Olimp (2.918 m.)

El cim més alt de Grècia, situat entre les planes de Tessàlia i Macedònia, gairebé sempre cobert per les boires que pugen del mar Egeu ja va atreure l'atenció dels antics pobladors hel·lens, que hi van situar la casa dels déus. Sota el tron de Zeus vivien els dotze déus olímpics al cim emboirat d'aquesta muntanya mítica. Precisament el cim més elevat és el Mytikas, seguit de l'Skolio. Els pujarem tots dos en una ruta de 2 dies que comença als plans de Prionia, prop de la població de Litókhoro, tocant el mar Egeu. El primer dia pugem fins al refugi Spilios Agapitos, i el següent dia sortim del refugi i per un camí ben fresat pugem sense parar fins al coll d'Skala, a la cresta summital. Aquí hi ha la bifurcació dels dos cims. Girem primer a la dreta i grimpem per un terreny feréstec de roca calcària descomposta fins al punt més alt, des d'on s'albira el mar i la gran plana que envolta el massís. Tot seguit pugem la segona punta, l'Skolio, que ens obre la visió a la cara més feréstega de la gran muntanya sagrada.

Fitxa

• Tipus de sortida: Alta muntanya (2 dies)
• Lloc de sortida: Pla de Prionia Kitókhoro (Grècia)
• Distància: 18,00 quilòmetres
• Desnivell positiu: 2.040 metres
• Temps: 10:55 hores
• Dificultat: F
• Sensació de dificultat: Fàcil Tram de grimpada a la part superior
• Cartografia: Mt. Olympus Route Maps (1:20.000)

Itinerari

Crònica

Ja a l'antiga Grècia, aquest gran massís rocós va provocar admiració als antics pobladors. La seva gran alçada i la presència gairebé constant de núvols que cobrien els cims fascinaven als humans, que van arribar a mitificar l'indret fins a convertir-lo en la casa dels déus. Era un lloc inaccessible, fora de l'abast dels homes, només a l'abast dels déus immortals. L'Olimp és un massís amb diferents puntes envoltat de dues grans planes, la de Tessàlia i la de Macedònia. Des d'ambdues es presenta com un cim altiu i desafiant. De fet l'Olimp és un dels cims més prominents d'Europa, ja que tot el que l'envolta és més aviat planer i baix. En línia recta està situat a pocs quilòmetres del mar Egeu. Precisament la proximitat amb el mar és la que provoca que les masses humides marines xoquin contra la muntanya, condensin, llisquin pels seus pendents i formin les boires gairebé perpètues a les parts altes.

Després de passar un parell de dies a Meteora, seguim el nostre viatge per Grècia i ens desplacem amb tren fins a Litókhoro, la població més a prop de la muntanya, i lloc habitual per començar l'ascens. Arribar a Litókhoro en tren suposa un petit problema: l'estació està situada a la mateixa línia de la costa, però el poble es troba 6 o 7 quilòmetres muntanya amunt. De fet baixes del tren enmig del no-res, a tocar el mar, en una estació desangelada sense cap altre edifici al voltant. No hi ha transport públic cap al poble. De fet ens diuen a l'estació que la parada de bus més propera està situada 2 km. més enllà. L'única forma d'accedir-hi és a peu o bé en taxi. El noi de l'estació ens truca un taxi, ja que tampoc no n'hi ha en espera. Una situació un xic surrealista. En pocs minuts arribem a la població, un nucli força turístic, i no precisament de muntanya. La majoria de gent que estiueja en aquesta població ho fa atreta per la platja, i per l'aire fresc que baixa de la muntanya.

Litókhoro és la població més propera a la muntanya, però el lloc de sortida habitual és el pla de Prionia, situat uns 20 quilòmetres més amunt. Només hi ha autobusos els caps de setmana. De nou tenim dues opcions: pujar caminant, i això són unes 5 hores en una zona força calurosa, o contractar un taxi. És migdia i fa molta calor. Intentem trobar algú per compartir taxi, però sembla que ningú està interessat en pujar cap a la base de la muntanya. Així que agafem un taxi a la plaça de la població, i en aproximadament mitja hora ens situem a Prionia, un petit replà on s'acaba la carretera i hi ha un restaurant i una bona font per agafar aigua. Amb les motxilles carregades comencem la marxa per un camí ben fresat que s'encara cap a l'oest seguint l'itinerari europeu E4.

El caminet que puja al refugi és molt amè i transcorre principalment per un bosc espès que ens ofereix una ombra ben agraïda. Avança un primer tram seguint un torrent, amb un pendent moderat. Més endavant el pendent s'incrementa i guanyem alçada de forma més decidida. Avancem a ritme tranquil, ja que anem força carregats i a primera hora d'una tarda d'agost la temperatura és alta. Mica en mica anem guanyant metres i en poc menys de 3 hores arribem al peu del refugi Spilios Agapitos, situat en una petita plataforma plana enmig d'un bosc en fort pendent. Des de la terrassa del refugi es pot veure el mar Egeu a poca distància, i cap amunt les puntes de l'Olimp poc definides. Està situat a una distància i desnivell força equidistants, és a dir, hem fet 1.000 mertres de desnivell i uns 6 km., i l'endemà tindrem més o menys el mateix desnivell i distància fins al cim. El refugi és gran (capacitat per a 110 persones) i ben equipat, i se situa a 2.100 metres. Hi ha força gent, tant a les diferents habitacions com en tendes a l'exterior. A diferència dels refugis dels Pirineus, la cuina està sempre oberta, i no hi ha un menú o sopar prefixat, sinó que pots demanar el que vulguis de la carta disponible a qualsevol hora. Passem una bona estona al refugi, i anem a dormir d'hora quan comença a fosquejar.

El segon dia esmorzem al refugi i sortim de bon matí quan els rajos de sol emergeixen sobre l'Egeu i comencen a escalfar l'espatlla del refugi. Amb el sol a l'esquena comencem a pujar per un camí molt evident que continua direcció oest. El camí no té ni secret ni pèrdua possible. Seguim sempre la ruta paneuropea E4, sempre en pujada moderada. El primer tram avança per dins d'un bosc esclarissat, però aviat la vegetació va desapareixent per donar pas a la roca. És un gran massís calcari força erosionat, i entrem en una gran coma de roca trencadissa. Quan entrem en aquesta gran coma l'itinerari gira lleugerament a la dreta, i avancem de flanc per sobre la base de la coma i per sota una cresta que s'endevina més amunt. El camí va remuntant el vessant dret de la coma fins assolir la carena al petit coll d'Skala, a 2.866 metres.

Al coll d'Skala s'obre una bonica panoràmica inèdita fins aquest moment del Mytikas, el cim més alt de l'Olimp, situat una mica més al nord. A ponent tenim la segona punta, l'Skolio. Precisament aquí on som els camins es bifurquen, i hem de decidir quin dels dos cims emprendre en primer lloc. Els dos cims són fàcils, però el Mytikas té una petita grimpada per terreny una mica descompost. És una grimpada fàcil (II grau màxim), que podríem equiparar en dificultat i distància a la grimpada del Pedraforca, evidentment salvant les distàncies. Anirem primer cap al Mytikas, per tant cal prendre un caminet que marxa a la dreta i que comença baixant per una petita bretxa. Tot seguit fa un flanqueig per sota una petita cresta on ens ajudarem amb les mans per superar diversos passos. Arribem a una nova bretxa on s'acaba la baixada i toca tornar a pujar. Entrem en una coma rocosa força dreta on ens mourem principalment amb l'ajuda de les mans, seguint sempre uns senyals vermells abundants, potser fins i tot excessius, que ens guiaran fins al cim. Com que la boira aquí és molt habitual, entenem la gran presència de senyals vermells. Cal encertar l'itinerari ja que l'entorn és força dret i encinglerat. Avui els núvols ens respecten, i tot i que les boires vénen i van, podem coronar els 2.918 metres del cim de l'Olimp amb una excel·lent visibilitat.

Arribem al cim i gaudim de l'esplèndid paisatge. A l'est tenim el mar Egeu i la costa grega a molt pocs quilòmetres, i s'endevinen fàcilment les poblacions a tocar el mar. Estem però en un entorn d'alta muntanya envoltat de diverses puntes encrestades. Precisament cap al vessant marí el cim té una gran paret amb una caiguda de centenars de metres. Cap a l'oest es veu el segon cim, més arrodonit, situat al cap d'amunt de la cresta que els uneix. És l'Skolio, cap on ens dirigirem tot seguit. Passem uns minuts al cim fent fotos i contemplant el paisatge, alhora que les bromes van i vénen. Quan ens cansem d'estar al cim i la fresca ens empeny a tornar-nos a posar en marxa, desfem el camí fet fins al coll Skala. Així doncs desgrimpem un primer tram, i tornem a mig caminar mig grimpar per la petita cresta fins assolir de nou el coll. Des d'aquí seguim caminant uns minuts més cap a ponent fins arribar als 2.911 metres de l'Skolio.

Fem una segona pausa al segon cim de l'Olimp, des d'on podem contemplar una visió més abrupta i feréstega del cim principal, amb una gran paret que cau cap al vessant nord. Les boires i la fresca d'aquestes alçades no conviden a estar molta estona al cim, i un cop contemplat el paisatge tornem al caminet que fa un flanqueig per sota la cresta i ens torna al camí principal pel qual hem pujat. Ja només queda anar-lo resseguint, saludant als molts altres muntanyencs que vénen de pujada, fins trobar de nou el refugi. Entre pujar i baixar del cim, pauses incloses, hem trigat poc menys de 5 hores. Fem una pausa més llarga al refugi i dinem tot i ser d'hora. Recollim la resta d'estris que havíem deixat al refugi i emprenem la baixada definitiva cap als plans de Prionia, on s'acaba la nostra ascensió al cim dels déus.

Ha estat una ascensió molt bonica a una muntanya mítica, la casa sagrada dels 12 déus de la mitologia grega: Zeus, Hera, Hefest, Atena, Apol·lo, Àrtemis, Ares, Afrodita, Hèstia, Hermes, Demèter, Posidó, Hades. No els hem vist, però hem notat la seva força i presència en una muntanya emblemàtica i molt interessant. Acabem de nou a Prionia, on baixem fent autostop fins a Litókhoro. Des d'aquí marxarem en autobús cap a la segona ciutat de Grècia, Tessalònica, on continuarà el nostre viatge per les muntanyes balcàniques.