Malh dera Artiga (2.712 m.)

• 

  Plan dera Artiga. Treu el nas el Malh dera Artiga, a l'esquerra

• 

  Colors de tardor a l'Artiga de Lin

• 

  El Pena Nera reflectit en un estanyol

• 

  Lac deth Còth deth Hòro. Al fons la Maladeta

• 

  Lac deth Còth deth Hòro i el Pena Nera

• 

  Pujant per fort pendent. Al fons la Maladeta

• 

  Des del cim: Pena Nera i Tuca Blanca de Pomèro

Creuem l'extens Plan dera Artiga de Lin i remuntem el costerut Barranc dera Ribèra, superant dos trams equipats amb cable d'acer. En arribar al bonic Lac deth Còth deth Hòro guanyem una gran panoràmica de la Maladeta. Enfilem tot seguit per pendents d'herba molt forts fins a trobar una estreta canal que ens deixa a la carena. Grimpem els darrers metres per assolir un cim extensament panoràmic, a llevant de l'Aneto i amb excel·lents vistes cap a tots els cims del sector.

Tweet

Fitxa

• Tipus de sortida: Alta muntanya
• Lloc de sortida: Artiga de Lin, Vielha e Mijaran (Val d'Aran)
• Distància: 8,6 quilòmetres
• Desnivell positiu: 1.445 metres
• Temps: 7:10 hores
• Dificultat: F
• Sensació de dificultat: Força fàcil. Grimpada final
• Cartografia: Val d'Aran, Editorial Alpina (1:40.000)

Itinerari

Punt de pas	T. parcial (h.)	T. acumulat (h.)	Dist. (km.)
Artiga de Lin	00:00	00:00	0,0
Lac deth Còth deth Hòro	01:54	01:54	2,8
Malh dera Artiga	01:52	03:46	6,4
Descans	01:00	04:46
Artiga de Lin	02:24	07:10	8,6

Crònica

Continuem gaudint d'un interessant cap de setmana de tardor a l'extrem occidental de la Val d'Aran. Ens trobem avui a l'Artiga de Lin, el gran planell que hi ha al final de la vall del mateix nom, al qual s'accedeix després d'uns 12 quilòmetres per pista asfaltada des de la població de Es Bordes, seguint l'Arriu Joèu. Simplement estar aquí ja és un plaer. L'entorn és captivador, una vall tancada amb elevades serralades a banda i banda, un rierol que serpenteja entremig de les pedres, amplis prats alpins, contrast cromàtic entre els avets, els bedolls i els faigs. A la capçalera unes muntanyes ferésteges i imponents. A tocar els Uelhs deth Joèu, una bonica surgència l'aigua de la qual prové del vessant aragonès, del Forau d'Aiguallut. Encisador!

Enfilarem una muntanya poc coneguda, encara menys que el proper Malh des Pois que vam pujar el dia anterior. El Malh dera Artiga és una muntanya aguda, amb un darrer tram summital que exigeix una grimpada per terreny escarpat. Des de baix a l'Artiga però no tenim una perspectiva suficient de la muntanya, ja que estem tant a sota, i la muntanya és tan dreta que no l'arribem a abastar. Sí que vam poder contemplar-la amb més aplitud des de la bretxa prèvia al cim del dia anterior (veure fotografia).

Al final de la pista asfaltada hi ha un ampli aparcament, al peu mateix del Plan dera Artiga. Una artiga és un terreny que anteriorment havia estat boscós i que l'ésser humà va adaptar com a pastura, tallant els arbres i la resta de vegetació. Aquí tenim una gran artiga situada a redós de les altes parets del Malh deth Melic, el qual és alhora un cim secundari del Malh dera Artiga. Al mateix planell hi ha un refugi, però ara sembla tancat. Desconeixem si el època estival funciona. Poc més amunt hi ha un refugi forestal lliure en bones condicions, amb capacitat per a 15 persones.

Des de l'aparcament tenim just davant al gran Plan dera Artiga, i al seu darrere s'inicia els fort pendent del Barranc dera Ribèra, que puja decidit entre el Malh dera Artiga (est) i el pic de Pena Nera (oest). El barranc té un pendent molt fort, i el camí serpenteja buscant els millors passos. Tot i això en algun punt cal mig grimpar, i en un parell de trams més drets hi ha un cable d'acer per facilitar la progressió. Primer de tot cal creuar tota l'artiga, més llarga del que sembla i menys plana del que aparenta, ja que la part superior puja considerablement abans d'encarar el barranc. Triguem gairebé mitja hora en creuar tota l'artiga, temps en què gaudim dels bonics colors tardorals dels arbres que voregen la pastura.

Encarem el barranc amb energia i amb la relativa fresca matinal. De seguida entrem en calor, ja que el pendent és intens i constant. Primer cal superar unes petites grades mig grimpant, i de seguida arribem a un primer tram més costerut equipat amb un cable d'acer. Continuem pujant i quan el barranc s'estreny trobem de nou un altre pas equipat, fàcil però costerut. Entrem més amunt a un tram de grans blocs, i el pendent disminueix una mica, tot i que continua pujant fort. Poc més amunt trobem una curiositat geològica: el Forau deth Còth deth Hòro, un gran forat de més de 40 metres de profunditat que serveix com a engolidor de les aigues que baixen de més amunt. El torrent aboca les seves aigües al gran forat i desapareixen, ja que més avall no hi ha circulació hídrica. És un fenomen similar al dels Forau d'Aiguallut, on un sistema càrstic transporta les aigües entre dos vessants diferents.

Passat el Forau deth Còth deth Hòro el pendent es suavitza, i pugem més relaxadament, seguint les fites en direcció a l'ampli coll, el Còth deth Hòro. A la dreta contemplem les formes estratificades de diferent naturalesa geològica del pic de la Pena Nera. Acabem de pujar al coll i s'obre davant nostre una fenomenal panoràmica del massís de la Maladeta. Només el modest pic d'Aiguallut ens resta visibilitat sobre l'ampli massís culminant dels Pirineus. Arribem al peu del Lac deth Còth deth Hòro, un estany de gran bellesa per la seva situació. Es troba just al bell mig del coll, i per tant té unes esplèndides vistes cap als dos vessants, l'aranès i el benasquès.

Voregem l'estany per l'esquerra i ens apropem a la riba aragonesa per aprofitar el sol que fins ara no havíem vist. Reposem uns instants i recuperem forces enmig d'un entorn extraordinàriament bonic. És difícil descriure tot el panorama que des d'aquí s'albira. Podem gaudir amb tota esplendor del massís de la Maladeta, des de la cresta de Salenques, passant per l'Aneto i continuant cap a la Maladeta i els Portillons. A sota la bonica coma de la Valleta de l'Escaleta i el Pllan d'Aiguallut al principi. Just a sobre de l'estany el pic de Pena Nera es reflecteix vivament sobre les aigües tranquil·les.

Reprenem la marxa i canviem de direcció. Tombem cap a l'esquerra per encarar el vessant occidental del Malh dera Artiga, el pas més assequible. No hi ha camí definit, amb prou feines alguna fita escadussera molt de tant en tant. Comencem a remuntar uns forts pendents d'herba que cada cop són més forts. En cas que el terreny estigués moll, crec que seria inviable pujar, ja que hem de superar unes pales llargues i molt inclinades. La progressió és penosa, lenta i avorrida. L'al·licient principal és girar-se de tant en tant, reposar, i contemplar el massís de la Maladeta, cada cop des de més amunt i amb una millor perspectiva.

Pugem i pugem, esbufeguem i esbufeguem. Quan sembla que el pendent és molt fort, encara es pot incrementar, i el tram final és pràcticament una grimpada entre herba, blocs i qualsevol element que ens serveixi de suport. Les pales herboses es van tancant i ens encaminen cap una canal estreta i molt pendent, amb roca descomposta. Mig grimpant i agafant-nos a tot el què podem enfilem amb penes i treballs el darrer tram de la canal fins assolir la carena. Un cop a la carena podem grimpar directament, però vorejant lleugerament pel vessant aranès veiem que és una mica més fàcil. Grimpem 40 o 50 metres sense dificultat, més enllà d'anar alerta per la poca consistància de la roca. Arribem al cim.

El cim del Malh dera Artiga (2.712 m.) és estret i esmolat. La vista és encara més sublim, ja que estem davant mateix del massís de la Maladeta, sense res davant, enfront mateix de l'Aneto. Es reconeix fins i tot la creu que corona el pic, així com la majoria de cims que formen el majestuós cordal. Cap al sud la vertical paret nord del Malh des Pois que vam pujar ahir, tot i que la llum poc apropiada no ens permet fer una bona fotografia. En canvi cap al nord-oest sí que tenim una bonica instantània dels cims que marquen la divisòria entre l'Aran i la vall de Benasc, amb elevacions tan destacades i estètiques com la Tuca de Salvaguàrdia o el pic de la Mina.

Passem una bona estona al cim gaudint d'un assolellat dia de tardor, sense fred. Traiem el nas fins a la punta nord, lleugerament més baixa, des d'on tenim una vista gairebé vertiginosa de l'Artiga de Lin, uns 1.400 metres de desnivell per sota. Després de reposar una estona i gaudir d'un panorama gairebé infinit emprenem el retorn. Baixarem pel mateix camí, amb molt de compte al tram inicial. Desgrimpem el con summital fins al petit collet on havíem guanyat la carena. A partir d'aquí encara cal anar amb més de compte, ja que cal baixar un primer tram molt pendent per la canaleta. Agafant-nos al què podem, i amb alguns trams amb el cul a terra baixem sense més problemes el tram més dret. Llavors ja només queda la llarga i incòmoda baixada pels lloms d'herba inclinats.

Un cop a la part inferior de la muntanya, ja prop del Lac deth Còth deth Hòro, ens plantegem si tornar pel mateix camí o anar a voltar pel Còth des Aranesi i fer la volta circular, baixant per la Canau i el Barranc des Pois. Tenia ganes de fer la volta circular, i envoltar així tota la muntanya del Malh dera Artiga. Però el seny s'imposa, ja que fer la volta implicaria molt més temps, més desnivell ja que cal baixar i després pujar al coll i gairebé el doble de recorregut. És diumenge, el dia ja és curt i tenim encara un llarg retorn cap a casa. Optem doncs per la prudència i decidim doncs tornar pel mateix camí. Tornem a vorejar l'estany i desfem el costerut camí del Barranc dera Ribèra fins l'Artiga.

Hem conegut una muntanya poc habitual que ens ofereix unes vistes privilegiades cap al sector més elevat dels Pirineus. L'entorn és encisador. Ja el punt de partida, l'Artiga de Lin, és molt especial. El Lac deth Còth deth Hòro és un dels estanys més bonics que he vist per la seva forma i situació. I des del cim tenim una panoràmica immensa. Si afegim de tornada l'obligada visita al Uelh deth Joèu, completem una magnífica jornada de muntanya aranesa.