Monte Autes (2.286 m.)

Al nord de la vall d'Stura, damunt del poble de Vinai, ens enfilem per una valleta suspesa on hi ha el bucòlic poblet de Neraissa. Des d'aquí comencem a pedalar cap al fons de la vall, on comença a pujar fort una antiga pista militar fins al coll del mateix nom, on hi ha les restes d'una caserna. Continua un corriol que segueix pujant, amb trams molt durs tot fent zig-zags fins al peu del cim. Arribem al punt més alt i gaudim d'una magnífica panoràmica sobre les valls que ens envolten i la gran línia de muntanyes que separa Itàlia i França en aquest sector dels Alps Marítims. Per baixar prenem un corriol que ressegueix la carena, primer ciclable, però cada cop més difícil i acabem fent molts trams a peu. Una última part molt dreta per dins d'una fageda ens acaba de conduir al poble després d'una ruta curta en distància, però intensa en duresa, dificultat i grans paisatges.

Fitxa

• Tipus de sortida: Bicicleta de muntanya
• Lloc de sortida: Neraissa Vinai, Piemont (Itàlia)
• Distància: 14,10 quilòmetres
• Desnivell positiu: 950 metres
• Temps: 4:40 hores
• Dificultat: IBP=103 / Vermella
• Sensació de dificultat: Difícil Pujada amb trams molt durs. Baixada per corriol difícil
• Cartografia: Alta Valle Stura di Demonte Fraternali (1:25.000)

Itinerari

Crònica

En català diem que al pot petit hi ha la bona confitura, i aquesta dita popular es podria aplicar a aquesta ruta. Té pocs quilòmetres, només 14, però en tan poca distància condensa un poblet ben pintoresc, paisatges fabulosos, una pujada dura i intensa, i una baixada molt tècnica, de fet massa per a nosaltres. És un itinerari que no teníem previst, però que vam improvisar ja en el camí de tornada. Situats al bonic poble de Vinai (Vinadio en italià), a la vall d'Stura, mirem rutes per la zona i veiem la possibilitat de pujar fins a aquest petit cim. Alguna ruta hi puja des del fons de la vall, però hi ha asfalt fins al llogarret de Neraissa, i per evitar fer tant desnivell pujarem fins allà amb la furgo. Pugem per una carretera molt estreta que surt de Vinadio, passa pel costat de l'església de la Madonna del Vallone i enfila per un congost molt tancat fins que de sobte arribes a una zona oberta i plana, amb un petit poblet alpí molt bonic, tot envoltat d'altes muntanyes. Un petit paradís insospitat.

El poblet de Neraissa és realment una petita joia, tant per la seva ubicació com per les quatre cases típiques que el formen. Més tard sabem que durant l'any hi viu una sola parella, tot i que a l'estiu hi ha algunes cases més habitades, sobretot persones grans que tenen un ramat. Parlem amb una senyora gran que ens explica que a l'estiu viu al poble, i que mena un petit ramat de 8 o 10 vaques. Aparquen en un petit descampat gairebé al mig del poble i ens preparem per sortir pedalant. Sabem que la pujada serà intensa. Sortim pedalant des del centre del petit poble per la pista asfaltada que continua amunt, i que arriba fins a Neraissa Superiore, un altre nucli encara més petit amb 3 o 4 cases, però sembla que aquí no hi viu ningú, tot i que les cases es troben en bones condicions. Agafem aigua de la font i en el revolt deixem la pista asfaltada. L'asfalt continua uns metres més fins a unes cases, però hem de prendre la pista que surt a l'esquerra enmig del revolt.

De seguida veiem que és una pista ben poc o gens transitada. Només puja fins al coll, i no té continuïtat. És una antiga pista militar que arribava al coll de Neraissa, on trobarem les restes d'una antiga caserna. Durant aquestes vacances hem fet centenars de quilòmetres per antigues pistes militars, moltes de les quals no van servir mai per a finalitats bèl·liques afortunadament, i en canvi ara ens permet accedir a llocs molt interessants. Són pistes que s'han integrat bé en el paisatge, ja que estaven construïdes amb parets de pedra seca, respectant els vessants i la lògica de la muntanya, sense fer desmunts ni espatllar el terreny. Aquesta en concret, com que és molt poc utilitzada, gairebé ha quedat integrada en les pastures fortament inclinades d'aquest sector. Al nucli superior s'acaba la part plana i ampla de la vall, i s'enfila un vessant força dret per on la pista va fent llaçades.

Així doncs anem pujant per la pista poc a poc, ja que el pendent és notable, i alguns trams són pedregosos. No és mai un pendent extrem, però tampoc té trams relaxats, i sempre puja amb un pendent notable i constant. La pista va dibuixant llargues diagonals unides per revolts sobtats, ara a un cantó ara a l'altre. Anem fent aquest zig-zag durant una bona estona, alhora que anem guanyant una bonica visió cada cop més aèria de la vall on hem començat. A la cota 1.800 trobem una petita capelleta amb una Mare de Déu, just al mig del penúltim revolt. A la cota 1.900 enfilem una última recta força llarga directes al coll, que no acaba d'arribar mai ni mai. Aquest últim tram és encara una mica més exigent, i al cap d'una bona estona arribem finalment al coll.

El Colle di Neraissa està situat a 2.018 metres, i obre una ampla visió cap a la capçalera de la vall d'Stura, la vall que connecta amb França a través del coll de la Maddalena. De fet hi ha un caminet que sembla que és força ciclable que baixaria per l'altre costat del coll fins a la població de Sambuco, però llavors ens costaria tornar al punt d'inici. Ens conformem en contemplar el paisatge, amb la vall a sota i un teló de fons de muntanyes que s'enfilen més amunt dels 3.000 metres, i que formen la línia alpina de frontera. Al costat mateix del coll també hi ha les restes d'una antiga caserna militar, precisament per això es devia construir la pista. Damunt del coll també hi tenim el Monte Nebius, de 2.600 metres, i que hem anat veient tota l'estona, ja des del fons de la vall i durant tota la pujada. Fem una petita pausa per agafar aire, i seguim la ruta.

La pista s'acaba al coll de Neraissa, però continua un camí que canvia de direcció i es continua enfilant per la muntanya que tenim al damunt, al vessant sud del coll, una muntanya amb dues puntes, la Varirosa i el Monte Autes, pràcticament de la mateixa alçada. El caminet és força ciclable al principi, i traça una llarga diagonal ascendent en sentit est, com si volgués tornar cap al cantó d'on venim, però de pujada. Al final de la diagonal tenim una bonica visió del coll de Neraissa per on acabem de passar, l'antiga caserna i el Monte Nebius a sobre. Tot seguit el camí fa un zig-zag curt, amb revolts ben tancats que en algun punt ens obliguen a posar el peu a terra. Tot i això, amb constància i una pedalada ferma es pot fer pràcticament tot el camí sobre la bicicleta. El tram superior flanqueja sota el cim de Varirosa en un tram una mica més dret i pedregós, i empenyem uns metres. Aviat veiem davant nostre el cim.

Una petita creu i una antena marquen el punt culminant del Monte Autes, de 2.286 metres. El lloc és increïblement bonic, ja que el panorama és encisador miris cap a on miris. A l'est la vall per on hem pujat, amb els plans de Neraissa al fons; a l'oest la capçalera de la vall d'Stura; al nord una munió de formacions calcàries i finalment al sud i sud-oest una llarga cresta d'altes muntanyes escarpades que marquen la frontera alpina amb França. Destaquen algunes muntanyes de més de 3.000 metres, com el punxegut Corborant, que ja enllaça amb el Parc Nacional del Mercantour, als Alps Marítims de França. El lloc és captivador, el dia esplèndid i la temperatura ben agradable per passar una estona reposant al cim, contemplant les vistes i menjant uns ganyips. La pujada ha estat dura, però ha valgut la pena perquè el panorama és sensacional.

Al cap d'una estona iniciem el descens. En el sentit oposat per on hem vingut es veu ben fresat el camí per on haurem de baixar. Els primers metres són més drets i els fem a peu, però de seguida trobem un tram més planer encarat a un horitzó de muntanyes fabuloses, i tornem a enfilar-nos damunt de la bicicleta. De fet serà només un miratge, ja que de seguida es va complicant el camí i farem més tram a peu que sobre rodes. El camí deixa la carena i baixa uns metres al vessant de la vall d'Stura. Fem un tram de flanqueig que sí que ens permet pedalar i avançar més ràpidament alguns metres, però més endavant la baixada és més forta i el camí molt precari. Seria un camí d'enduro de certa dificultat, força per sobre del nostre nivell. Així que fem un bon tros a peu, però el lloc és bonic i anem baixant amb l'esperança que podrem tornar a enfilar-nos a la bicicleta.

No serà així, ja que com més anem baixant el camí és més dolent, i farem més de tres quartes parts del descens a peu. Arribem a una petita esplanada a la carena, el Ciabot del Barro. Aquí el camí gira a l'esquerra i entra dins d'una fageda. El camí millora, i no és tan pedregós. Ens enfilem momentàniament a les bicicletes, però aviat el pendent és massa dret pel nostre nivell i tornem a empènyer un bon tros. Finalment, força avall de la baixada el pendent torna a disminuir i podem arribar al poble enfilats a la bicicleta. Ha estat una baixada massa difícil per a nosaltres, i hem hagut d'empènyer molta estona. Si tornés a fer la ruta baixaria pel camí de pujada, ja que és molt bonic i hauria estat molt fàcil. En tot cas però ha estat una bona experiència conèixer aquesta discreta muntanya, però tan ben situada que ens ofereix una visió excepcional d'aquest sector dels Alps Marítims.

Com a última anècdota de la jornada, un cop ja a la furgoneta dinem tranquil·lament. Sentim no gaire lluny un agradable so d'acordió, i veiem que un veí d'una casa propera està tocant. Gaudim una bona estona del so harmoniós del seu acordió diatònic, i quan ja estàvem recollint, passa pel nostre costat i entaulem una conversa amb ell. Ens explica que toca cançons tradicionals d'aquest sector dels Alps, i que ell, juntament amb la seva dona són les úniques persones que viuen tot l'any al poble. Passem una bona estona parlant amb ell, mig en francès mig en italià, com podem, i molt amablement ens explica algunes coses del poble, com la vida a l'hivern, quan queda incomunicat per la neu i han de baixar amb una moto de neu que tenen fins a la part baixa de la vall, o els esquiadors de muntanya que passen per aquí, i s'aturen a fer un cafè a casa seva. Una agradable conserva tot i les dificultats idiomàtiques que acaba d'arrodonir una jornada alpina per recordar.