Pic de la Mainera (2.909 m.)

Al límit sud del Parc Nacional d'Aigüestortes i Estany de Sant Maurici sobresurt un pic granític encrestat a la part superior, i amb forts pendents a banda i banda. Remuntem suaument la bonica i oberta vall de la Mainera fins que hem d'enfilar fort i fins i tot grimpar per assolir l'estret i aeri cim. Grans vistes cap als cims del Parc i sobre la zona lacustre de la capçalera de la Vall Fosca.

Tweet

Fitxa

• Tipus de sortida: Alta Muntanya
• Lloc de sortida: Pas de la Mainera, Llessui, Sort (Pallars Sobirà)
• Distància: 8,3 quilòmetres
• Desnivell positiu: 810 metres
• Temps: 5:00 hores
• Dificultat: F
• Sensació de dificultat: Fàcil. Petita grimpada
• Cartografia: Vall Fosca, Editorial Alpina (1:25.000)

Itinerari

Punt de pas	T. parcial (h.)	T. acumulat (h.)	Dist. (km.)
Pas de la Mainera	00:00	00:00	0
Clot de lo Rubell	00:36	00:36	1,7
Pic de la Mainera	01:57	02:33	4,1
Pas de la Mainera	02:24	04:57	8,3

Crònica

El segon dia que passem a la part alta de la Vall d'Àssua la dedicarem a enfilar el cim més elevat d'aquest sector, just al límit del Parc Nacional. És un cim que no té l'elegància del Montsent de Pallars, que vam fer ahir i encara aquest matí hem contemplat. És però un cim més alt i diferent, ja que marca un trencament molt fort entre l'entorn suau i arrodonit dels prats alpins de la Vall d'Àssua i la severitat de les muntanyes granítiques de l'Alt Pallars. Així doncs la ruta ens permetrà gaudir d'un gran contrast, en començar a caminar sobre l'herba i acabar grimpant sobre grans blocs de granit suspesos al buit.

Amb la Sílvia tornem a pujar per la llarguíssima pista que comença passat Llessui i flanqueja a 2.000 metres d'alçada les arrodonides muntanyes de la part superior de la Vall d'Àssua. Tot pujant ens fixem en els vells edificis i en les restes dels remuntadors de l'antiga estació d'esquí, tancada l'any 1.987. L'estació, d'extensió considerable, tenia la cota baixa a 1.400 metres, i amb una orientació est nord-est que precisament no garantia una bona conservació de la neu. Ja fa 25 anys es va veure que no seria rentable, i es va tancar. La ferralla enmig dels grans prats donen un contrapunt decadent i tenebrós a aquesta bonica àrea de prat alpí. Prop del coll del Triador la pista es bifurca: cap a l'esquerra comença a baixar cap a Espui (Vall Fosca), però nosaltres seguim de dret, continuant el llarg flanqueig ara sota el Montsent de Pallars. La pista continua molts quilòmetres enllà fins a Espot, però nosaltres la seguim uns quilòmetres fins a trobar una petita àrea recreativa al Pas de la Mainera.

La "tramuntana pallaresa" torna a bufar fort en el petit aparcament arranjat al peu de la pista, però tenim l'esperança que afluixi i puguem assolir el cim. Comencem a caminar seguint el sender marcat al peu del riu de la Mainera. Cal vorejar el Clot de la Mainera, una fondalada amb un característic mur de roca al fons. Hi ha camí per les dues bandes, però nosaltres seguim els senyals i pugem per la dreta, tot passant per les restes d'un antic orri on els pastors arreceraven el ramat. Des del fons de la vall encara no es veu el cim, i caldrà guanyar més alçada.

Suaument anem remuntant la vall, esquivant les clapes de neu o més aviat gel que trobem pel camí. A l'esquerra ens va quedant el pic de Monterroio i el llarg barranc que se'n desprèn. Deixem els senyals del camí que ens portarien als propers Estanys de la Mainera, on no cal que acabem d'arribar. Al Clot de lo Rubell tendim cap a l'esquerra per accedir a un ampli coll que els deixa en un terreny planer, un gran circ que tanquen els pics de Monterroio, la Pala Pedregosa, la Mainera i el Montanyó.

Un cop a l'ampli circ veiem els dos cims característics de la zona, la Mainera, a la dreta, el més alt i cap on ens dirigim. Més a l'esquerra el Pic de la Pala Pedregosa s'aixeca més decidit, amb una aresta molt marcada. Entremig dels dos la Collada de las Mainera. La via d'accés més habitual per pujar el pic de la Mainera és arribar fins al Gran Clot de la Mainera, la zona més fonda del gran circ, remuntar una ampla canal fins a la Collada de la Mainera, i remuntar l'aresta sud fins arribar al cim. Nosaltres fem una petita variant per evitar la neu molt endurida. Des del circ anem a buscar directament l'aresta sud-est que enfila cap a les amples pales del vessant est. Tot seguit pugem per terreny obert en pendent molt fort, entremig de trams amb herba i els blocs granítics que cada cop esdevenen més freqüents a mesura que ens apropem al cim.

El pendent cada cop és més fort, i finalment arribem a un conjunt de grans blocs de granit previs al cim. Cal grimpar uns últims metres pels blocs fins assolir el bloc més elevat, un punt estret i aeri on hi ha les fites que assenyalen el cim. No tenia clar que això fos el cim, ja que la part alta del pic de la Mainera és una cresta d'un centenar de metres aproximadament, però contrastant-ho amb mapes detallats veiem que sí, que estem al punt més alt, el cim amb els seus 2.909 metres. Gaudim de les vistes del cim, que s'esbalça verticalment cap a l'est centenars de metres.

Des del cim hi ha una esplèndida panoràmica. El vent del nord bufa però amb menys intensitat que a primera hora. Molts metres per sota cap a l'oest tenim els estanys de Mar i de la Colomina ben glaçats, i el refugi homònim al peu d'aquest últim estany. Cap al nord senyoreja el Pic de Peguera entremig d'altres de menor entitat i presència. Més a l'est l'Estany Negre de Peguera i el refugi Josep Ma. Blanc que no s'arriba a veure. Contemplem el vast paisatge del sector més meridional del Parc Nacional d'Aigüestortes i Estany de Sant Maurici, farcit d'estanys i pics granítics que despunten.

Baixem pel mateix camí, parant atenció a no relliscar en el fort pendent de la baixada per les pales de la Mainera. Desfem sense dificultat el camí fet i retornem al punt d'inici al cap de cinc hores d'haver-ne sortit. És una excursió fàcil, ràpida, bonica i contrastada. Tenir el punt d'inici a més de 2.000 metres d'alçada facilita poder assolir amb esforç moderat un cim d'entitat com és aquest. El contrast entre els suaus prats alpins, ara ressecs, i les abruptes parets granítiques de la zona més alta sorprèn i fa que aquesta ruta sigui ben recomanable.