Balcon de Marta (2.122 m.)

Des del poble de Triora, a les muntanyes dels Alps de Ligúria, surt una estreta carretera que puja fins al coll Melosa, on hi ha el refugi Allavena. Aquí comença una antiga pista militar que va pujant fort fins al refugi Monte Grai, a partir del qual el pendent es suavitza i resegueix la carena fins a les àmplies pastures del coll de Marta, on hi ha restes d'una antiga caserna. Neix una pista a l'esquerra que puja fins al cim on hi ha una àmplia panoràmica cap al vessant francès, i també hi trobem un curiós fort subterrani, on s'hi pot entrar per fosques i estretes galeries (llum necessària). Tornem a la carena principal i prenem un corriol fàcil, ràpid i divertit que baixa fins a prop de la Bassa di Sanson, on prenem una pista que puja en paral·lel al camí per on hem baixat, i de nou al coll baixem per la mateixa ruta.

Fitxa

• Tipus de sortida: Bicicleta de muntanya
• Lloc de sortida: Colle Melosa Pigna, Ligúria (Itàlia)
• Distància: 28,00 quilòmetres
• Desnivell positiu: 950 metres
• Temps: 3:45 hores
• Dificultat: IBP=83 / Blava
• Sensació de dificultat: Fàcil Pistes i corriol fàcil
• Cartografia: Alta Val Tanaro, Alta Valle Arroscia, Alta Valle Argentina Fraternali (1:25.000)

Itinerari

Crònica

Després d'uns dies a la zona de Limone Piemonte i el coll de Tenda, als Alps Marítims Italians, seguim la nostra ruta ara una mica més cap al sud-est. Ens movem cap als Alps Lígurs, cada cop més a prop del mar, amb uns relleus més arrodonits i alçades menors. Tot i això continuen sent els Alps, i gaudirem d'un gran ambient de muntanya. La zona muntanyosa de Ligúria és particular, amb un relleu molt accidentat, valls fondes i estretes ben poblades d'arbres, cims principalment calcaris i arrodonits i petits poblets pintorescos connectats per carreteres estretes i sinuoses. El nostre destí és el poble de Triora, però les comunicacions des de la zona de Limone on érem és complicada. Uns veïns ens recomanen passar per unes pistes de muntanya que havien de ser prou bones, però acabem patint ja que no ho son tant, i gairebé caldria un tot terreny. En tot cas arribem per pistes dolentes i carreteres estretíssimes fins a Triora, que serà el centre per a les rutes dels propers dies.

Des de Triora, que és un poble pintoresc, bastit en un coster, amb carrers estrets i molt bonics, prenem una carretera estreta que puja fins al Colle Melosa, on hi ha el refugi Allavena. Passarem la nit al coll, i el dia següent emprendrem una ruta que ressegueix la carena que marca la frontera entre Itàlia i França, i ens enfilarem fins a un petit cim panoràmic. Sopem al refugi, que està ben animat, i aprofitem per parlar amb alguns excursionistes de la zona que ens expliquen les singularitats d'aquest territori on acabem d'arribar. Son uns Alps diferents, més suaus, però encara amb alguns cims ben destacats i bones vistes. Tornarem a aprofitar antigues pistes militars, ja que en tota la línia de frontera alpina hi ha centenars de quilòmetres d'aquestes velles infraestructures que avui ens permeten circular en bicicleta a gran altura i gaudir de bonics paisatges.

Comencem a pedalar des del costat del refugi fins on arriba la carretera asfaltada, i uns metres més amunt ja es converteix en una pista de terra. Comença a pujar amb decisió des del principi, i ja veiem que no serà pas una pista còmoda, sinó pedregosa i amb notable pendent. El primer tram puja per dins d'una zona boscosa, però aviat el paisatge es va obrint i la pista traça una diagonal ascendent fins un revolt molt marcat on hi ha la Fontana Itala. El pendent s'incrementa passat el revolt, i pugem esbufegant, ja que fa calor, el pendent és notable i sobretot el terreny és pedregós, amb força pedres grosses que t'obliguen a traçar bé la trajectòria. En aquesta primera part, la pista dibuixa unes llargues zetes per guanyar desnivell sota el Monte Grai. Des de la base es pot veure tot el traçat de l'antiga pista militar, per on ara passem en bicicleta, així com alguns tot terrenys i motos.

Anem pujant a poc a poc i ens situem al cap d'una estona sota el refugi de Monte Grai, un edifici de notables dimensions que probablement havia estat alguna instal·lació militar, però ara sembla en desús. La pista passa uns metres per sota i comença a tombar cap al nord i obrir una àmplia panoràmica cap a la capçalera de la vall Argentina, que ens quedarà a mà dreta. Superem una última pujada tombant cap al nord, i tot seguit el pendent es suavitza fins a esdevenir pràcticament pla passat el Colle Bertrand. Ara avancem de pla uns centenars de metres ben còmodes i arribem a una gran esplanada, el coll de Marta, on hi ha les restes d'unes antigues casernes, una granja i molt bestiar pasturant. Com que hi ha gossos pastors, la Sílvia i el Fum que ja volien fer una ruta curta giren cua i tornaran cap al punt d'inici. Jo seguiré endavant.

L'esplanada és àmplia i oberta, i té una altura d'uns 1.950 metres. La pista per on hem vingut marca la frontera entre els dos països. Arribo fins a les antigues casernes, des d'on marxa una pista a l'esquerra tot planejant per sota de la Cima de Marta, un altre cim arrodonit que deixarem a la dreta. Al davant ja es veu l'altre cim bessó, també ben arrodonit i que és l'objectiu d'avui. Entro al vessant fracès planejant per la pista, que tot seguit baixa uns metres fins al peu d'uns búnquers, i tot seguit torna a pujar en una diagonal que acaba el peu del turó summital, on m'enfilo en tres o quatre revolts en fort pendent. Arribo pedalant al cim, el Balcon de Marta (o Balcone di Marta en italià), de 2.122 m. S'obre cap al sector francès (nord i oest) una àmplia visió de la profunda vall de Marta, i a l'horitzó un reguitzell de cims dels Alps Marítims. A la punta del cim es veuen un parell de búnquers, però no s'hi veu accés. Descanso uns minuts tot contemplant l'ampli paisatge. Al cap d'uns minuts giro cua i començo a baixar.

Uns metres per sota del cim en fixo en una mena de trinxera mig amagada. És la porta d'accés a un antic fort que estava soterrat. Com que porto llum m'animo a entrar, tot i que fa respecte, ja que es veu tot abandonat, el lloc és solitari i a 2.100 metres d'alçada. Entro en una galeria en fort pendent descendent, amb una via per on devien portar material militar. A dins no es veu res, ja que no hi ha cap mena de finestra. Vaig baixant amb compte, i un bon tros avall la galeria gira a la dreta. Segueixo avall amb cert temor, i al cap d'uns metres veig una mica de llum. És el final de la galeria, que arriba als búnquers del cim, que abans havia vist des de dalt. Sembla que aquest conjunt fortificat subterrani va ser construït pels militars italians entre el 1938 i el 1940, però després de la II Guerra Mundial, arran dels acords de París, aquest fort com molts altres van quedar sota sobirania francesa. Més tard llegeixo que he recorregut només un petit tram d'un conjunt subterrani de grans dimensions.

Ha estat divertit i emocinant ficar-se dins d'aquest antic fort, sobretot pel fet de ser tan fosc i anar sol en una zona ja per si inhòspita. Torno a agafar la bicicleta i baixo ràpidament cap al pla de Marta, tot i que entremig hi ha una pujada curta però intensa. Des d'aquí giro a l'esquerra i prenc el que havia estat també una antiga pista militar, però que ara ha quedat reabsorbida com a camí. El corriol planeja cap al nord amb una vista esplèndida cap al sector oriental dels Alps Lígurs. El primer tram de camí és més panoràmic i fins i tot una mica aeri, i la segona part ja entra més a dins d'un bonic bosc d'avets i comença a baixar decididament fins a enllaçar amb la pista principal ben a prop de la Bassa de Sanson. La pista principal continuaria cap al nord en direcció a Collardente i el Monte Saccarello, que es veu al fons, i que serà una de les rutes dels propers dies.

Però avui és el moment de girar, i un cop a la pista principal tombo cap a la dreta i començo a pujar en paral·lel al camí per on havia baixat. És a dir, el camí està situat uns metres per sobre, i la pista avança a poca distància però força més avall. Vaig pujant doncs per la pista esbufegant sobretot per la calor notable que fa avui. Cal remuntar dels dels 1.700 i escaig metres fins al voltant dels 2.000, el dia és calurós i a més a més es nota la humitat que prové de la Mediterrània, que és força a prop en línia recta. Passo uns metres sota els plans del coll de Marta, i recupero la pista per on ja havia vingut. Planejo uns metres i tot seguit començo a baixar per les llargues llaçades que són ben estètiques des de dalt. Des d'aquí hi ha l'opció de baixar per un corriol, però és una trial·lera difícil fora del meu abast.

Així doncs des de la part alta de la ruta, passat el revolt sota el Monte Grai, vaig baixant per la mateixa pista desfent els llargs revolts sense córrer gaire, ja que el terreny és pedregós, i tot i els amortidors de la bicicleta els braços queden ben fatigats. Arribo al peu del refugi on ens retrobem amb la Sílvia i el Fum després d'una ruta molt agradable per antigues pistes militars, molt bones vistes al cim, l'aventureta d'explorar l'antic fort subterrani, i el descens per un corriol fàcil, ràpid i divertit.