Via verda del Bidasoa i Larrun (900 m.)

La ruta d'avui té dues parts ben diferenciades: la via verda que avança al peu del riu Bidasoa és plana i agradable, però en canvi, a partir de Bera comencem a pujar molt fort fins al cim del Larrun. Sortim de Doneztebe i prenem la via verda que avança al costat del riu i passa per diferents poblets. Creuem alguns túnels i avancem a bona velocitat fins a Bera, on el riu fa un gran meandre. Deixem la via verda i ens enfilem cap a una zona de masies aïllades amb una pujada duríssima sobre pista encimentada. Arribem a una fageda i el pendent es suavitza, just per agafar aire per l'extraordinàriament dur ascens per pista al Larrun, 4 quilòmetres amb un pendent mitjà del 15% i algun tram impossible gairebé del 35%. Un cop a dalt descansem i tornem a baixar cap a una carena plena de palomeras, i seguim baixant fins al coll de Lizuniaga. Entremig de pastures i masies anem tornant cap a la vall i de nou per la via verda fins al punt d'inici, en total 75 km.

Fitxa

• Tipus de sortida: Bicicleta de muntanya
• Lloc de sortida: Doneztebe Navarra (Euskal Herria)
• Distància: 75,10 quilòmetres
• Desnivell positiu: 1.220 metres
• Temps: 7:50 hores
• Dificultat: IBP=131
• Sensació de dificultat: Mitjana Tècnicament fàcil. Ascens al Larrun molt dur, amb pendent mitjà del 15%, i trams puntuals de 35%
• Cartografia: Bidasoa-Bertiz Sua Edizioak (1:25.000)

Itinerari

Crònica

Si el primer dia d'aquestes minivacances navarreses vam voltar pel Baztan, ara anem una mica més cap a l'oest, però continuem en un entorn similar. Seguirem al peu del riu durant força quilòmetres, seguint la Via Verda del Bidasoa (que a la comarca del Baztan canvia de nom i adopta el mateix nom que la comarca). Aquesta via verda aprofita l'antic traçat del Tren Txikito que anava d'Elizondo fins a Irun. La ruta evoluciona sempre paral·lela al riu, i passa per diferent poblets així com a la vora de masies i els típics prats verds plens d'ovelles latxes. És un itinerari fàcil i agradable, fresc i ombrívol, ja que gairebé sempre estem envoltats de vegetació i pràcticament a tocar de la riba del Bidasoa. L'única pega és que en alguns trams també passa molt a prop de la carretera N-121a, molt transitada i sorollosa.

El traçat actualment habilitat de la via verda és el que transcorre entre l'entrada del Parc Natural del Senyoriu de Bertiz i la població guipuscoana de Behobia, prop d'Irun, tot plegat un trajecte de 41 quilòmetres, amb un desnivell pràcticament inapreciable de 83 m. Nosaltres no farem tota la via verda i la retallem lleugerament pels dos extrems, ja que ho volem combinar amb un tram més muntanyenc. Així doncs començarem a la població navarresa de Doneztebe, just al punt on el riu canvia de direcció. Si fins ara baixava des de l'est i es feia anomenar Baztan, ara s'encara definitivament cap al mar (nord) i passa a dir-se Bidasoa.

Aparquem en un parc pràcticament a la sortida nord de Doneztebe i preparem les bicicletes. Avui fa un dia tapat i boirós. No sembla que hagi de ploure, però a primera hora fa una mica de mandra sortir amb la fresca matinal. Sortim amb els maniguets i els camals posats, ja que la temperatura ronda els 10º, amb una humitat elevada. De seguida trobem la via verda, just creuant el riu per un pont al final del parc. Aquest primer tram és encimentat, i rodem ràpid sempre en lleugeríssima baixada. Ens trobem algunes masies prop de la via, que precisament l'utilitzen com a via d'accés, per tant cal tenir una certa precaució ja que alguns trams són compartits amb els veïns, i per tant podem trobar cotxes. Passem diversos túnels i algun tram molt bonic amb abundosa vegetació a banda i banda.

Avancem per la via verda direcció nord i al cap de pocs quilòmetres creuem el poblet de Sunbilla. A la sortida del poble recuperem el riu, i l'anem seguint de ben a prop. Avancem una bona estona enclotats entre el riu i les cingleres que ens queden a la nostra esquerra. La vegetació és ufanosa en molts punts, i es fa molt agradable pedalar còmodament per aquest entorn. Més endavant el riu meandreja, i la via verda també va seguint els grans revolts del riu. Després d'un primer tram encimentat, el tram central de la via és de terra, i prop de les poblacions torna a ser o bé encimentat, o bé asfaltat, o bé de terra compactada. A mitja alçada creuem un túnel més llarg, en revolt i força fosc, ja que la llum interior només funciona parcialment. Cal portar alguna font de llum, ja que a més a més, el terra és irregular, i hi ha grans bassals a l'interior, alguns força fons.

Creuem la petita població de Berrizaun i anem seguint, sempre per la riba esquerra del Bidasoa, fins a l'entrada de Bera, la població més destacada de la zona. Tot i que la via verda continua, nosaltres la deixarem aquí, ja que volem enfilar-nos cap a la zona del Larrun. Així doncs creuem el pont vell sobre el Bidasoa i entrem a la població. La creuem cap a l'est, i fem una parada en un forn per esmorzar i agafar forces per la pujada que ens espera, que sabem que serà dura, tot i que comptàvem que tant.

A la sortida de Bera prenem la carretera que marxa a l'esquerra i s'enfila cap al coll fronterer d'Ibardin. La seguim tan sols mig quilòmetre, i al peu d'una borda la deixem i prenem una pista que marxa a la dreta paral·lela al torrent. Comencem a pujar, primer més suaument, però passat un nucli de cases ens trobem amb un tram de pista encimentada que puja endimoniadament, amb pendents superiors al 20% que ens posen les pulsacions al límit. En ser el terra encimentat podem superar sobre la bicicleta aquest tram tan dur, però acabem esgotats. Passada la masia Elzaurdia girem a la dreta, s'acaba el ciment però també les pujades extremes. Seguim pujant, però ja més moderadament, per una pista de terra secundària.

Tot pujant arribem a una bonica fageda que ens acompanyarà una bona estona. Anem enfilant fins al coll d'Inzola, i seguim avançant per una pujada moderada i molt agradable entre faigs i pastures fins als plans de Landagaineta. Aquí hi ha una zona d'aparcament, ja que és l'últim lloc on es pot arribar amb cotxe per la gent que vulgui pujar al cim del Larrun. Parlem amb un xicot basc, que ens comenta que es pot pujar amb bicicleta cap al Larrun, però que és molt dur. La Sílvia ja fa notar que si un basc diu que la pujada és molt dura, probablement vol dir que serà extremadament dura. I així és!

Només sortir dels plans de Landagaineta ja trobem davant un pujador extrem, duríssim, que ens enfila les pulsacions al límit. Després d'un parell de revolts sembla que es vulgui suavitzar una mica, però segueix pujant molt fort. Respirem una mica. Trobem un parell de ciclistes franceses que ja estan baixant, i ens diuen el mateix: c'est très dur!. Ostres, no ens en havíem adonat! Les saludem amb prou feines, ja que gairebé no tenim esma. De sobte tornem a trobar al davant una pujada molt dura i llarga. L'afrontem amb calma i amb la marxa més curta que permet la bicicleta. Pujarem fins on les cames o els pulmons ens ho permetin. Amb paciència jo arribo fins a tres quartes parts de la pujada, però els pulmons no poden més. La Sílvia es queda poc més avall. Empenyem la bicicleta uns metres molt durs fins que trobem un revolt i el pendent es fa una mica més humà.

Estem ja sota del cim del Larrun, mig tapat per les boires, però que deixa entreveure un edifici gran i aparatós i una enorme antena. De nou sobre la bicicleta avancem en un tram que permet ciclar, gairebé però al límit de les nostres forces. Fem un revolt i després d'un tram recte un altre contrarevolt. La pista ara traça una llarguíssima recta en forta pujada fins un extrem de la carena rocosa. El primer tram és més suau, i l'anem fent sobre la bicicleta, però hi ha alguns trencaaigües traïdors. Si perds la traçada és difícil recuperar-la, ja que la pujada és molt intensa i pedregosa. De nou pugem fins aproximadament tres quartes parts d'aquest gran pujador, però el tram superior és massa dur per les nostres minvades forces.

Empenyent a bicicleta arribem a l'últim revolt on hi ha el tram més dur de la pujada, concretament un breu tram amb un pendent de gairebé el 35%. No recordo haver vist pistes amb un pendent tan fort. Aquest tram del revolt és encimentat, ja que d'altra manera potser ni els 4x4 no hi podrien pujar. Aquest revolt ens enfila dalt d'un ressalt rocós a través de l'única debilitat d'aquesta part superior de la muntanya, més vertical i encinglerada. Anem girant cap a l'esquerra i encara trobem un tram de pujada molt forta. Un altre revolt gira encara més a l'esquerra i ens encarem ja cap al pla summital. De nou sobre la bicicleta superem l'últim tram de la pujada, més assequible. Comencem a trobar gent, que venen caminant des del cim, on arriba el tren turístic. Alguns ens animen amb entusiasme: aupa, aupa!. Aquesta pujada tan dura, afortunadament tan sols té 4 quilòmetres, amb un pendent mitjà del 15%, però amb alguns trams extraordinàriament durs. Segur que hi ha gent capaç de fer-la tota sobre la bicicleta. Nosaltres no.

Arribem al peu dels edificis que hi ha al cim, algun de grans dimensions. La part més alta està coronada per una enorme antena blanca i vermella. Veiem l'arribada del tren turístic que puja des de la població de Sara, al vessant francès. Val a dir que el cim és fronterer entre els dos estats. En dies clars la vista des d'aquest cim és extraordinària, i es pot contemplar tota la costa labortana i la desembocadura del Bidasoa entre Hondarribia i Hendaia, així com les muntanyes arrodonides i les valls verdes del vessant navarrès. Però avui no és així, i una boira freda que es va movent, però no acaba d'escampar ens impedeix albirar l'horitzó. S'endevinen els pobles de les valls i fins i tot la línia del mar, però tot difuminat. És una llàstima. Fem una llarga pausa al cim i dinem en un dels restaurants que hi ha.

Després d'una hora, veient que la boira no espassa, comencem a baixar. Costa prendre la decisió de sortir, ja que fa força fred. Creuem primer el tram superior, força pla i ple de turistes, i tot seguit comencem a baixar fort i fem els dos revolts superiors. El tram més pendent, de gairebé el 35%, fins i tot baixant impressiona, i acabes posant el cos tan enrere com pots ja que fa la sensació que hagis de sortir per davant de la bicicleta. La baixada és rapidíssima, a diferència de la pujada. El pendent és fort, i simplement cal controlar els frens, ja que en algun revolt hi ha un bon precipici. Baixem per la pista en pocs minuts i tornem al punt on havíem començat a pujar fort. Precisament just on comença la pujada, abans d'arribar als plans de Landagaineta, fem un gir de 180º i prenem una pista que marxa a l'esquerra.

Acabem la baixada dura i el terreny més aviat pelat, i entrem en una zona boscosa on anirem fent un puja-baixa durant diversos quilòmetres. Avancem per pistes secundàries que semblen ben poc utilitzades. Creuem un bonic bosc de roures i passem al costat d'un parell de bordes abandonades. Després d'una baixada arribem al coll de Kondendiaga, on hi ha una esplanada amb una borda i una cruïlla de camins. Seguim de dret i després d'un pujador curt però intens tornem a baixar. Arribem a una carena oberta i plena de palomeras, aquests amagatalls tan característics que utilitzen els caçadors bascos i navarresos per caçar coloms, una afició molt arrelada a la zona. Anem seguint la carena fronterera en una espècie de pista-camí coneguda a la zona com la ruta dels contrabandistes, ja que durant la postguerra el contraban era una font d'ingressos complementària per a molts habitants d'aquesta zona de frontera.

Arribem al coll de Lizuniaga, on trobem una benta (una espècie de botiga-restaurant) al costat de la carretera. Creuem la carretera i seguim per la pista que continua a l'altra banda. Comencem a pujar suaument entremig de grans pastures. A mesura que guanyem alçada també tenim una bonica vista de la vall, plena de prats i masies disperses. Si girem la mirada enrere també veiem el Larrun, l'impressionant pic on hem pujat, i que ara es deixa veure després que la boira hagi escampat. Pugem una bona estona entremig dels prats, seguint sempre bones pistes que passen a la vora d'algunes masies. Passem pel coll d'Idoia i seguim per la pista principal que van girant mica en mica cap a l'oest per baixar progressivament de nou a la riba del Bidasoa.

Un darrer tram de pista asfaltada en baixada molt pronunciada ens deixa al peu de la carretera N-121a. L'haurem de seguir dos quilòmetres direcció nord, tot i el trànsit. Tenim la via verda a l'altre cantó del riu, però necessitem un pont per creuar-lo. A l'entrada sud de Bera trobem el pas que ens permet creuar a l'altre cantó i tornar a la via verda. Ja només ens queda desfer la ruta fins al punt d'inici. Són gairebé 24 quilòmetres molt suaus, tot i que ara els tindrem en lleuger ascens, pràcticament imperceptible. Avancem ràpid i en aproximadament una hora i mitja tornem a ser a Doneztebe, on fem un volt pel centre i un bon berenar per recuperar-nos dels 75 quilòmetres de ruta i sobretot del fort ascens al Larrun.

Tanquem així la segona jornada de bicicleta per terres navarreses al sector Baztan-Bidasoa amb un itinerari dur tant per la llargada com pel fort desnivell concentrat en l'ascens al Larrun. Una ruta com dèiem amb dues parts molt diferenciades, l'anada i la tornada per la via verda, en què els quilòmetres passen volant en un entorn planer i plàcid, i el tram central amb l'ascens al Larrun, en què el comptaquilòmetres sembla que s'hagi espatllat. Un itinerari molt bonic que permet observar diferents paisatges, des dels boscos de ribera fins als prats de mitja alçada, i fins i tot una muntanya destacada, tot i la seva modesta alçada, el Larrun, que amb els seus 900 metres esdevé un gran mirador de la contrada. Ara bé, per pujar-hi cal determinació i esforç, ja que trobarem pujadors duríssims que recordarem durant molt de temps.