Pirin. Travessa nord-sud

Prop de la turística localitat de Bansko iniciem una travessa que ens portarà a recórrer el massís de Pirin durant 6 dies. La primera jornada ens enfilem des dels afores de Razlog fins al refugi Yavorov, on el segon dia comencem a caminar fins a guanyar la carena, i seguir-la fins a l'espectacular cresta de Koncheto. Coronem el pic de Kutelo, i tot seguit el més alt del parc, el Vihren (2.914 m.) Al refugi de Vihren comencem una tercera jornada en què després de caminar per una zona lacustre anirem pujant fins una llarga carena que ens portarà al Tevno Ezero, a 2.500 m. on hi ha un dels refugis més bonics del massís. El quart dia pugem el pic Djengal, i després d'una ruta llarga i complicada el Polejan, des del qual baixem fins al refugi de Bezbog. El cinquè dia remuntem la llarga coma del llac Popovo, i al coll ens desviem per anar a buscar la cresta i enfilar el pic de Kamenitsa. Una llarga baixada tanca una jornada dura al refugi de Pirin. El sisè i últim dia baixem per dins d'un bosc espès fins a les planes de Rojen, i finalment la bonica localitat de Melnik, on tanquem aquesta interessant travessa d'alta muntanya.

Fitxa

• Tipus de sortida: Caminada (6 dies)
• Lloc de sortida: Razlog (Bulgària)
• Distància: 76,50 quilòmetres
• Desnivell positiu: 5.565 metres
• Temps: 38:45 hores
• Dificultat: F+
• Sensació de dificultat: Força fàcil Trams de camí poc definit. Cal orientació. Diverses grimpades. Tram molt aeri a la cresta de Koncheto. Trams equipats amb cadenes als cims Vihren i Kamenitsa
• Cartografia: Pirin (Northern i Southern) Iskar Tour (1:25.000)

Itinerari

Punt de pas	Temps parcial (h.)	Temps acumulat (h.)	Distància (km.)
Dia 1. Razlog - Refugi Yavorov
Afores de Razlog	00:00	00:00	0,0
Complex Pirin Golf	00:25	00:25	2,0
Inici camí	00:25	00:50	3,9
Refugi Yavorov	01:55	02:45	7,9
Dia 2. Refugi Yavorov - cresta Koncheto - Vihren - Refugi Vihren
Refugi Yavorov	00:00	00:00	0,0
Itipitza (cruïlla i petit cim)	01:55	01:55	4,5
Cresta Koncheto	01:55	03:50	8,1
Cim Kutelo	00:50	04:40	8,8
Cim Vihren	01:05	05:45	10,3
Pausa	00:25	06:10
Refugi Vihren	01:50	08:00	13,5
Dia 3. Refugi Vihren - Golyam Tipits - Refugi Tevno Ezero
Refugi de Vihren	00:00	00:00	0,0
Dalgoto ezero (estany)	01:30	01:30	3,4
Cim Golyam Tipits	01:45	03:15	6,2
Cim Plevalski chukar	01:00	04:15	8,1
Coll Vinarska porta	01:30	05:45	10,2
Refugi Tevno Ezero	00:30	06:15	11,4
Dia 4. Refugi Tevno Ezero - Djengal - Polejan - Refugi Bezbog
Refugi Tevno Ezero	00:00	00:00	0,0
Pic Djengal	01:20	01:20	2,0
Coll Djengalska porta	03:10	04:30	5,1
Cim Polejan	02:15	06:45	7,3
Refugi Bezbog	01:35	08:20	10,6
Dia 5. Refugi Bezbog - Kamenitsa - Refugi Pirin
Refugi Bezbog	00:00	00:00	0,0
Estany Popovo ezero	01:20	01:20	3,6
Estany Argirovo ezero	01:05	02:25	5,8
Coll cresta Kamenitsa	01:10	03:35	7,3
Pic Kamenitsa	01:30	05:05	8,6
Pausa	00:40	05:45
Vall Golema reka	01:45	07:30	11,3
Refugi Pirin	01:35	09:05	16,2
Dia 6. Refugi Pirin - Rojen - Melnik
Refugi Pirin	00:00	00:00	0,0
Cabana. Inici camí (en cotxe)	00:15	00:15	3,2
Rojen	04:05	04:20	19,1

Crònica

Després de passar un parell de dies caminant per les muntanyes de Rila, ara ens dirigim cap al Parc Nacional de Pirin, la zona amb les muntanyes més escarpades i alpines de Bulgària. Des de Rila baixem amb bus fins a Blagoevgrad, la ciutat més important de la zona, on podem enllaçar amb un altre autobús que ens portarà en un parell d'hores fins a Bansko, una ciutat turística al vessant nord del massís de Pirin. Un amic em deia que Bansko és una mena de Chamonix a l'estil búlgar. Salvant les diferències és ben bé així. És una població gran, amb molts hotels i habitatges turístics. Té una estació d'esquí força gran, on fins i tot s'hi han realitzat algunes proves del campionat del món d'esquí. Hi ha tota mena de serveis: botigues de tot tipus, restaurants,... És una ciutat força bonica i endreçada, amb moltes segones residències i un nivell molt per sobre de la mitjana del país.

Volíem passar només un dia a Bansko i començar la ruta, però la previsió meteorològica indica un parell de dies de mal temps. L'itinerari que hem de fer comença amb una zona força exposada per la cresta de Koncheto, gens recomanable en cas de boires i sobretot de tempesta elèctrica. Decidim doncs passar aquests dos dies de temps insegur a Bansko, com dèiem un lloc gran i amb serveis, molt més còmode, que quedar atrapats en un refugi de muntanya. Va ser una bona decisió, i vam aprofitar per passejar, conèixer la població i l'entorn, menjar bé i resoldre alguns temes logístics. Per exemple, vam enviar per correus cap a casa una part de la roba que portàvem, ja que tot i que viatjàvem lleugers, el fet d'haver-ho de portar tot a sobre durant moltes hores per la muntanya, fa que en concepte d'allò imprescindible variï notablement. Un dels matins vam pujar amb el telefèric de l'estació, i a la tarda vam quedar-nos a veure com plovia des d'una còmoda terrassa. Aquests dos dies de descans també vam deixar-nos seduir per la rica gastronomia búlgara.

Dia 1. Razlog - Refugi Yavorov

Passats els dies d'inestabilitat, en els quals ens hem menjat el coixí de dies que teníem per possibles incidències, la previsió per avui i els propers dies és bona, tot i que hi pot haver nuvolades de tarda. Anem a l'estació d'autobusos de Bansko i busquem un autobús que marxi cap a Blagoevgrad. El lloc on volem començar a caminar és la urbanització Pirin Golf, que es troba als afores de la població de Razlog, situada a pocs quilòmetres de Bansko. La urbanització és al peu de la carretera que marxa cap a Blagoevgrad, però ens indiquen que l'autobús no hi para. Mig negociant amb signes amb el conductor, vam convèncer-lo (amb una petita propina) que fes una parada allà. També podíem haver caminat des de la població de Razlog, on sí que s'atura el bus, però hauríem caminat una bona estona per la vora d'una carretera principal.

Des de la cruïlla de la urbanització caminem pel vial d'accés durant una bona estona fins arribar als primers edificis que envolten el camp de Golf. Seguim endavant creuant per asfalt tota la urbanització. Possiblement el més sensat hauria estat agafar un taxi des de Bansko fins a aquest punt. Però bé, ara ja som aquí i anem caminant fins al final de la urbanització, on s'acaba l'asfalt i comença un caminet indicat. Tot plegat hem caminat una hora escassa. El caminet marxa a l'esquerra de la carretera, comença suau i de seguida entra dins d'un bosc espès. Avança per una coma al peu d'un bonic rierol, i aviat puja de forma més decidida i constant. Des de la cruïlla pujarem al voltant de 2 hores fins que veiem els primers edificis del petit nucli de Yavorov, on hi ha 3 o 4 edificacions, una de les quals una petita església ortodoxa. El primer edifici és el refugi vell, i passem de llarg, i l'últim i més gran és el refugi nou.

El refugi Yavorov és un edifici de grans dimensions i amb capacitat per a 70 persones. És força còmode, i està situat a 1.740 mertres d'alçada prop d'una important zona càrstica cap on ens dirigirem l'endemà. S'hi arriba amb vehicle tot terreny per una pista. Té diverses habitacions amb 7 o 8 llits cadascuna. Té també un gran menjador, i com és habitual a la zona, la cuina està oberta des del matí fins al vespre i es pot menjar a tota hora. Fins i tot hi ha dutxa d'aigua calenta. Tot un luxe en aquesta zona. La família que el guarda no són especialment amables, i ens van renyar per no haver fet la reserva, tot i que havíem trucar i l'havíem fet. Altra cosa és que és difícil entendre's, ja que no parlen anglès. Passem la tarda a la terrassa exterior, abrigats quan marxa el sol. Sopem i anem a dormir d'hora. L'endemà ens espera una jornada dura.

Resum del dia:

• 7,9 km.
• 840 m. desnivell positiu
• 0 m. desnivell negatiu
• 2:45 h.
• Pujada per un camí dins del bosc fins al refugi de Yavorov

Dia 2. Refugi Yavorov - cresta Koncheto - Vihren - Refugi Vihren

Al refugi s'hi dorm bé, amb llits individuals amb llençols. Esmorzem i preparem les motxilles per continuar la ruta. Darrere mateix del refugi comença el camí que s'enfila per dins d'un bosc de coníferes. Pugem una bona estona seguint el sender ben traçat sempre direcció sud. Passem per una cabana i seguim pujant uns minuts més fins que la vegetació va remetent i entrem en una coma més oberta. Remuntem l'ampla coma i pugem una bona estona fins assolir la carena principal. Estem 2.550 metres, al peu del petit cim Itipitza, on conflueixen diverses carenes i s'uneixen a la principal que anirem seguint cap a l'est. Al cim hi ha una petita creu, on fem una breu pausa després de gairebé dues hores de pujada contínua. A partir d'aquí girarem a l'esquerra i començarem a planejar direcció est.

Un cop som dalt la carena comença una llarga travessa de diversos quilòmetres a gran alçada, primer seguint més o menys la carena, després un tram de cresta molt aguda, i finalment els dos cims principals. Però anem a pams. Un caminet ben definit marxa cap a l'est i traça un llarguíssim flanqueig lleugerament per sota de la carena. Tenim dues opcions, pujar a la carena i anar pujant i baixant, o bé seguir aquest camí més principal que evita algunes marrades. Són molts quilòmetres i el primer tram de carena és menys interessant, així que seguim el camí que flanqueja, i més endavant ja enllaçarem amb la cresta. Estem en una immensa zona càrstica, amb una llarguíssima carena arrodonida pel vessant sud, i més abrupte i trancada per la banda nord. Per fer-nos una idea, s'assembla al nostre Cadí, tot i que la morfologia és força diferent.

Anem resseguint lleugerament per sota la carena, amb una amplíssima i fonda vall a la nostra dreta, i per davant una línia de carena inacabable. És un lloc molt bonic, de vistes amples i molt solitari. Només ens vam trobar al principi un grup de xecs que havien sortit del mateix refugi que nosaltres, i més endavant a la cresta de Koncheto, que és més popular. Caminem hores i hores en solitari gaudint d'un paisatge d'alta muntanya esplèndid per sobre dels 2.700 metres. El terreny és principalment calcari gris, però hi ha diversos trams de marbre, que tenen un color blanc i una textura molt especials. El caminet que va flanquejant ens deixa a sota del petit abric de Koncheto, una cabana bàsica que serveix de refugi lliure d'emergència. Està situat dalt mateix de la carena, i aquests dies està tancat ja que hi estan fent obres de millora. Passat el refugi lliure seguim avançant i ja s'endevina davant nostre que la línia de carena es va fent més abrupte.

El que eren lloms arrodonits fins i tot herbats en alguns punts, es van convertint en roca nua amb un pendent considerable. Veiem davant nostre l'inici d'un tram encrestat, on es comença a veure un cable que ajuda a creuar pel mateix fil. El camí que anem seguint en realitat no s'enfilaria a la cresta, sinó que la voreja per sota. En aquest punt ens enfilem al fil i trobem els primers trams equipats de la cresta de Koncheto. És un lloc molt bonic, espectacular i amb un gran ambient alpí. Les boires sembla que ens volen fer la guitza, i apareixen pel vessant sud (dreta). La pròpia muntanya els fa de barrera, i no poden saltar, de manera que tenim la banda sud de la cresta amb boira, i la nord podem contemplar una timba de centenars de metres en vertical. Sense el cable i les pilones que l'aguanten faria basarda creuar aquest tram de cresta. Amb el cable serà una experiència intensa però segura.

El panorama és sever i molt alpí. Boires en moviment a la dreta, una cresta aguda i amb una gran timba, i estem a 2.800 metres. Una línia de cable d'acer gruixut soportat per uns puntals sòlids de ferro uneixen tota la línia del tram de cresta. Faig un munt de fotos, ja que el lloc és impactant. Comencem la travessa amb compte. El primer tram és més ample, i tot i que hi ha timba a l'esquerra (nord), pel vessant dret és relativament còmode. Més endavant la cresta es fa encara més aguda, i és aèria per les dues bandes. Però amb l'ajuda dels cables es pot passar sense cap problema. És un lloc apte per tothom que es mogui còmodament en entorn d'alta muntanya i que no tingui vertigen. En un punt intermig de la cresta, la Sílvia es fixa que hi ha alguna mata de flor de neu. Impressionant com a aquesta flor l'hi agraden aquests indrets tan abruptes. Magnífic!

Anem creuant la cresta, gaudint de la gran fondalada que tenim a l'esquerra, amb congestes de neu i la cara nord del pic Kutelo, vertical i abrupte. A la dreta poca cosa veiem més enllà del caminet uns metres més avall, ja que la boira ho envaeix tot. Hi ha molta gent que ve del sector de Vihren (cap on ens dirigim), ve per sota fins a l'inici del tram de cresta i després la recorre per dalt (o a l'inrevés), i així evita tota la travessa que hem fet nosaltres. La travessa de la cresta ha estat magnífica, emociomnant i força llarga. Des de l'inici de la carena fins al Kutelo són gairebé 4 quilòmetres, i el tram equipat pròpiament de cresta potser uns 300 o 400 metres, sempre en un terreny aeri i espectacular. Quan s'acaba el tram equipat marxa un camí molt dret que s'enfila cap al pic Kutelo. En alguns punts ens hem d'ajudar amb les mans i pujar mig grimpant. No és un tram difícil, però és un terreny pedregós d'alta muntanya, molt dret i una mica exposat.

Arribem dalt de la primera punta del Kutelo (2.908 m.), el segon cim més alt de tot el Parc Natural de Pirin. Enrere contemplem la cresta per on hem vingut, també molt espectacular vista des de dalt. Un cop al cim, avancem per la carena pedregosa seguint el camí fàcil que va recorrent el fil. Uns metres més endavant marxa a la dreta un camí pedregós que baixa fort fins un coll. És precisament el coll que ens separa del Vihren, el pic més alt de tot Pirin. Tot baixant contemplem la preciosa silueta d'aquest cim de roca calcària i marbre. Baixem al coll on es dibuixa gairebé una piràmide perfecta. Hi ha força gent al coll, ja que aquí conflueix el camí de la ruta que ve del refugi. No ens aturem i comencem a enfilar els forts pendent del vessant nord del Vihren.

El coll on hem arribat després de baixar del pic Kutelo, el punt més baix entre els dos cims, està situat a 2.700 metres aproximadament, de manera que ens queden uns 200 metres de desnivell fins assolir el cim. La distància però és curta, i per tant el terreny és molt pendent. El caminet comença fent un zig-zag per un terreny de pedra trencadissa. Més amunt cal fer algun pas mig grimpant per superar alguns esglaons. Passats aquests esglaons naturals trobem un tram llarg equipat amb una cadena gruixuda que ajuda a remuntar una lleixa oblíqua força dreta. Passada aquesta franja girem a la dreta, sempre per un terreny molt dret i en algun punt una mica exposat. Un nou tram de cadenes guia la nostra trajectòria ascendent, i sense més dificultats acabem d'arribar el cim. Som dalt del Vihren, a 2.914 metres, sostre de Pirin. La panoràmica és immensa, tot ple de muntanyes i fondes valls. I nosaltres tan xics en aquesta punta més alta.

Fa bo i dinem dalt del cim. Quin millor lloc! Veiem les boires que van i vénen, però que ens permeten contemplar una àmplia perspectiva. Veiem enllà moltes muntanyes que ens esperen ens propers dies de ruta. El parc és gran i molt muntanyós. En acabat prenem un caminet que baixa fort cap al sud. És un camí dret i incòmode ja que és força pedregós i rellisca. Arribem a un primer coll herbat, just a sobre del bonic estany Vlahinski. Tot seguit el camí fa un petit revolt per seguir baixant per una valleta molt dreta suspesa sobre la vall principal on hi ha el refugi. La baixada es farà llarga, ja que hem de perdre gairebé 1.000 metres en poca distància. El camí és força directe, i des de bon tros amunt es veu el refugi al fons de la vall. Un isard passa a la nostra vora sense fer-nos cabal. Contemplem els seus moviments elegants amb el cim de Todorka al fons, el cim que es veu sobre mateix de la població de Bansko, i que ens queda just a l'altra banda de la vall sobre el refugi cap on ens dirigim.

Cansats després de moltes hores de marxa per terreny abrupte d'alta muntanya, acabem de fer la llarga baixaxa fins al refugi de Vihren. Portem 8 hores de marxa i només esperem una bona dutxa i una cervesa. El refugi és ampli i força còmode (excepte els sanitaris, més justets). Hi ha una sola dutxa d'aigua calenta per un refugi de gairebé 200 places, però estem de sort i encara no ha arribat molta gent, de manera que fem poca cua. Els que arriben més tard ho tindran força més complicat. El refugi està situat a 1.950 metres, i és accessible en cotxe des de Bansko. Sempre hi ha molta gent, ja que el Vihren és el cim més alt i popular de Pirin. Realment és un cim molt estètic, i des d'aquí es pot fer en un itininerari circular ben bonic de poc més de 1.000 metres de desnivell. El refugi té un gran menjador, on berenem un pastís boníssim, i més tard un bon sopar. Hi ha moltes habitacions de 7 o 8 persones, amb llits còmodes amb llençols i mantes. Aquesta segona jornada ha estat magnífica, espectacular. I encara hi afegiria més adjectius, ja que hem avançat sempre a gran alçada, a més a més hem creuat l'espectacular cresta de Koncheto, i finalment hem pujat els dos cims principals, el Kutelo i el Vihren. Una jornada per emmarcar.

Resum del dia:

• 13,5 km.
• 1.725 m. desnivell positiu
• 1.420 m. desnivell negatiu
• 8:00 h.
• Ruta a gran alçada. Espectacular cresta de Koncheto, per terreny molt aeri. Cims de Kutelo i Vihren, gran piràmide de marbre sostre de Pirin

Dia 3. Refugi Vihren - Golyam Tipits - Refugi Tevno Ezero

Iniciem el tercer dia de ruta per Pirin sortint del refugi de Vihren, on hem ben dormit i esmorzat. El nostre caminet marxa cap al sud, i està ben indicat amb senyals de pintura blanques i vermelles. Entrem en una vall ampla i oberta que anirem seguint durant una bona estona. Fem una petita marrada de 5 o 10 minuts per visitar el petit estany Okoto, tot i que no val gaire la pena. La vall principal va pujant suaument per terreny obert amb roca, prat alpí i matolls. Enrere anem deixant una preciosa imatge de la gran piràmide de marbre que és el cim del Vihren. A l'esquerra tenim el vessant occidental del pic Todorka, a la banda oposada del qual hi ha l'estació d'esquí de Bansko. Deixem a l'esquerra l'estany Ribno ezero (en búlgar ezero vol dir estany), alhora que el camí va tombant cap a sud-oest i comença una pujada més decidida. Uns minuts més endavant voregem per la dreta l'estany Dalgoto.

Entrem tot seguit en una zona més pedregosa, on trobem primerament un sector de blocs. Anem sortejant els blocs buscant el millor pas, que gairebé sempre coincideix amb els senyals de pintura i les diverses fites que es van veient. Avancem en solitari, i a part del principi on hem vist alguns excursionistes als afores del refugi, ara fa estona que avancem sols per aquest entorn muntanyós. Aquest tram més rocós va pujant fort i durant una bona estona fins a superar un gran llom al costat del coll Bashlyska porta. Un cop enfilats al llom, seguirem la carena durant quilòmetres, sempre al voltant dels 2.500-2.600 metres d'alçada. Caminar per la carena ens ofereix una visió ampla cap a totes bandes. A la dreta deixem una vall ampla, arrodonida i més verda, on la muntanya es va suavintzant. A la dreta hi tenim la llarga vall de Demyanica, que puja des de Bansko en una perfecta direcció nord.

Nosaltres caminem plàcidament per la carena, amb algun tram més rocós però generalment per bon camí. Passem per sobre del llac Vazela, de notables dimensions, i amb una petita illa al mig. Creuem un petit pas més estret de la carena, lleugerament encrestat, però molt curt. Tot seguit pugem uns metres fins al Golyam Tipits (2.654 m.), un cimet poc definit enmig de la llarga línia de carena. De lluny contemplem diversos estanys a banda i banda, com els de Polenski (sud), o els de Valyavishki (nord). Seguint la carena també passem un altre cimet, el Prevalski chukar (2.604 m.), i tot seguit el caminet fa un flanqueig a mitja alçada d'un vessant rocallós fins a connectar amb un coll que veiem des de fa molta estona just davant: el Mozgovishka porta. Aquest punt és una cruïlla de camins, ja que és l'inici (o final) de la llarga vall de Demyanica. Fem una petita pausa al coll i tot seguit reprenem el nostre camí. Descartem els camins que marxen avall cap als dos vessants del coll, i prenem un camí que avança de pla cap a l'est, un cop creuat el coll.

Ja només ens queda planejar i pujar lleugerament fins a la gran esplanada que alberga el preciós estany Tevno ezero. Enmig d'una zona de muntanyes escarpades de granit trobem una gran extensió plana al mig de la qual hi ha un plàcid estany. I al final una coseta vermella que no és altra cosa que la teulada del refugi. És un lloc de gran força i bellesa, amb el pic de Kamenitsa, un dels més destacats del sector a la dreta. L'estany és ample i poc profund, i cobreix gairebé tota la planura. El voregem per la dreta caminant suaument, sense pressa. És un lloc tan bonic que no cal que s'acabi. Uns minuts més tard arribem a les portes d'aquest bonic refugi de muntanya, situat a 2.530 metres.

El refugi Tevno ezero és més precari que els altres on havíem estat. És un refugi d'altra muntanya guardat, però amb uns serveis bàsics. Ho sabíem, de fet revisant la ruta, en la poca informació que hem trobat en anglès del parc de Pirin ja distingeixen els refugis que són huts dels que són shelters. Els primers tenen més comoditats, i els segons són pràcticament cabanes. El refugi Tevno ezero és però un refugi guardat, on podrem menjar i dormir. No té sanitaris, només un parell de cabines metàl·liques molt pudentes a l'exterior. Hi ha una bona font per refrescar-nos i agafar aigua. Al refugi però hi mengem bé, tot i que la cuina és molt petita i precària. Porta el refugi una parella, la noia fa el menjar i porta el dia a dia, i el noi porta la intendència, i el veiem arribar amb 6 mules carregades de vitualles. Portar el menjar aquí no és fàcil, ja que qualsevol nucli habitat és lluny, estem a més de 2.500 metres i tots els camins són pedregosos d'alta muntanya. El lloc però és idíl·lic.

Durant la tarda no para d'arribar gent, i no veiem clar que hi capiguem tots dins del refugi. Tan tranquil·la que ha estat la ruta fins aquí, i ens sorprèn que vagi sortint gent de tots els racons. Al vespre m'enfilo fins una petita carena que hi ha sobre mateix del refugi, al nord. Des d'aquí hi ha una visió preciosa de l'ampli planell on hi ha l'estany i el refugi, amb l'imponent cim del Kamenitsa al darrere. Preciós. El vespre és fresc a 2.500 metres, i abans que comenci a fosquejar tothom se'n va cap al dormitori situat a la part superior del refugi. És una gran mansala amb matalassos a terra. Hi ha un espai ínfim per a cada persona, i dormim amuntegats com sardines. De fet costa de dormir entre el poc espai, la calor i els roncs d'alguns excursionistes.

Resum del dia:

• 11,4 km.
• 920 m. desnivell positiu
• 385 m. desnivell negatiu
• 6:15 h.
• Travessa per una llarga carena amb grans vistes. Preciosa arribada a l'estany i refugi Tevno ezero

Dia 4. Refugi Tevno Ezero - Djengal - Polejan - refugi Bezbog

Comencem la quarta jornada a Pirin una mica cansats. Portem el cansament acumulat de 3 dies caminant a alta muntanya, però s'hi afegeix el fet d'haver dormit poc en una habitació plena fins a la bandera i amb molt poc espai vital. Fem un bon esmorzar al refugi a base d'una mena de bunyols fregits que prepara la guarda. Avui tenim una ruta una mica diferent del que havíem fet fins ara. Diferent en dos sentits. En primer lloc, fins ara havíem anat seguint sempre camins principals, les grans rutes marcades amb senyals de pintura. Avui ens mourem per terreny més d'aventura. En segon lloc, sempre ens havíem mogut en una clara direcció nord-sud, i avui trencarem una mica aquesta dinàmica i tornarem una mica cap al nord per enfilar-nos fins a dos cims considerables que ens donaran una altra perspectiva del sector. De fet en planificar la jornada, vaig tenir diversos dubtes, i vam haver d'improvitzar sobre el terreny.

Sortim del refugi Tevno ezero i ens enfilem cap al nord fins a la carena situada just a sobre del refugi, on havia pujat el dia anterior per veure el paisatge i fer algunes fotos. Des d'aquesta carena el paisatge és majestuós, sobretot cap al sud, contemplant l'estany, el refugi amb la seva teulada vermella, i la preciosa muntanya Kamenitsa al darrere. Però cap al nort també tenim una visió interessant de muntanyes abruptes de granit. A sota veiem els estanys de Valyavishki, amb la característica illa al mig. Al darrere la gran carena granítica del Polejan, on ens enfilarem més tard. Des del coll saltem al vessant nord, on ens rep un terreny esquerp i abrupte, força dret i ple de blocs de granit. Perdem una mica d'alçada enmig d'aquest immens caos on costa trobar fites i alguns punts vermells molt escassos que ens van indicant el camí. Cal vorejar per sota una cresta rocosa fins a situar-nos sota de la base del Djengal.

Avancem lents ja que el terreny és molt incòmode, i cal parar atenció a buscar el millor pas entre els grans blocs. Després d'un tram més planer pugem uns metres fins un coll evident sota mateix de la base del Djengal. Arribem al collet i seguim per un camí que puja molt fort pel vessant sud de la muntanya. L'ascensió és ràpida i directa, i en pocs minuts acabem de coronar els 2.730 metres del Djengal, un cim airós i força vertical per totes bandes. No és un dels cims principals, però sí que és un dels més escarpats de la zona, i té un vessant nord molt espectacular i pràcticament vertical. Iniciem el descens precisament per aquest vessant nord seguint un caminet marcat amb senyals de pintura vermella. Cal fer una petita desgrimpada i fer un breu flanqueig força aeri fins arribar a un tram més tranquil, tot i que continua sent dret.

Precisament baixant del cim tenim un dubte sobre la ruta que ens fa canviar lleugerament els plans. Baixem un primer tram força dret seguint el camí del vessant nord del cim. Aquest camí baixa fins als peus de l'estany Popovo, un dels més grans del parc. Però la ruta que nosaltres havíem traçat sobre el mapa, no baixava tan avall, sinó que uns metres per sota del cim tombava cap a ponent i baixava directe cap al coll de Djengalska porta, el qual enllaça amb la carena cap als cims de Polejan. Sobre el mapa era una ruta ideal, ja que perdia poca alçada i seguia sempre una línea de carena. En realitat però, a vegades la realitat i els mapes no coincideixen del tot.

El mapa que fem servir per la zona és Pirin Northern, de l'editorial Iskar Tour. Són uns mapes magnífics d'escala 1:25.000, molt detallats i amb molts camins secundaris. Malauradament no estan disponibles els mapes digitals, que haurien ajudat a determinar mitjançant el GPS el lloc exacte per baixar. També portem els mapes de l'editorial Domino, d'escala 1:50.000, però aquests només marquen els camins principals, i tenen molt poc detall. La qüestió és que el camí que havia de baixar fins a connectar amb el coll no el vam saber trobar. Tot el vessant nord del Djengal és molt abrupte, i l'únic pas que hauria estat viable era una canal molt dreta. Però en no veure ni cap senyal de camí, ni cap fita ni cap indici raonable que es pogués passar per allà, veient que el terreny és molt escarpat i vertical, vam decidir no arriscar-nos i baixar pel camí principal fins a la vora de l'estany Popovo. Amb tot aquest tràfec vam perdre molt de temps, ja que vam intentar de totes totes trobar el camí més directe. Fins i tot una mica més vall s'endevinava un indici de camí que no va acabar portant enlloc.

Baixem doncs fins prop de l'estany Popovo, i concretament fins als peus d'un estanyol més petit que hi ha uns metres per sobre d'aquest, ben visible tot baixant. Allà connectem amb un camí prinicipal que marxa cap a l'oest (senyals de pintura groga). Com que hem baixat molt avall, ara toca pujar. Hem de remuntar dels 2.200 als 2.500 metres amb una pujada força dura, especialment amb el sol que pica al migdia. El camí ens porta fins al coll Djengalska porta, que és el punt més baix entre els pics Djengal i Polejan. Al coll deixem el camí principal que baixa cap a l'altre vessant i intentem buscar indicis d'un camí que ha de recórrer la cresta cap al nord. En realitat no hi ha camí pròpiament dit, però sí que anem trobant fites. En tot cas cal seguir la carena, i les fites ens marquen només el pas més factible. Estem però en un terreny de blocs molt feixuc. La progressió és lenta i pesada, i la carena se'ns fa llarguíssima, ja que avancem molt lentament. Només consola contemplar la vista cap enrere, especialment el pic Djengal, que des d'aquí es veu preciós, molt alpí i vertical.

Pugem durant molta estona i en un petit collet decidim fer una aturada per descansar i dinar. Estem ja molt amunt, prop dels 2.800 metres, i avancem uns metres més fins el Malka Polejan (petit Polejan). Des d'aquí encara hem de baixar fins un collet i remuntar un últim llom de blocs fins arribar al cim del Polejan (2.851 m.) Arribar al cim del Polejan ha estat una odissea, ja que la carena sud és molt llarga i pesada. Som al cim, i la vista és esplèndida. Podem veure molts llacs i diversos pics ben destacats, des del llunyà Vihren, fins a l'abrupte Djengal d'on venim o més al sud el solitari Kamenitsa. Un paisatge esplèndid tot i que ha costat arribar. Vist ara, hauria estat més fàcil seguir el camí principal de la vall, i pujar pel camí normal, el que ara tot seguit farem servir per baixar.

Afortunadament el descens del Polejan és fàcil i agradable. Baixem pel vessant oriental, amb un camí molt ben traçat, tot i que a la part superior també hi ha força rocs. Baixem ràpidament fins una gran esplanada sota del cim, on contemplem la notable dimensió d'aquesta muntanya ampla i pedregosa. Tot baixant tenim el cim segundari de Bezbog davant, unit per la carena per on baixem. Podríem acabar d'arribar-hi, però estem cansats, i un cop assolim una gran esplanada situada de forma equidistant entre els dos cims, decidim prendre el camí que continua baixant cap a la vall principal, i que ens acabarà de portar cap al refugi. Així doncs anem baixant per bon camí fins assolir el principal que travessa la vall. Avancem uns minuts més cap al sud fins arribar a una mena de collet que ens obre la visió cap a l'estany de Bezbog i el refugi del mateix nom.

Des del collet la vista és molt bonica, ja que l'estany es situa en un altiplà suspès sobre la vall, al límit de la qual hi ha el refugi, un gran edifici que sembla penjat sobre el buit. En realitat no ho està, però la vista des de lluny és formidable. Baixem l'últim tram fins al replà, i voregem l'estany per l'esquerra fins un petit edifici on hi ha un bar, i uns metres més enrere el gran edifici del refugi. L'arribada al refugi és molt bonica, ja que vas passejant pel pla i veus l'estany i el refugi al fons, tot i que de lluny es veia molt bonic, i a mesura que t'hi acostes veus que és força rònec. Més que un refugi és un hotel demodé, outdated, obsolet, d'una altra època. Fins i tot comentem que seria un bon lloc per rodar alguna pel·lícula de por, o muntar una de les tant de moda escape rooms. Hi ha un telecadira de l'any de la picor que puja des del vessant sud fins al mateix hotel. Tot i això hi ha molt poca gent.

Qui ens atén en arribar a l'hotel és una persona gran que no parla ni un borrall d'anglès, però és molt simpàtic i de seguida ens fem entendre. L'hi fa gràcia que siguem catalans. Ens allotgem en una habitació rònega però correcta, exepte el bany que perd aigua per tot arreu. Sopem al mateix hotel, amb 4 o 5 persones més que s'hi allotgen. L'edifici està situat en un petit replà suspès sobre la vall, a 2.240 metres. Té capacitat per a unes 150 persones, tot i que som només 5 o 6, fet que encara reforça l'aparença de lloc lúgubre i tètric. Hi ha habitacions compartides, segurament més econòmiques, però com que no ens entenem gaire amb l'home que porta l'hotel, ens acaba donant una habitació doble amb bany inclòs, més cara, però després de diversos dies de refugis, tenir un espai propi ens ve prou de gust. Ha estat una jornada dura, de més de 8 hores i per terreny escarpat i de mala petja. Ens convé descansar.

Resum del dia:

• 10,6 km.
• 1.115 m. desnivell positiu
• 1.365 m. desnivell negatiu
• 8.20 h.
• Itinerari fora de camí per terreny escarpat. Cims abruptes de Djengal i Polejan

Dia 5. Refugi Bezbog - Kamenitsa - Refugi Pirin

Res com una bona dormida per recuperar forces. Hi afegim un bon esmorzar i ja estem a punt de marxa. Sortim del refugi-hotel i tornem enrere pel mateix camí per on hi havíem arribat. Tornem doncs a marxar direcció sud. Pugem fins al collet on ja havíem passat el dia anterior, i seguim sempre pel camí principal d'una vall ampla i envoltada de muntanyes escarpades. En gairebé una hora i mitja arribem als peus del gran estany Popovo, plàcid i amb una petita illeta al mig que l'hi dóna personalitat. Voregem l'estany tot planejant i tornem a pujar a la seva cua fins i tot grimpant per alguns blocs de granit. Pugem una hora més seguint sempre el camí principal de la vall i arribem al collet Demir kapia, punt on canviem de vessant i de visió. Saltem al vesant sud i baixem només uns minuts fins a l'estany Argirovo, situat en una fondalada. Portem unes dues hores i mitja de marxa per bon camí. Ara l'abandonarem i en prendrem un de secundari.

Amb la mala experiència del dia anterior en què no vam ser capaços de trobar el camí secundari que connectava els cims Djengal i Polejan a través del coll que el uneix, tenim dubtes si els camins secundaris que apareixen al mapa són reals, o si costen molt de trobar. Afortundament avui el terreny per on hem d'avançar és més fàcil, i si ahir era una zona molt abrupta i exposada avui estem en una coma ampla sota uns pics que sí són més escarpats. Al peu de l'estany busquem algun indici de camí que marxi cap a la dreta (ponent), i aviat veiem fites. De fet n'hi ha moltes, i tot i que el camí no és evident, sí que és fàcil anar unint els diferents fites. El terreny combina trams de bloc de granit amb altres més còmodes sobre pla. Avancem encarats cap a un coll que es veu força amunt, ja a la cresta del Kamenitsa. El primer tram és més planer, però quan ens situem sobre l'estany Mitrovo i trobem el camí principal indicat amb senyals blancs i vermells, comencem a pujar molt fort per una canal rocosa i amb trams de tartera. La pujada és dura i sense treva, però finalment arribem a collet que ens obre la vista de nou cap al sector del Tevno ezero, on havíem estat fa un parell de dies.

Som al coll que ens connecta amb la cresta del Kamenitsa. Girem a l'esquerra i comencem a avançar pel caminet que va resseguint la cresta. El primer tram és fàcil i planer, més endavant fins i tot baixa una mica, i després comença a pujar molt fort. Cal grimpar en alguns passos, i fins i tot hi ha algun tram força aeri. En sec és fàcil, però en cas de pluja podria ser més complicat. Anem superant els diferents passos amb l'ajuda de les mans quan cal, contemplant un paisatge esplèndit a totes bandes. Arribem al Malka Kamenitsa (petit Kamenitsa), un avantcim enmig de la cresta. A partir d'aquí la cresta es fa més aguda, i ja tenim davant nostre una visió completa de la línia que hem de seguir. Es veu força abrupte i exposat, però un cop posats veurem que no ho és tant. Baixem fins al punt més baix entre el cim principal i el secundari, i flanquegem per l'esquerra, lleugerament per sota del fil, un tram de gendarmes punxeguts.

El camí cap al cim és evident, ja que és molt popular, sobretot per la seva estètica. Seguim lleugerament per sota de la línia de la cresta, i en un punt veiem que hi ha dues opcions: seguir per l'esquerra o enfilar-nos dalt la cresta per un pas gairebé vertical equipat amb un cable d'acer. Ens falta temps per enfilar-nos amunt i anar a buscar aquest pas més divertit i emocionant. Fem una petita grimpada aèria i arribem a l'esperó equipat amb un cable. Pugem grimpant però amb la seguretat del cable, i des d'aquí ja només cal anar seguint uns minuts més la cresta superant diversos blocs fins a coronar els 2.822 metres del Kamenitsa. La panoràmica del cim és preciosa. El cim és molt vertical pel vessant oest, el que dóna al sector del Tevno ezero (refugi on vam ser dos dies abans). Més enllà es poden veure els grans cims com el Vihren. Cap al sud destaca molt la muntanya Yalovarnika, més baixa que el cim on som, però també molt escarpada.

No hi ha ningú al cim del Kamenitsa, i arribem a bona hora per dinar. Sabem que avui serà una jornada llarga i ja havíem previst provisions. Dinem al cim tot contemplant l'ampli paisatge. Un cop satisfet tant l'estómac com la vista, seguim endavant i baixem pel vessant oposat per on havíem pujat. La baixada és fàcil fins al primer collet. Des del collet el camí principal marxa cap a la dreta (ponent), i es podria tornar cap al refugi Tevno ezero. De fet aquest no seria el camí més curt, però sí el més fàcil ja que evita el tram una mica més aeri per on hem pujat. Però nosaltres no volem anar cap a ponent, sinó cap a llevant. De nou tornem a sortir dels camins més habituals, i ens deixem portar de nou per un caminet d'aquests poc fresats que ens indica el mapa. Un cop al collet girem doncs cap a l'esquerra i baixem molt fort per una mena de tartera sense cap rastre de camí. A partir d'aquí caldrà anar llegint el terreny, ja que tot i que el mapa assenyala un camí, no veurem cap rastre ni cap fita fins molt avall.

Baixem cap a l'est per una coma oblíqua que ens ha de portar fins a la vall principal Golema reka. Tot i que no hi ha camí definit el terreny no és complex. Després de la primera baixada forta per la tartera entrem en una zona oberta i més plana de la coma, per on es pot anar baixant còmodament. Més avall ens acostem a l'estany Malenko ezero, i el voregem per l'esquerra sense acabar d'arribar-hi. No hi ha cap rastre de camí, tot i que al cap de potser més d'una hora de caminar trobem una solitària fita. Algú més ha passat per aquí. És però una coma solitària, on sí que trobem algun isard que deu estar poc habituat a la presència d'humans. Seguim baixant, ara per un terreny més incòmode de blocs. La coma incrementa el pendent, i anem buscant el millor pas. Aquest tram es torna a fer lent, i costa acabar d'arribar a la vall principal. Des del cim triguem una hora i quaranta-cinc minuts fins arribar a la vall de Golema.

Ha costat però som a la vall principal, i seguim baixant cap al sud. La vall és ampla, molt bonica, envoltada de muntanyes elevades i tapissada de verd en la seva base. Baixarem encara uns quants quilòmetres per aquesta vall que va perdent alçada molt a poc a poc. Trobem un pastor que ens fa tota una llarga explicació en búlgar, de la qual òbviament no entenem res. Imagino que devia fer temps que ningú no se l'escoltava. Passem al voltant d'alguns ramats de cavalls i vaques que aprofiten aquesta vall ampla i verda solcada per un rierol. Després de més d'una hora de caminar la vall es tanca i entrem en un bosc espès. S'agraeix l'ombra, ja que fa calor. Seguim baixant durant una estona més fins que de sobte, entremig del bosc sentim un soroll i de seguida veiem un edifici. És el refugi de Pirin.

Situat només a 1.640 metres d'alçada, el refugi de Pirin és el més baix on haurem dormit durant la travessa. Està situat al límit sud del Parc Nacional, i és un edifici peculiar, en forma de semicercle. L'edifici té una gràcia especial, i sorprèn per la seva arquitectura diferent de l'estil més funcional de la resta d'edificis on hem estat. Té un estil més modernista, amb un frontal semicircular que defineix tot l'edifici. Aquesta forma aprofita molt el sol, i l'interior és molt lluminós. El guarden dos homes desangelats igual que el propi edifici, que tot i ser bonic s'hi troba a faltar manteniment i actualització. Els dos homes no parlen gens d'anglès, ni hi ha menú en cap idioma que no sigui el búlgar. Curiosament un d'ells sap quatre paraules en espanyol que ens van molt bé per entendre'ns mínimament. No hi ha ningú més al refugi, només els dos homes, una família d'amics seus i nosaltres dos. El refugi és correcte però rònec. Té unes dutxes a l'exterior formades per una cabina metàl·lica amb un dipòsit a sobre. L'aigua és tan freda que no ens atrevim.

El refugi de Pirin però té quelcom màgic i singular. S'hi està bé. És un dels refugis menys visitats del parc, ja que està situat al límit sud, lluny de la zona més atractiva. L'accés és difícil, ja que tot i que s'hi arriba amb cotxe, cal recórrer una pista per tot terrenys de més de 20 quilòmetres. De fet la nostra idea era intentar baixar en cotxa cap a Melnik, ja fos amb taxi, fent autoestop o compartint vehicle, però ja veiem que serà difícil ja que el lloc és molt remot. A cent metres del refugi hi ha dos edificis més, una casa de fusta tancada, imaginem que alguna cosa del parc, i un altre edifici gran que funciona com a restaurant. S'hi veien també dos homes que el portaven però cap client. Tot plegat molt sorprenent que en un lloc tan remot hi hagin dos establiments i els dos buits. Tot i això ens explica el guarda que hi passen turistes. Fem un sopar senzill però correcte, i dormim sols en una habitació gran amb lliteres al pis superior de l'edifici semicircular.

Resum del dia:

• 16.2 km.
• 990 m. desnivell positiu
• 1.585 m. desnivell negatiu
• 9:05 h.
• Llarga ruta per la vall principal. Desviament per pujar el Kamenitsa per la cresta. Terreny escarpat amb algun pas aeri

Dia 6. Refugi Pirin - Rojen - Melnik

En realitat la travessa per Pirin podríem dir que acaba al refugi de Pirin, la porta d'entrada sud al parc nacional. Nosaltres però hem de tornar a la civilització, i com que no aconseguim cap transport motoritzat, haurem de caminar. Volíem acabar l'itinerari a Melnik, que és un petit poble (tot i que té la consideració de ciutat) situat al sud del parc. És un lloc peculiar per tres motius: unes curioses formacions de sorra fruit de l'erosió, unes cases amb una construcció singular, i la producció d'un vi famós i de gran qualitat. Totes elles són bons arguments per no predre's aquest lloc. A més a més ens convé acabar a Melnik ja que està situat força al sud de Bulgària, molt a prop de Sandanski, la ciutat gran més a prop de la frontera amb Grècia, per on haurem de tornar. La caminada des del refugi de Pirin fins a Melnik és molt llarga, més de 20 quilòmetres, i tenim l'esperança de fer almenys l'últim tram motoritzats.

El guarda del refugi és molt amable, tot i les dificultats de comprensió que tenim. No ens pot portar cap a Melnik, que és molt lluny, ni ningú de la zona pot fer-ho, tot i que ens oferíem a pagar la quantitat (raonable) que ens demanessin. Però sí que s'ofereix a reduir-nos una mica la ruta. Ens porta amb el seu tot-terreny més de 3 quilòmetres per una pista força dolenta i en pujada fins un planell elevat, on hi ha una cabanya i s'acaba la pista. A partir d'aquí haurem de continuar a peu, però ens ha estalviat un bon tros. Prenem el camí que avança cap al sud sud-oest i s'endinsa en un bosc espès de pins i faig segons els trams. El camí és molt fresat i evident. Caminem durant hores per dins d'un bosc espès, sense visió de l'entorn. És una zona agradable, però al cap de tres hores ja n'estem una mica tips. Anem perdent alçada i cada cop fa més calor.

La zona de Menlik és coneguda per ser de les més càlides de Bulgària. Un tros avall tenim alguns dubtes del camí, però els resolem i seguim baixant. S'acaba el bosc espès i entrem en una zona més oberta i sobretot més calorosa. Es veu al fons una gran plana amb formes de terra erosionada, que imaginem són els voltants de Melnik. La calor cada cop és més insuportable, però seguim caminant avall. Baixem fins als 600 i escaig metres i avancem per una coma al peu d'un rierol. Trobem alguna casa aïllada i finalment arribem a una carretera que seguim a l'esquerra. En pocs minuts arribem a Rojen, una població prop de Melnik on hi ha un important monestir ortodox. Estem molt cansats, sobretot per la calor, que és asfixiant. Aprofitem per dinar en la terrassa d'un restaurant i reposar una bona estona. En acabat la idea d'anar caminant fins a Melnik a primera hora de la tarda, amb molta calor no ens sedueix gaire. Ens ofereixen un taxi fins a Melnik per 10 euros que paguem de gust.

Arribem a Melnik, on passarem la tarda i la nit. És una població bonica, potser menys del que m'esperava, ja que n'havia sentit a parlar molt. És un poble petit bastit a banda i banda del riu, amb unes cases tradicionals poc habituals a Bulgària, on gairebé tots els pobles tenen una construcció racional i poc vistosa d'origen soviètic. Als voltants del poble hi ha uns grans xaragalls i turons de sorra molt erosionats que donen caràcter a l'entorn. És bàsicament una població turística, i està plena de restaurants i bodegues, però té un cert encant. Els restaurants són típics, i s'hi menja molt bé. Sopant també provem el vi, de bona qualitat. Expliquen que Winston Churchill comprava cada any una gran quantitat del vi produït a la regió.

Dormim a Melnik en una fonda on estem comodíssims. Mengem molt bé i ens relaxem després de caminar 6 dies en què hem creuat de nord a sud el parc nacional de Pirin. L'últim matí del nostre viatge ens llevem d'hora a Melnik i fem una caminada des del poble fins uns penya-segats on tenim una bonica visió del poble i la zona erosionada que l'envolta. Al migdia marxem cap a Sandinski on prenem un autobús que ens tornarà cap Salònica, i al vespre vol cap a Girona on acabem el nostre viatge. Han estat poc més de dues setmanes en què hem viatjat per Grècia i Bulgària: Meteora, el mont Olimp, i els parcs naturals de Rila i Pirin. Ens emportem un gran record d'aquestes muntanyes i la gent amable que hem anat trobant del camí. Un conjunt d'experiències i moments que acumulem a les nostres motxilles, i que ens esperonen a seguir caminant i seguir descobrint.

Resum del dia:

• 19,2 km.
• 225 m. desnivell positiu
• 1.280 m. desnivell negatiu
• 4:20 h.
• Llarg descens per un bosc espès. Bonic poble de Melnik