Malh de Bolard (2.750 m.) per la cresta des Cingles

• 

  Sortim des de Montgarri

• 

  Tuc de Cornava i Tuc de Barlonguèra

• 

  La cresta és força aèria per les dues bandes

• 

  Tram aeri de placa horitzontal

• 

  Grimpant un dels trams més delicats

• 

  Trams esmolats i aeris

• 

  Enfilant una de les agulles

• 

  Darrer tram per accedir al Malh de Bolard

• 

  Estanyol d'aigües vermelles fèrriques

• 

  Una de les mines d'Horcalh

• 

  Ferralla de les mines d'Horcalh

Situats a Montgarri planegem fins l'Arriu deth Horcalh i comencem a remuntar la llarga Ribèra d'Òrla fins assolir el port del mateix nom. El paisatge suau del vessant aranès contrasta amb les abruptes parets del Coserans, i grimpem ara per una cresta aèria. Anem encadenant trams caminant i trams de grimpada fàcil (II/II+). Assolim el Tuc des Cingles i cavalquem sempre pel fil pujant i baixant agulles i promontoris, amb algun pas delicat. Un darrer tram més dret ens situa dalt del cim. Baixem pel fons de la vall, entretenint-nos a les antigues mines d'Horcalh.

Fitxa

• Tipus de sortida: Alta muntanya
• Lloc de sortida: Montgarri Naut Aran (Val d'Aran)
• Distància: 21,10 quilòmetres
• Desnivell positiu: 1.250 metres
• Temps: 11:25 hores
• Dificultat: PD
• Sensació de dificultat: Força fàcil Grimpades fàcils (II/II+). Cresta llarga i força aèria.
• Cartografia: Pass'Aran Editorial Alpina (1:25.000) i Val d'Aran (1:40.000)

Itinerari

Crònica

El Malh de Bolard és un cim poc conegut de l'extrem nord la Val d'Aran, al límit amb el Coserans (Arieja). És poc freqüentat per la seva dificultat d'accés, no tant per complicat sinó per remot. Alhora la seva modesta alçada comparada amb els seus veïns i l'aspecte arrodonit del vessant sud el fan poc atractiu per als muntanyencs. A l'hivern és un cim força assequible per pujar-hi amb esquís, però la ruta és llarga. Nosaltres avui hem plantejat un itinerari diferent al camí normal, que utilitzarem pel descens. Pujarem pel GR fins al port d'Òrla, i a partir de llavors començarem a grimpar per la llarga cresta des Cingles, fàcil però considerablement aèria, fins assolir el cim. Un itinerari vistós, entretingut i paisatgísticament impressionant.

Des del Pla de Beret baixem per la pista d'uns 9 quilòmetres fins al llogarret de Montgarri, indret idíl·lic on començarem l'excursió. De l'antic poble queden ben poques cases, però es conserva la magnífica església de la Mair de Diu de Montgarri, austera i esbelta, i l'antiga rectoria que ara fa de refugi. L'indret té una bellesa mística, amb els edificis fonent-se amb un paisatge alpí de prats i muntanyes. És un dels llocs més estimats pels aranesos.

L'itinerari d'avui té una llarga aproximació caminant, una cresta de més de 2 quilòmetres, i el retorn també caminant per la vall. Per la cresta portem un equipament bàsic amb arnés, casc, algunes cintes i una corda de 30m. Pràcticament no vam utilitzar material, només a l'entrada de la cresta vam utilitzar mínimament la corda com a passamà. Tot el recorregut és fàcil amb grimpades de II/II+, potser aïlladament algun III. Algunes dificultats es poden esquivar per una banda o altra, però cal superar diversos passos força aeris. En alguns trams la roca és poc ferma, per tant cal vigilar.

Creuem el pont de Montgarri i seguim el GR caminant per la pista de la riba esquerra de la Noguera Pallaresa, que tot just acaba de néixer uns centenars de metres més amunt. Amb el riu doncs a la nostra esquerra, anem pujant suaument per la pista fins la creu del Santet, i llavors baixem lleugerament fins a la casa d'Es de Cabau. Aquí ens hem de fixar en agafar el camí poc evident que marxa just per sobre de la casa. D'anada no ens hi vam fixar bé, i vam haver de voltar per sota sense camí. Tot i ser el GR 211 - Circular de la Val d'Aran, el marcatge és força deficient, i cal vigilar. Aquest primer tram també coincideix amb la ruta Pass'Aran, i maltrat tot cal parar atenció per no perdre el camí, ja que els senyals són molt escassos.

A Es de Cabau deixem la pista i prenem un caminet que s'endinsa a la riba de l'Arriu deth Horcalh. Avancem un tram flanquejant per sobre de les aigües fins arribar a Eth Horcalh, un bonic planell on conflueixen les valls de l'Arriu de Vernatar (esquerra, oest) i la Ribèra deth Horcalh (nord, dreta). Des del camí veiem a l'altra banda del riu la petita cabana deth Horcalh, i resseguint amb la mirada la vall de Vernatar, a la capçalera despunta el Tuc de Parros. Nosaltres però seguim el GR que marxa cap a la dreta iniciant un llarg flanqueig per la Sèrra des Bandolèrs, guanyant alçada molt suaument i progressiva. De fet en aquest punt també ens vam despistar una mica del camí i vam anar massa per la vora del riu. En adonar-nos-en vam tornar a enfilar cap a la dreta fins a retrobar el GR, com dèiem poc evident en alguns punts.

Guanyem alçada molt suaument, gaudint del paisatge obert, del dia excel·lent i de la conversa. Al cap d'una bona estona caminant la vall va girant cap a nord-oest, i precisament en aquest punt comencem a veure a l'horitzó el cim del Malh de Bolard. Des d'aquí es veu arrodonit i poc interessant. Tampoc des d'aquí la cresta sembla que hagi de gaire dreta, però més tard veurem que ho és. Pugem encara una bona estona més per sobre de les aigües de la vall i per sota del Tuc d'Òrla, que s'alça decidit a la nostra dreta. Uns metres més amunt el camí gira a la dreta i comença a pujar decidit fent algunes giragonses per encarar-se cap a la carena. Remuntem les Pales Neres deth Horcalh en pujada intensa, i arribem al Pòrt d'Òrla, el punt més baix de la carena.

El Pòrt d'Òrla és un pas fronterer entre la Val d'Aran i el Coserans, ja a l'Arieja (França). És un pas utilitzat bàsicament per excursionistes, ja que tant per un cantó com per l'altre les poblacions queden molt lluny. Al mateix port hi ha un camí que marxa de pla fins a les antigues mines d'Horcalh. En aquest evident camí hi havia hagut un carrilet que portava el zinc i el plom extret de les mines d'Horcalh fins passat el port. Aquesta petita línia de ferrocarril, d'uns 3 quilòmetres, portava les vagonetes fins un telefèric, on el material baixava fins a la Fontaine Roja, i des d'aquí amb un nou ferrocarril fins a la població de Lascoux (Bonac), on hi havia els rentadors. Les mines, tot i estar situades dins de territori aranès, foren explotades per una societat francesa sota concessió durant la primera meitat del segle passat.

En els dos vessants d'aquestes muntanyes poden veure encara moltes restes del passat miner, com les mines d'Horcalh (que visitarem de tornada), les mines d'Urets, més a l'oest, o les mines de Liat encara més a l'oest. Al vessant francès també resten inerts les mines de Bolard o les mines de Bentaillou. El recorregut del Ferrocarril del Pont d'Òrla és ben visible i es ressegueix amb la vista fins a les mines. Es poden veure diverses trinxeres i passos arranjats. També queden restes de les vies i fins i tot d'alguna vagoneta.

Fem una parada al port per fer un mos i recuperar energia després d'una bona estona pujant. Xerrem uns moments amb uns caçadors francesos que persegueixen isards en aquesta zona fronterera. Precisament poc per sota del Pòrt d'Òrla, al vessant nord, hi ha un petit refugi dels caçadors que podria servir en cas de necessitat, o com a punt intermig per un recorregut per cresta més ambiciós del que farem avui. Traient el nas cap al vessant nord veiem que el paisatge canvia radicalment. El terreny suau i el prat alpí esdevé abrupte, vertical i rocallós.

Al port deixem el GR, que seguiria la ruta del ferrocarril, i anem a buscar la cresta. El primer punt per enfilar-nos-hi serà potser el pas més complicat de tota la ruta. L'esperó que neix al mateix coll és molt dret, i requeriria una escalada més complicada. Lleugerament a l'esquerra del coll hi ha una canal herbada molt dreta per on podem pujar, o encara millor buscant unes grades que hi ha al costat. Grimpant amb compte pugem un primer tram per roca, i quan la canal d'herba s'ajau una mica la remuntem fins al cap d'amunt. Vam posar la corda com a passamà, tot i que amb prou feines la vam utilitzar. Cal comptar algun pas de III força aeri.

Un cop dalt la cresta comença el festival de roca i grimpades. El panorama és superb, amb una fondalada de centenars de metres cap al vessant francès. Enrere deixem el Tuc d'Òrla, que s'alça 300 metres gairebé vertical a l'altra banda del coll. Més a l'est contemplem l'abrupte vessant nord dels tucs de Cornava i Barlonguèra, que cauen més de 1500 metres sobre la vall, formant estètics torrents pràcticament verticals. Cap al vessant aranès el paisatge és més amable i suau, i la visió arriba fins més enllà del Pla de Beret. La vista des d'aquí és fascinant.

Grimpem un primer tram força dret (II+) per unes plaques fisurades que ofereixen bones preses. Aquest primer tram ja és considerablement aeri cap als dos costats, especialment el nord. La cresta gairebé sempre va pujant, tot i que trobem diversos promontoris o petites agulles que caldrà pujar i baixar. El recorregut el farem estrictament per la cresta, evitant només alguna petita dificultat baixant 2 o 3 metres per un costat o altre. De fet no hi ha gaire més opció, ja que en la majoria dels trams els vessants són massa drets per passar per enlloc més que no sigui el fil. En molts trams avançarem caminant, ja que la progressió és fàcil. En altres utilitzarem les mans per grimpar cap amunt o en passos laterals sobre plaques inclinades.

La cresta és llarga, i sempre va seguint una direcció nord-oest. Després d'un primer tram en pujada continuada assolim una cota intermitja (2.512 m.) Tot seguit baixem lleugerament i es dibuixa davant nostre una línia evident, primer horitzontal, i després ascendent fins al proper cim intermig. Primerament cal baixar uns metres, però un esperó vertical barra el pas. Per evitar muntar un ràpel desgrimpem pel vessant nord, amb molt de compte ja que el terreny és aeri i trepitgem algun tram herbat i relliscós. Superat l'esperó continuem per la cresta superant sengles promontoris de roca tot grimpant.

Gaudim intensament de les vistes cap al Tuc de Barlonguèra, a la nostra esquena, i també el Mont Valièr, que treu el nas força enllà. Cap a l'oest també ens fixem en el proper Tuc de Maubèrme, un dels cims més destacats i prominents de la Val d'Aran. Mentrestant la cresta és divertida, i sense arribar a ser difícil no permet distraccions. Fem molts trams de grimpada, alguns força aeris i estètics. Trobarem diverses seccions horitzonals de placa, que podem superar amb pas de cavall o bé amb el cos a un costat i les mans al fil de la carena. És un entorn amb molt d'ambient.

Seguim fent equilibris per la cresta, amb un tram planer però força aeri per cada banda. Tot seguit comença una pujada més llarga i pedregosa cap al Tuc des Cingles (2.570 m.), la cota intermitja més destacada de tot el recorregut. Arribem dalt la fita que assenyala aquest cim secundari amb una senzilla grimpada sobre esquistos. Tot seguit la cresta gira lleugerament a l'esquerra, i podem contemplar just al davant l'abrupta cara nord que es desploma sota el següent tram de cresta que haurem de recórrer.

Avancem de pla però sobre terreny molt aeri, amb algun pas lateral on cal vigilar. Superat el tram horitzontal continua la cresta amb el tram més dret, amb una paret que exigeix una grimpada delicada. Grimpem sobre una paret de blocs força drets, amb molt de pati a banda i banda. Aquest tram potser és el més delicat de tota la cresta juntament amb l'inicial. Té una dificultat de II+, però és molt dret, sostingut i força exposat. Alhora és un dels trams més estètics de tot el recorregut, amb una aresta fina sobre forts pendents a cada banda. Gaudim de valent progressant per aquesta part de la cresta divertida i entretinguda.

Assolim el Tuc deth Pietà, l'última cota intermitja abans del cim. Aprofitem un petit replà per fer una pausa i dinar, amb excel·lents vistes tant sobre la part ja realitzada de la cresta, com l'últim tram fins al cim principal. Tenim als nostres peus el petit Estanh deth Pietà, en el circ format al vessant sud del Malh de Bolard. El darrer tram de la cresta forma un semicercle que envolta l'estany per dalt. Queda una pujada d'uns 150 metres de desnivell per una aresta ben dibuixada. Avancem de pla sobre terreny abrupte fins que comença la pujada. Tot seguit tornem a posar les mans a terra per fer front a l'última grimpada. Enfilem fort sobre blocs de granit, al límit del buit del vessant nord. La boira ens absorbeix en algun punt, i podem contemplar l'espectre de Brocken quan la llum del sol projecta la nostra silueta sobre la boira. Anem negociant aquest darrer tram de grimpada (II) buscant el millor pas per un terreny esquerp.

Sense més complicació assolim el cim del Malh de Bolard (2.750 m.) Sorprèn l'ample cim, extremadament pla, mentre que el vessant nord és pràcticament vertical, i les crestes tant per l'est com per l'oest són ben abruptes. Dalt d'aquest altiplà hi ha una gran fita que envolta una antena repetidora. Al cantó oest de l'altiplà summital hi ha una petita cabanya de roca. No ens entretenim al cim, ja que durant l'ascens ja hem anat contemplant l'esplèndida vista que hi ha cap a totes bandes. Sí que guanyem visió cap al vessant oest, amb els cims del sector occidental de la Val d'Aran, de formes abruptes.

Sense camí definit, comencem a baixar pels amplíssims lloms amb poc pendent del vessant sud. Sense arribar al pic de Villeneuve ni el coll del mateix nom (on hi ha una gran fita), baixem directament cap al fons de la coma, tendint lleugerament a la dreta per buscar la baixada més progressiva. Un cop arribem al rierol ens sorprèn el color vermell de les seves aigües, d'alt contingut en ferro. Seguint al peu de les aigües d'aquest petit curs arribem a les primeres boques del conjunt de les mines d'Horcalh.

Les mines d'Horcalh es van explotar durant la primera meitat del segle XX, en un territori esquerp i complicat, a 2.350 metres d'alçada. Només s'hi podia treballar a l'estiu, i tot i això les condicions havien de ser molt dures a causa de l'aïllament d'aquest indret, molt lluny de qualsevol nucli poblat. Es poden veure encara diverses entrades de mines al vessant est del Sarrat Blanc. Ens entretenim una bona estona fixant-nos en les diferents mines, alguns petits túnels i les restes de les infraestructures mineres. Queden les restes d'alguns edificis, i sobretot encara es poden veure diversos trams de via i alguns plans inclinats. Queda tota mena de ferralla, com vagonetes, rails, cables, accionadors, cubetes i altres estris, tots ells rovellats i en estat d'abandó. Fer una volta per aquest entorn té l'encant dels llocs abandonats que conviden a imaginar el seu passat.

Fascinats per l'observació de les restes del passat miner d'aquest isolat indret, emprenem la baixada per un caminet poc definit que ressegueix la coma de la Ribèra d'Òrla. La baixada és llarga però còmoda, per una gran coma oberta sobre prat alpí. Sorprenem un grup d'isards que fugen a tota velocitat. Aquesta zona és tranquil·la, i per això els animals s'hi senten protegits. Una estona abans havíem contemplat també un petit grup de perdius blanques, i un tros més avall també ens topem amb una guineu.

Un bon tros més avall entronquem amb el GR per on ja havíem pujat, i anem desfent el llarg camí per la Ribèra d'Òrla. Arribem a Eth Horcalh quan ja comença a fosquejar, i en arribar a la pista fins i tot encenem els frontals per acabar d'arribar pràcticament de fosc a Montgarri.

Han estat més d'onze hores de ruta en què hem recorregut 21 quilòmetres i hem superat un desnivell de 1.250 metres. Una ruta llarga però molt bonica. La cresta és entretinguda, divertida i molt estètica. Es mou en un terreny abrupte i aeri, cavalcant sobre el buit amb un gran ambient. La visita a les mines abandonades d'Horcalh posen la cirereta a aquesta bonica excursió pels confins de l'Aran.

Imatges