Montsagre d'Horta

• 

  Caminant entre oliveres. Al fons Roques de Benet

• 

  Camps d'oliveres a la plana

• 

  Davant tenim el Montsagre d'Horta

• 

  Pujador de la Mala Dona

• 

  Vessant sud del Montsagre d'Horta

• 

  Grimpant cap a la Punta dels Raus

• 

  Font del Montsagre d'Horta

• 

  Ens acostem a la cinglera del Montsagre d'Horta

• 

  Entrada al pujador d'en Valero

• 

  L'intrèpid pujador d'en Valero

Una llarga muralla de roca protegeix el flanc oriental d'Horta de Sant Joan, i el separa del vessant marítim del Port a la zona de Paüls, protegit alhora per una altra gran faixa rocosa. Estem al límit nord del Massís del Port, i fem una ruta circular que ens enfilarà dalt la serra a través d'uns passos enginyosos. Farem l'ascens pel pujador de la Mala Dona, i el descens per l'intrèpid pujador d'en Valero. Entremig ens enfilarem a les puntes encrestades dels Raus (1.088 m.) i de Llambrars (1.056 m.) tot i que la boira alta ens impedirà gaudir de les vistes.

Fitxa

• Tipus de sortida: Caminada
• Lloc de sortida: Pista del Mas de Sotorres Horta de Sant Joan (Terra Alta)
• Distància: 12,80 quilòmetres
• Desnivell positiu: 770 metres
• Temps: 7:05 hores
• Dificultat: F
• Sensació de dificultat: Fàcil Petita grimpada fàcil per cresta ampla
• Cartografia: El Port Editorial Piolet (1:30.000)

Itinerari

Crònica

Des de la propera població d'Horta de Sant Joan no s'arriba a veure prou bé aquesta gran faixa rocosa, ja que la petita Muntanya de Santa Bàrbara o Tossal d'Horta fa de barrera natural. Però només apartar-se'n una mica, o sobretot des de la carretera que va a Prat de Comte, de seguida veurem una extensa pared de roca que s'allargassa cap al nord est, i que esdevé el primer gran contrafort del Massís del Port pel seu vessant nord. Estem al punt que marca el límit entre la plana de la Terra Alta, parcel·lada de camps d'oliveres, vinyes i ametllers i el terreny abrupte del Port.

Un cop més ens refiem dels bons consells d'un llibre que hem recomenat altres vegades i que tenim més que amortitzat: Grimpant pel massís del Port, Joan J. Tiron Ferré, (Editorial Cossetània, 2004, ISBN: 84-9791-056-7). Ens enfilarem dalt del Montsagre d'Horta, recorrerem el tram superior buscant unes panoràmiques avui impossibles per la boira, i tancarem la ruta circular baixant per un pas que mirat de lluny sembla impossible, i un cop hi ets es pot fer xiulant.

El lloc de sortida és una mica rebuscat. Podríem sortir des de la mateixa carretera T-330 entre Horta de Sant Joan i Prat de Comte, passat el quilòmetre 19, poc després de la primera població, però afegiríem desnivell a la ruta. En aquesta zona hi ha la bonica cova del Conill, que té un riu actiu a l'interior. Nosaltres però sortirem des del vessant del riu de Canaletes. Prenem la pista asfaltada que s'endinsa al Port entre Horta de Sant Joan i Arnes, i només 200 metres després la deixem i agafem un trencant a l'esquerra que baixa fins al riu Canaletes per una pista de terra. Pugem per l'altre vessant fins trobar una cruïlla de pistes, i just en aquest punt aparquem i comencem a caminar.

Caminem seguint la mateixa pista enllà, en un primer tram sense gaire interès. Passat un revolt marcat que creua un barranc, prenem un caminet a l'esquerra que comença a pujar i s'enfila sobre la propietat del Mas de Sotorres, que es veu força avall. Caminem entre camps d'oliveres i ametllers i ens comencem a encaminar cap a les Roques Cambretes, una primera elevació de conglomerat que s'aixeca directament des de la plana. De lluny la silueta difuminada per la boira i el contrallum de les Roques de Benet és atractiva per la seva força i verticalitat.

El camí ens va enfilant cap a les Roques Cambretes, tot i que no acabarem d'arribar fins al cap d'amunt sinó que les voltejarem per l'esquerra. Aquest tram de camí està indicat amb senyals de pintura i alguns cartells, ja que és el punt d'accés al barranc del Ventador, equipat per al descens esportiu. Des de sota les Roques Cambretes tenim una bona visió primer cap als camps d'oliveres de la plana, i a mesura que anem voltant ens encarem cap a la gran muralla del Montsagre. De cop i volta el camí s'enfila molt fort cap a la base d'unes roques. Som al Pujador de la Mala Dona.

Aquest nom funest dóna un caràcter misteriós a l'indret. Segons la llegenda una dona recent casada i amb força mala jeia va estimbar el seu marit marges avall amb la intenció de matar-lo, però quan tothom el donava per mort va aparèixer en un feixanc. Tot i ser molt dret, el pas no revesteix cap dificultat. Cal ajudar-se amb les mans i fer una petita grimpada per superar una canaleta fàcil. Al cap d'amunt un cable d'acer serveix de passamà per creuar un pas lleugerament aeri. Un cop a dalt fem un flanqueig amb vistes laterals cap a les parets del Montsagre, seguint un camí poc definit. Arribem al coll de l'Ereta en lleugera baixada, i tot seguit tornem a pujar suaument sempre en direcció est.

Anem pujant progressivament per un caminet que avança prop del precipici sobre el barranc de Cubars per un terreny de bosc esclarissat. Uns minuts més tard arribem a les restes de la masia de les Creuetes de Lloà. Passades les ruïnes de la casa, en una raconada trobem el pou que l'abastia d'aigua i que encara es conserva en bon estat. A partir d'aquí tornem a pujar fort i sense descans fins al coll de la Gilaberta. De camí observem una petita cova que devia haver servit de refugi de pastors, ja que té una paret de padra al davant.

El coll de la Gilaberta és una cruïlla important, ja que des d'aquí marxa el camí que baixa a Paüls. Des de l'indicador de camins girem a l'esquerra i iniciem una diagonal ascendent cap al coll d'Atans, visible des d'aquí. Cal pujar fort en diagonal seguint el camí més o menys evident. Un cop al coll d'Atans, igual que el dia anterior, tornem a ser engolits per les boires que vénen del cantó de mar. Som a la part alta del Montsagre, just al punt on podíem tenir bones vistes de l'entorn des d'aquest punt alçat. Però de nou res de res. Resignats, seguim endavant, però compte perquè aquí abandonem el camí.

El camí normal que recorre el Montsagre d'Horta continua passat el coll i baixa pel cantó oposat per anar a buscar la font del Montsagre i el pujador d'en Valero. Però nosaltres, seguint les indicacions del llibre Grimpant pel massís del Port farem una petita marrada per enfilar-nos mig grimpant a les puntes més altes del sector, ja abocades al vessant de Paüls. Vist el resultat, no valia la pena, ja que sempre ens vam moure dins la penombra. Així doncs, al coll d'Atans deixem el camí i girem a la dreta per buscar la indefinida cresta. Voregem la primera punta arrodonida per l'esquerra, i ja ens enfilem al fil i l'anem resseguint cap al nord-est.

La petita cresta és fàcil, amb alguns trams aeris, tot i que amb la boira no ho sembla gens i anem ben tranquils. Des d'aquesta posició alçada tindríem bones vistes cap al Montsagre de Paüls i la vall que se'n desprèn, però amb prou feines veiem 7 o 8 metres. Bona part de la cresta es fa caminant, i en algun punt cal fer petites grimpades fàcils (II). Ens enfilem a la Punta dels Raus, de 1.088 metres, punt culminant de la cresta i del sector. Baixem tot seguit pel cantó oposat fins que trobem un estimball infranquejable que ens obliga a baixar cap a la nostre dreta i vorejar-lo per terreny d'aventura, sense camí.

Superat per sota el tram vertical, arribem al punt més baix entre les dues puntes, on hi ha un petit pont de roca natural. Fem una breu pausa i dinem arrecerats. No ens entretenim gens ni mica, ja que la boira i un lleuger aire de mar finet provoquen sensació de fred. Tornem a enfilar-nos a la cresta, ara per un tram més agut i estètic. Recorrem un tram de cresta més estret, bonic tot i l'absència de visibilitat. Mig caminant mig grimpant superem petits ressalts fins coronar el segon cimet, la Punta dels Llambrars (1.056 m.)

Tornem al petit collet entre els dos cims i baixem per la depressió que es forma. No hi ha camí, però sí alguna fita escadussera que assenyalen el millor pas. Cal trobar el traçat adequat, ja que la zona és encinglerada i alguns trams són infranquejables. Baixem cap al plana encaixonada entre el Montsagre d'Horta i el de Paüls i trobem un bon camí. Si marxéssim cap a la dreta, podríem pujar a la bonica punta del Tossal d'Engrilló, però com que hi ha boira i ja hi havíem estat per un altre itineari descartem aquesta opció. Així doncs seguim el camí cap a l'esquerra tot planejant uns minuts fins a la bonica font del Montsagre d'Horta. Aquí, al peu d'un indicador, marxem de pla cap al nord per buscar el pas que ens permetrà baixar de l'altiplà del Montsagre.

Ens apropem a la cinglera i sembla impossible que pugui haver-hi un camí per baixar tants metres en una zona totalment vertical i encinglerada. Però hi és. Trobem dos excursionistes valencians que no encerten a trobar el pas per baixar. Conjuntament ens ho mirem amb calma i trobem les fites discretes i uns petits punts grocs que assenyalen el camí que sembla abocar-se al buit, però que fent un parell de zig-zags baixa fins una lleixa inferior. Tot seguit fa una llarga diagonal fins a trobar una canaleta molt dreta però accessible al pas humà. En algun tram fins i tot es pot veure alguna paret de pedra construïda per estabilitzar aquest camí intrèpid. Baixem molt fort entusiasmats amb el curiós camí que permet superar el gran esglaó de roca que és el Montsagre.

Tot baixant pel pujador d'en Valero ens entretenim mirant la gran muralla de roca i l'únic punt de debilitat per on es pot superar. També ens entretenim endrapant unes quants cireretes d'arboç que decoren el camí amb el seu vermell intens, i que són ben apetibles i gustosos en el seu punt òptim de maduresa, i just a l'hora de berenar. El darrer tram de la baixada fa una llarga diagonal per una zona cremada en el gran incendi del 2009. Ben a prop d'aquest punt cinc bombers hi van perdre la vida.

Arribem a una vella pista i la seguim a l'esquerra durant una bona estona, ja amb les últimes llums del dia que accentuen la inconfusible silueta de les Roques de Benet enfront. La pista passa vora un mas i es fa més bona, i sense deixar-la arribem al punt on havíem aparcat 7 hores abans. Tanquem així una bona ruta que ens ha permès conèixer el Montsagre d'Horta i els passos divertits i intrèpits que permeten superar les seves verticals parets. Només ha trencat la bona dinàmica de la ruta la boira a la part superior, just dalt la cresta fàcil i divertida, on no hen vist pràcticament res. Un bon itinerari per les primeres estribacions al sector septentrional del massís del Port.

Imatges