Avenc Emili Sabaté

Ens desplacem prop del mar, a les costes del Garraf, per visitar una de les cavitats verticals més conegudes i alhora boniques d'aquest important sector càrstic. Amb una aproximació molt curta de 10 minuts arribem a la boca i instal·lem la via. El primer pou té uns 20 metres, i descendim cap a una sala immensa i molt concrecionada. Al fons de la gran sala una gatera permet continuar per un conducte semivertical amb alguns passos força estrets, com el conegut Tap de Xampany. Després de contorsionar-nos pels passos estrets equipats amb cordes fixes arribem a una sala final, bellament decorada, a -39 metres. Tornem a remuntar la gatera i un cop a la sala gran remuntem per la corda fins a la sortida.

Fitxa

• Tipus de sortida: Espeleologia i barrancs
• Lloc de sortida: Puig dels Vinyals Sitges (Garraf)
• Distància: 0,50 quilòmetres
• Desnivell positiu: -39 metres
• Temps: 03:45 hores
• Dificultat: 4 / PD
• Sensació de dificultat: Força fàcil Pou vertical de 20 m. i trams molt estrets
• Cartografia: Massís del Garraf Editorial Alpina (1:25.000)

Itinerari

Crònica

Es compleix la previsió del temps i aquest dissabte d'abril es desperta fred i humit. A Berga neva intensament, però com que ja ho havíem previst, avui ens desplacem cap a prop de la costa, on el temps es preveu millor, i així va ser. Quedem amb la Yolanda i el Jordi per tornar a practicar una mica més les tècniques espeleològiques en cavitats verticals. Avui en visitarem una de les més conegudes del massís del Garraf, gràcies a la seva bellesa, l'accés pràcticament immediat i la relativament baixa dificultat. Efectivament és un avenc molt concrecionat, amb formes molt boniques tot i que força deteriorades a l'interior, a la qual s'accedeix amb una breu passejada de 10 minuts, i a més a més, la dificultat és baixa, sempre tenint en compte que parlem d'una cavitat vertical i per tant cal utilitzar cordes i material de descens i progressió.

L'avenc està situat al terme de Sitges, tot i que s'hi accedeix habitualment des de Castelldefels. Des d'aquesta última població, al final de seu nucli allargat arran de mar en direcció Sitges, trobarem la urbanització Ratpenat (un nom ben escaient). Des d'aquesta urbanització surt una pista asfaltada que puja fort per les costes del Garraf. Al cap de poc quilòmetres passa al costat del centre d'informació del parc natural La Pleta, i poc després, just abans de començar una pujada, trobarem un petit aparcament on hi caben 3 o 4 cotxe a molt estirar. En aquest punt neix un camí cap a la dreta (nord) que planeja per una zona de sotabosc i que ens porta en 10 minuts a la boca de la cavitat.

Arribem a la boca, on hi ha una placa en honor de l'espeleòleg barceloní que va descobrir aquest avenc. El Jordi, el més experimentat del grup, equipa la via, amb un passamà fins a les anelles centrals on es munta la vertical que permetrà el descens en ràpel. Tot seguit baixo jo per poder aprofitar i fer fotografies a la resta. La boca d'entrada és ovalada, d'aproximadament un metre i mig de llargada per mig metre d'amplada, i cau en vertical. La boca va ser eixamplada artificialment fa uns anys per fer-ne més còmoda l'exploració. Tant l'entrada com els fraccionaments interiors estan equipats amb químics.

El descens és senzill i còmode, ja que l'espai és ample, i permet una entrada fàcil, amb bons peus. Un cop a dins la línia baixa gairebé en vertical fins al fons del primer pou, d'uns 20 metres. El Jordi munta un únic fraccionament aproximadament a mitja alçada, per evitar la fricció de la corda. La veritat és que és una delícia d'avenc, ja que només entrar l'espai es va eixamplant fins a trobar-te baixant per una immensa sala de grans dimensions, amb una gran cúpula al sostre. Totes les parets estan força concrecionades, tot i que moltes de les formacions ja són fòssils, i algunes estan deteriorades per la gran freqüentació. A més a més com que la boca inicial és totalment vertical, entra força llum i pots anar gaudint amb llum natural de les formacions de les parets a mesura que vas baixant per la corda.

Al fons del primer pou es forma una immensa sala d'uns 15 metres de dimàmetre, i una alçada superior en alguns punts als 20 metres. Una gran cúpula amb diverses formacions al sostre, i també a les parets que van baixant fins al fons de la gran sala. El fons de la sala és pràcticament pla, cosa que facilitat la mobilitat i la comoditat un cop a dins. És un lloc molt bonic on a més a més és molt fàcil fer fotos precisament per la facilitat de moviments a l'interior. Així aprofito per fer algunes fotos de la Sílvia i la Yolanda que baixen a continuació, aprofitant tant la llum natural com els dos flaixos que amb prou feines abasten per il·luminar un espai tan gran.

Un cop som tots a la sala gran, descansem uns moments i contemplem l'immens espai. Tot seguit busquem un conducte que surt de la part més baixa de la sala i que permet continuar l'exploració. Es tracta d'una gatera estreta que obliga a contorsionar-se per poder passar. No només és estreta, sinó que de seguida baixa fort, i a més a més gira. El Jordi comença el descens per la gatera, i avança amb certs problemes, ja que l'espai és petit i la seva complexió és ferma, ample d'espatlles. Després del primer pas estret, el conducte s'eixampla lleugerament i permet desgrimpar amb més facilitat. Un tros més avall tornem a trobar un pas estret a partir del qual s'inicia un descens semivertical per un tub força estret. Una corda fixa facilita els moviments.

De seguida trobem el Tap de Xampany, un pas encara més estret, rodó i amb les vores molt polides, situat al mig del conducte. Cal esmunyir-se i buscar la millor posició del cos, sobretot braços i espatlles, per encabir-se dins del forat. Els que som de complexió més esquifida tenim menys problemes per passar-hi. Desgrimpem un tram vertical i molt relliscós d'uns 4 metres amb l'ajuda de la corda, i finalment entrem de pla a la sala final, de notables dimensions, però molt més petita que la superior. La sala té unes mides de 10x15 metres, i 3 o 4 metres d'alçada, segons Espeleoindex. Aquesta sala terminal té algunes formacions litogèniques molt boniques, sobretot una gran estalagmita prop del conducte d'entrada, així com algunes columnes més petites.

Un cop contemplat el paisatge subterrani al punt més fons de l'avenc (-39 m.), comença l'ascens. Hem de tornar a pujar pel conducte estret, vertical i relliscós. Pugem bàsicament grimpant, amb l'ajuda de la corda. Alguns dels passos són notablement incòmodes, i cal buscar la millor posició del cos, així com buscar bons suports per mans i peus en una zona molt humida, fruit sobretot de les pluges recents. Amb penes i treballs anem superant els passos, amb més dificultat en aquells que són més estrets. Mica en mica anem guanyant metres i desemboquem de nou a la gran sala inicial, a la qual arribem sortint pel petit conducte que contrasta amb la grandària de la sala.

Comencem a posar-nos a punt per remuntar els 20 metres que ens separen de la boca d'entrada. Coincidim mentre pugem amb uns altres espeleòlegs que estan entrenant a l'avenc, i que han muntat una línia paral·lela. Pugem sense dificultats ja que el pou és tan vertical, que no hi ha dificultats destacables, més enllà de remuntar-se a plom aquests 20 metres. Tot pujant seguim gaudint dels detalls d'aquesta magnífica sala. Anem sortint un a un a l'exterior, i en 10 minuts tornem a ser a l'aparcament.

L'avenc Emili Sabaté és un dels grans clàssics de l'espeleologia catalana. És un avenc utilitzat sovint per cursets i per iniciació, ja que el seu ràpid accés i a baixa dificultat el fan ideal per als aprenents d'espeleòlegs. A nosaltres ens ha agradat molt, i és una d'aquelles activitats molt rendibles, ja que amb relativament poc esforç tens una gran recompensa. Una activitat força fàcil i molt agraïda, i visualment impactant, amb una sala immensa plena de formacions. A més de la tècnica de descens i ascens amb les cordes, el conducte estret fins a la part final acaben de donar un punt d'emoció a una activitat molt interessant i divertida.

Topografia

Font i més informació a: Espeleoindex.com.