Túnel de Parpaillon (2.637 m.)

A finals del segle XIX els militars francesos van construir una pista que connectava les valls d'Ubaye i la del riu Durance amb un túnel al seu punt més alt que travessa la cresta sota mateix del pic del Gran Parpaillon. Actualment és un magnífic itinerari d'alta muntanya ideal per recorre'l en bicicleta. Sortim del vessant sud, al petit poblet de Sainte Anne - La Condamine, i pugem per una pista que ressegueix la valleta envoltada de grans muntanyes que superen els 3.000 metres. A partir del gran Pla de Parpaillon la pista puja més fort i fa llargues llaçades en un entorn de prats alpins fins arribar al punt més alt, on hi ha el curiós túnel de més de mig quilòmetre i totalment fosc. Creuem a l'altra banda per contemplar la zona del sector de Crévoux, i tot seguit tornem enrere sobre els nostres passos fins al punt de sortida, al peu de la petita capella de Santa Anna.

Fitxa

• Tipus de sortida: Bicicleta de muntanya
• Lloc de sortida: Capella de Santa Anna (Sainte Anne - La Condomine) Vall d'Ubaye, Alps de l'Alta Provença, (França)
• Distància: 25,00 quilòmetres
• Desnivell positiu: 985 metres
• Temps: 3:50 hores
• Dificultat: IBP=91 / Blava
• Sensació de dificultat: Fàcil Pista d'alta muntanya. Cal llum pel túnel
• Cartografia: Aiguille de Chambeyron IGN (1:25.000)

Itinerari

Crònica

La valleta de Parpaillon és una petita vall suspesa a gran alçada situada al nord de la vall principal del riu Ubaia (Ubaye en francès). Al nord està tancada per una cresta muntanyosa que culmina al cim del Gran Parpaillon, de 2.990 metres, en un entorn envoltat d'immensos prats alpins pràcticament sense vegetació. En aquest magnífic entorn hi transita una llarga pista construïda pels militars francesos a finals del segle XIX, i que culmina amb un curiós túnel que travessa cap al vessant nord, on la pista continua cap a la vall del riu Durance. Precisament la finalitat inicial d'aquesta pista era connectar les dues valls, ja que les rutes habituals per les valls del voltant és molt llarga. Just al vessant sud hi havia un gran complex militar al voltant del fort de Tornoux i les seves diferents construccions satèl·lit, i la pista permetia connectar amb les poblacions més al nord. Després de la Segona Guerra Mundial, un grup de 500 refugiats espanyols van ser requerits per treballar en la millora de la ruta, i encara avui al vessant nord hi ha una cabana coneguda amb el nom de Cabana dels Espanyols. Una altra curiositat geogràfica és que la línia de carena separa els departaments dels Alts Alps al nord i els Alps de l'Alta Provença al sud.

Inicialment havia previst fer una ruta linial que ens permetés conèixer els dos sectors, nord i sud, però la logística era complicada, ja que la distància per carretera entre els dos punts és molt llarga, i necessitàvem un vehicle de suport. Així doncs vam optar per pujar i baixar pel mateix vessant, i contemplar només des de dalt, a l'altra banda del túnel, el vessant nord. Planifiquem doncs la ruta en bicicleta de muntanya des del punt on comença la pista de terra, que és concretament al peu de la petita capella de Santa Anna, aproximadament un quilòmetre enllà de la petita població de Sainte Anne - La Condamine, al costat de la qual hi ha una petita estació d'esquí. El punt de sortida es troba gairebé a 1.800 metres. Es podria afegir duresa i distància a la ruta si pugem des del fons de la vall d'Ubaia, però seria per asfalt.

Així doncs pugem motoritzats des del poble de La Condamina e lo Chastelar (en francès La Condamine-Châtelard) per una carretera plena de revolts que puja fort fins al poblet de Santa Anna, i continua de pla fins a la petita ermita del mateix nom, on s'acaba definitivament l'asfalt. Aparquem aquí, al peu d'una petita àrea recreativa i preparem els estris per començar a pedalar. La ruta d'avui és tota per pista, però en alguns trams el terreny és pedregós i el pendent força dur. Comencem a pedalar seguint la pista que marxa cap a l'oest força alçada sobre el torrent de Parpaillon. Ja des del començament el paisatge és fabulós, ja que a la dreta contemplem una línia de muntanyes que s'aixequen fins a prop dels 3.000 metres. Per la banda esquerra encara avançarem una estona per dins del bosc, el qual comença a remetre al voltant dels 2.000 metres arribant a la cabana de Parpaillon.

El primer tram doncs el podem fer més a l'ombra, amb una pujada moderada tot i que algun pujador és intens. La pista està en bon estat però alguns trams són pedregosos. És una pista oberta al trànsit, i durant el recorregut trobarem motos i vehicles tot terreny que a l'estiu fan la travessa com a activitat lúdica. Trobem a faltar alguna regulació com fan en diversos llocs dels Alps italians, on reserven alguns dies a la setmana per a excursionistes i ciclistes i prohibeixen el trànsit motoritzat. En tot cas no és tampoc un trànsit massiu, i podem anar avançant sense complicacions. En tres quarts d'hora fem els primers 5 km. fins a la cabana de Parpaillon, on la vegetació deixa pas als prats alpins, i la ruta va tombant cap a nord-oest. S'obre davant nostre el gran pla de Parpaillon, una coma ampla envoltada de grans muntanyes, amb el Gran Bérard al fons, de 3.046 metres.

Creuem el riu al costat mateix d'una cabana que sembla que fa de refugi o més aviat de bar, però es veu tot tancat. Només creuar el riu emprenem una pujada dura i pedregosa, que ja ens mostra el caràcter de la ruta a partir d'ara. Deixem a la dreta una cabana de pastors i avancem enmig d'un panorama majestuós. Entrem en una immensa coma envoltada de muntanyes alguna de les quals supera els 3.000 metres. La pista va tendint cap a la dreta i es va enfilant pel vessant sud de la cresta de Parpaillon. Tota la ruta és ciclable, però aquí trobarem la part més dura, amb alguns trams de fort pendent, del 15 i fins i tot 20%. El lloc però és molt bonic i transmet una gran sensació d'amplitud i alhora d'alta muntanya. Veiem al damunt les llargues llaçades que haurem d'anar superant fins arribar a la part alta. Avancem poc a poc a causa del fort pendent, i alhora també per poder gaudir del paisatge.

Anem traçant els diversos revolts. En algun punt ens aturem per gaudir encara més del paisatge i reposar uns instants. A vegades l'excusa de deixar passar algun vehicle serveix per descansar i agafar aire. Mica en mica guanyem metres i després d'un últim pujador més fort, enmig d'un entorn més pedregós i alhora aeri, veiem davant nostre la porta que ens permetrà passar a l'altre cantó de la muntanya. I això de porta és literal, ja que quan arribem al túnel veiem que té unes portes que permeten tancar-lo. Reposem uns minuts a l'esplanada que hi ha al davant de la boca, on també hi ha altres ciclistes, motoristes i vehicles tot terreny. El lloc és molt bonic, i enmig de les parets de la muntanya hi ha la boca sud del túnel. Posem en marxa les llums i iniciem la travessa del túnel, que té poc més de mig quilòmetre. Des del començament es veu una mica la llum del final. És ben fosc, el terra és més aviat fangós, i a dins hi fa força fred. És alt però força estret, i cal anar amb compte si et creues amb algun vehicle.

L'experiència de creuar un túnel que té gairebé un segle i mig, situat a més de 2.600 metres d'alçada, és ben atractiva. Un cop al vessant nord ens aturem en l'esplanada d'accés i contemplem els prats alpins inclinats d'aquesta banda, també molt bonics. Tal com hem comentat, com que recórrer els dos sectors en itinerari linial era complicat logísticament, tornem a creuar al túnei i baixem de nou per la banda sud. Repetim l'itinerari de pujada, però no és cap problema, ja que el paisatge és fabulós, i ara de baixada, sense haver de patir pel fort pendent, gaudim encara més d'aquest entorn d'alta muntanya. Anem desfent el camí a ritme suau per no fatigar el Fum, i acabem d'arribar a la capella de Santa Anna ben satisfets d'una ruta paisatgísticament fantàstica i esportivament exigent.