Nègre, i quan el sol ja escalfa ens acostem fins al punt d'inici de la via. Entre els quilòmetres 10 i 11 de la carretera secundària que puja de Millau a Montpellier-le-Vieux marxa una pista de terra a la dreta, amb un indicador. Després d'un parell de quilòmetres trobem una tanca que barra el pas de vehicles. És el punt d'inici. En aquesta zona hi viuen molts voltors, fàcilment visibles ben a prop del recorregut de la ferrada. Entre el 15 de març i el 15 de juny no es pot fer la ferrada ja que és època de nidificació.

Comencem l'aproximació caminant per la mateixa pista per on veníem, un cop passada la tanca. Caminarem durant aproximadament 20 o 25 minuts fins un petit replà amb un nou cartell. Continuem per la pista de la dreta, sense agafar el camí estret al costat del senyal. Nosaltres ho vam fer i ens vam embolicar. Vam arribar al punt final de la via i vam haver de tornar enrere. La pista aviat esdevé camí i al cap de pocs metres trobem el primer cable. Ens equipem i fem els primers metres, de pla, fins a trobar de seguida el primer pont. Es tracta d'un pont amb passeres de fusta, fàcil. El més complicat és sortir-ne, tot i que tampoc representa cap dificultat.

Passat el pont baixem un tram d'esglaons i deprés cal caminar uns metres fins a trobar el nou tram equipat. Voregem la muntanya i aviat veiem una gran roca que caldrà flanquejar a mitja altura, amb un gran pati sota els nostres peus. La via és molt vertical, aèria i exposada, però l'equipament és suficient per passar sense gran dificultat. El més entretingut és trobar bones preses per a les mans, ja que en molts trams només hi ha esglaons per als peus, i el cable de vida està massa destensat per utilitzar-lo per agafar-s'hi amb les mans.

Aquest primer tram impressiona força. És probablement la via ferrada més aèria que hem fet mai, i psicològicament fa que tots els moviments siguin més acurats. És una via més mental que no pas tècnica. Passem el primer llarg tram de flanqueig, i aviat trobem la bifurcació. La via es desdobla, amb una versió més curta i fàcil i una altra de més llarga i difícil, que finalment acaba retornant a la primera. Baixem uns metres seguint l'opció difícil. Tot seguit comença un flanqueig encara molt més llarg, i amb llargs trams en desplom. Cal forçar els braços, sobretot en els canvis de mosquetó. A mig flanqueig cal pujar un tram en considerable extraplom. Després del llarg flanqueig i d'una petita pujada trobem el primer pont nepalès.

El pont nepalès no és gaire llarg. Té un sol cable als peus, però es passa sense dificultat, això sí, ben concentrats. Després del primer pont s'enllaça directament amb el segon, més llarg, potser el doble de distància del primer. Al mig belluga força més, i cal fer passos ben curts per evitar el balanceig. El cable per agafar-se amb les mans és molt alt, i empeny el cos cap enrere. La Sílvia va tenir més problemes en passar, ja que li quedaven els braços i tot el cos ben estirats. Arriba sense dificultats, però amb els braços ben cansats.

Després dels ponts pugem uns quants esglaons, també amb lleuger desplom, i trobem un altre flanqueig, aquest en sentit contrari. Aviat ens trobem amb la variant fàcil, que a partir d'aquest punt convergeixen. Seguim aquest flanqueig més fàcil, al final del qual cal pujar uns metres fins al final de la via. Tornem al punt d'inici pel mateix camí per on hem vingut, deprés d'uns 20 o 25 minuts caminant.

Una via ferrada molt espectacular, extremadament aèria, amb vistes sobre les gorges del riu Dourbie i de la ciutat de Millau amb el seu espectacular viaducte, el més alt d'Europa. Els ponts nepalesos li acaben de donar un afegit d'emoció vertical.