La Ballestera, la Falconera i les Moles del Don

Aquest itinerari circular ens condueix per un terreny encinglerat a gaudir de les curioses formes rocoses que els milenis han moldejat al Massís del Port. Al sud d'Arnes busquem rastres d'un senderol que ens enfila a lo Blau i continua per l'aèria carena de la Ballestera, rodant en sentit antihorari. Perdem alçada fins als Pradets però remuntem amb força fins a coronar la imponent roca Falconera. Contemplem els estrets d'Arnes per sobre les Moles del Don, i baixem al barranc Gros per tancar el cercle.

Tweet

Fitxa

• Tipus de sortida: Caminada
• Lloc de sortida: Coll de la Creu, Arnes (Terra Alta)
• Distància: 11,1 quilòmetres
• Desnivell positiu: 745 metres
• Temps: 7:30 hores
• Dificultat: F
• Sensació de dificultat: Força fàcil. Trams sense camí. Diverses grimpades fàcils i alguns passos aeris.
• Cartografia: El Port, (Nord) Editorial Piolet (1:30.000)

Itinerari

Punt de pas	T. parcial (h.)	T. acumulat (h.)	Dist. (km.)
Coll de la Creu	00:00	00:00	0
Lo Blau	00:45	00:45	1,3
Cim de la Ballestera	00:34	01:19	2,2
Els Pradets	01:51	03:10	4,0
La Falconera	00:36	03:46	5,1
Moles del Don	01:17	05:03	6,0
Moleta del Duc	00:21	05:24	6,8
Barranc Gros	00:54	06:18	7,7
Coll de la Creu	01:15	07:33	11,1

Crònica

Olor de sarment cremant. Brogit de tractors. El matí es lleva rúfol al nord del massís del Port, però l'activitat agrícola no para. Les vinyes ben arrenglerades, les oliveres espurgades i els ametllers amb l'incipient fruit voregen la població d'Arnes. Situada al sud de la Terra Alta, aquesta bonica vila d'aire medieval és un dels punts d'accés a multitud d'interessants excursions al massís del Port.

Al sud d'Arnes neix una pista forestal asfaltada que marxa cap al Toll del Vidre, un lloc interessant per visitar i si fa bo banyar-se. Avui però no hi acabarem d'arribar, sinó que la seguirem només uns 4 quilòmetres fins al coll de la Creu. El primer tram de la pista és asfaltada, i transita per terreny planer vora els cultius. Més endavant la pista és de terra, però està en bon estat. Anem sempre pujant fins al coll de la Creu, on hi ha una cruïlla i la pista principal començaria a baixar cap al riu Algars. Aquí iniciarem l'excursió. Un com més ens inspira el ben amortitzat llibre Grimpant pel massís del Port, Joan J. Tiron Ferré, (Editorial Cossetània, 2004, ISBN: 84-9791-056-7)

Amb la Queralt, el Ferran i la Sílvia comencem a caminar buscant un sender indicat amb senyals vermells que neix al mateix coll. Al coll hi ha tres pistes, la principal que baixa, una que marxa de dret cap a un mas i que està tancada per una cadena i una que marxa a l'esquerra en pujada. Entre aquestes dues últimes un sender marxa pel mig. El seguirem amunt. Els senyals vermells faciliten la localització d'un camí poc evident, i intueixo poc transitat. El camí comença a pujar i aviat hem d'utilitzar les mans per enfilar-nos en algun tram rocós. Aquesta serà una constant en la ruta. Comencem a enfilar una carena rocosa que es dibuixa davant nostre cap al sud. De seguida guanyem el llom rocós i l'anem seguint amunt. Passem una bretxa i continuem resseguint la carena, força aèria a la nostra dreta, però ben planera per l'esquerra.

Sense més dificultat que una bona pujada arribem al primer cim del dia, lo Blau, l'esperó més occidental de la Ballestera. Des d'aquest petit cim veiem l'autèntic caràcter d'aquest sector del massís del Port: profundes barrancades i altes parets a banda i banda. De fet en les altíssimes parets que queden als nostres peus més cap al sud, hi ha diverses vies llargues d'escalada que aprofiten la verticalitat de l'entorn. Un cop dalt l'esperó continuem enllà, perdent una mica d'alçada tot i que aviat en tornarem a guanyar.

Recorrem un tram obert però accidentat, en què haurem de desgrimpar diverses vegades. Almenys en un parell de punts fins i tot trobem una instal·lació de parabolts per muntar ràpels, però és totalment innecessari, ja que es pot desgrimpar amb facilitat i sense risc. Anem avançant direcció est per anar a buscar la part més alta i vertical de la Ballestera. Al coll de Puntalet s'acaben els senyals vermells, els quals ens baixarien al peu de les vies d'escalada. Abandonem doncs el camí precari i continuem cap al fil de la cresta per continuar avançant en el nostre recorregut per les alçades.

Arribats al fil de la carena en comprovem la verticalitat. El vertigen no seria bon company de camí. Avancem pel fil de la carena, amb algun tram considerablement aeri, tot i que el pas sempre és franc i fàcil. Passem el punt més alt, que no arriba a ser cim, ja que és poc definit enmig de la llarga cresta. Continuem endavant per la part més aèria de l'excursió, avançant amb compte. Evitem un tram estret flanquejant-lo per l'esquerra, força per sota, però la decisió és poc afortunada, ja que més tard veiem que hauria estat molt més còmode seguir pel fil. Anem baixant tot contemplant davant nostre la Falconera, una muntanya dreta i abrupte. Especulem quina serà la via d'accés, ja que tot sembla molt dret.

Passat el tram més estret la carena s'eixampla molt fins a desdibuixar-se, i baixem fort fins als Pradets, una petita esplanada verda i humida on hi creixen joncs. Trobem una pista que seguim uns metres en la mateixa direcció que portàvem. Sense camí definit abandonem la pista un tros més amunt per anar a buscar la base de la Falconera.

Comencem a pujar pel fil de la carena, també aeri en alguns punts, però menys que la Ballestera. Hem de grimpar en diversos punts, sempre passos fàcils i segurs. Allò que semblava difícil i molt dret de lluny no representa cap dificultat més enllà que utilitzar les mans en alguns punts. Gairebé al cap d'amunt tendim lleugerament cap a l'esquerra per guanyar el cim. Ens fixem en la cova del Moro, visible al fons d'un barranc a la nostra esquerra. En tota aquesta zona hi ha moltes coves i balmes que havien estat utilitzades antigament per pastors.

Com que el dia no és gens agradable, amb núvols, vent i fresca, continuem endavant sense gairebé aturar-nos. Davant nostre s'obre ara un paratge realment sensacional: els Estrets d'Arnes. El riu dels Estrets s'esmuny entre les verticals parets de les Gronses a l'est i les Moles del Don a l'oest. Entremig un entorn de singular bellesa, amb el rierol serpentejant sota els grans murs de conglomerat. Si espectacular és veure i transitar pels Estrets des del fons, igual d'increïble ho és fer-ho per la capçalera. Així doncs des de la Falconera i sense camí, anem baixant direcció nord per situar-nos sobre les Moles del Don.

Trobem un bon recer del vent que aprofitem per dinar, i tot seguit continuem el notre trajecte per sobre de les Moles del Don. Aquest terreny apreciat pels escaladors és un bonic mirador cap als Estrets i també cap a l'estilitzada cresta de les Gronses, que veiem just a l'altra banda del riu. Passades les Moles del Don encara seguim endavant, i després de baixar uns metres tornem a pujar fins arribar a les Roques del Duc. Aquesta pujada es fa feixuga i monòtona, ja que si fa uns moments el fred ens feia arraulir, ara la calor ens empaita. Des de dalt de les Roques del Duc, l'últim cim que visitarem avui, contemplem davant les verticals parets de les Moles dels Biarnets, la primera gran muralla rocosa abans de la interminable planura que s'inicia cap a l'oest.

Canviem de direcció, i sense camí baixem cap al fons del barranc Gros, traçant una llarga diagonal. Arribem primer a un barranc secundari que aviat desemboca al principal, on hi ha un bonic toll. Poc abans una serp de considerables dimensions ens recorda que la temporada de calor s'acosta, tot i que no ho sembli. Un cop al barranc tenim dubtes de cap a on continuar, ja que trobem fites en diverses direccions. Mirant el mapa sembla que l'opció més ràpida és remuntar amunt el barranc uns metres, i seguir un camí a la dreta que ens anirà tornant progressivament al punt d'inici. Som força lluny encara, però el recorregut que ens queda és de tràmit. El barranc és gairebé pla, i el remuntem seguint fites. Després d'un primer revolt ens fixem en unes fites que marxen amunt, i les seguim. Pugem una bona estona fins al collet Roig, i aquí trobem el camí fresat de la ruta Estels del Sud. Mitja hora més de camí còmode i arribem al punt d'inici.

Un itinerari més per aprofundir en l'apassionant terreny d'aventura del Massís del Port. Com més coneixem aquest territori més ens apassiona, ja que conserva racons espectaculars ben poc transitats. És un lloc ideal per un tipus d'itineraris d'aventura que ens agraden, on cal posar en funcionament tots els sentits, i practicar diverses disciplines: caminar, grimpar i sobretot orientar-se. Sempre en un terreny feréstec i esquerp, on els humans tan sols som convidats.