Cima Ciantiplagna

Comencem la ruta al Piano dell'Alpe, gairebé a 2.000 metres sota muntanyes imponents, i prenem la popular Strada dell'Assietta. Anem pujant durant 10 quilòmetres fins al punt més alt de l'antiga pista militar, gairebé a 2.500 metres, on la deixem i en prenem una de més precària que segueix pujant cap al fort Gran Serin. Entrem en una zona d'alta muntanya més pedregosa en un dia de fred i boira que fa encara més espectacular l'escena. Seguim amunt per una antiga pista militar en pitjor estat, tancada al trànsit i que va pujant fins al peu mateix del cim, a gairebé 2.800 metres. Des d'aquí, amb poca visibilitat, baixem fort per una pista molt dreta i fins i tot trams aeris que arriba al coll de Vecchia i més endavant el coll de Finestre, des d'on ja només cal seguir l'estreta pista asfaltada en forta baixada fins al punt d'inici.

Fitxa

• Tipus de sortida: Bicicleta de muntanya
• Lloc de sortida: Piano dell'Alpe Usseaux, Piemont (Itàlia)
• Distància: 30,90 quilòmetres
• Desnivell positiu: 1.075 metres
• Temps: 3:50 hores
• Dificultat: IBP=74 / Blava
• Sensació de dificultat: Fàcil Tot pistes, algunes precàries i pedregoses
• Cartografia: Val Susa, Val Cenischia, Rocciamelone, Val Chisone Fraternali (1:25.000)

Itinerari

Crònica

La ruta d'avui és molt espectacular, ja que sempre es mou a gran alçada, des dels 2.000 fins als 2.800 metres, i en molts trams per una zona abrupta i solitària. Malauradament el temps no ens va acompanyar gaire, i el principal protagonista de la zona més alta de la ruta no va ser precisament el paisatge sinó la boira i també el fred. Malgrat tot vam gaudir d'un ambient d'alta muntanya en un entorn feréstec, rodant sempre per antigues pistes militars a gran alçada. La primera ben coneguda i en molt bon estat, l'Strada dell'Assieta, i la segona més precària i emocionant, l'Strada militare Gran Serin. Durant el trajecte també visitarem restes de les antigues construccions militars, com ponts, casernes, búnquers, i sobretot el fort Gran Serin que ocupava tot un turó amb bones vistes cap a les carenes i les valls de la rodalia.

La primera part de la ruta d'avui transitarà per la coneguda Strada dell'Assieta. Es tracta d'una antiga pista militar que connectava diversos forts i instal·lacions militars situades en la llarga carena que separa les valls de Susa i Chisone, molt a prop de la frontera francesa. Tot el seu recorregut transita per damunt dels 2.000 metres, travessant diversos colls, i tant aviat per un vessant com l'altre de la carena. El recorregut clàssic surt del poble d'Usseaux (concretament del Piano dell'Alpe, on comença el tram no asfaltat), i arriba fins a Sestriere després de 36 quilòmetres de pista de terra. Està en bon estat de conservació, i és un itinerari clàssic per a ciclistes de muntanya (i també gravel). També ho és i potser encara més per a motoristes i amants dels tot-terrenys. La pista està oberta només de finals de juny a setembre, i els dimecres i dissabte està tancada al trànsit motoritzat, per tant aquests dies són els interessants per als ciclistes per poder gaudir del paisatge d'alta muntanya amb tranquil·litat, sense pols ni soroll.

En aquests dies de vacances que estem gaudint als Alps Cotians, precisament havíem previst fer una part de l'Strada dell'Assietta en un d'aquests dos dies en què no hi ha trànsit motoritzat per poder rodar tranquils, sobretot pel fet que anem acompanyats del Fum, el nostre gos. Però sempre és difícil fer plans als Alps, ja que la meteorologia també juga el seu paper. Per a aquest dimecres la previsió era de sol i núvols, no un dia dolent del tot, però tampoc un dia clar i serè. La realitat va fer que els núvols fossin majoritaris, i sobretot a la part superior les boires ens van impedir gaudir d'unes vistes que han de ser espectaculars. Tot i això, vam voler aprofitar el dia sense trànsit ja que els primers 10 quilòmetres de la nostra ruta són íntegrament per l'Strada dell'Assietta.

Passem la nit anterior al Piano dell'Alpe, una immensa esplanda on hi ha algunes petites granges i àmplies zones de pastura. Està situat al damunt del poble d'Usseaux (a la vall de Chisone). S'hi arriba per una carretera asfaltada molt estreta que continua fins al coll de Finestre. En aquesta gran esplanada també hi ha una petita zona d'acampada amb uns serveis bàsics que aprofitem per a la nostra estada. Per damunt del pla s'aixequen amb gran verticalitat les muntanyes que més tard recorrerem. El lloc és molt bonic.

El matí es lleva emboirat, i tenim dubtes si sortir o no. Entre que esmorzem i enllestim els estris veiem que el dia es va obrint, i fins i tot arriaba a sortir el sol. Sembla que el temps ha de ser millor del que pensàvem. Almenys al principi. Així doncs preparem els estris i sortim pedalant des del mateix Piano dell'Alpe. Pugem uns metres per la pista asfaltada, deixem al costat una petita granja que també fa d'alberg, i de seguida trobem una cruïlla. Deixem l'asfalt (que continua cap al coll de Finestre), i prenem la pista de terra que marxa a l'esquerra, indicada com a Strada dell'Assieta. Els indicadors assenyalen les condicions d'aquesta pista regulada, sobretot els dies que no poden circular vehicles a motor. Al cap de poc de pujar per la pista, que comença pujant suau, ens avança un cotxe, que és precisament la policia que puja a comprovar que els vehicles a motor no se saltin les normes.

La pista traça una llarga diagonal en sentit oest amb una pujada suau i constant. Anem contemplant un agradable paisatge sobre la vall Chisone. Després d'uns 6,5 quilòmetres la pista comença a pujar més fort i fa un ampli zig-zag per sota de la coma dei Morti, on trobem un gran ramat d'ovelles. Aquí el pendent augmenta de sobte, i cal aplicar-se per superar un tram dur. En aquest tram cal destacar la construcció de la pista, que se sustenta sobre unes grans parets de pedra seca. Tota una obra de l'enginyeria militar de fa gairebé 150 anys. Després d'un tram de forta pujada la pista es va encarant cap al nord per damunt de la coma de l'Assietta, una vall ampla envoltada de pastures al bell mig de la qual hi ha l'Alpe Assietta, una petita granja que funciona només a l'estiu.

Anem avançant en la nostra ruta per l'Strada dell'Assietta, i trobem menys ciclistes dels que pensàvem. Només un parell de grups petits de ciclistes elèctrics. Quan portem gairebé 10 km. arribem al Colle dell'Assieta, un dels punts més alts d'aquesta pista, a 2.472 metres. Aquí trobem una bifurcació. La pista principal segueix la mateixa direcció resseguint la carena cap a l'oest. Però la nostra intenció no és recórrer tota l'Strada dell'Assieta, sinó fer una ruta circular cap a la Cima Ciantiplagna. Així doncs prenem una pista més precària que marxa a l'esquerra, i que està barrada al trànsit per una tanca. La Sílvia i el Fum comencen a pujar per aquesta pista, i jo faig una petita marrada seguint la Strada dell'Assietta fins a la Testa dell'Assietta, el punt més alt d'aquesta ruta on hi ha un monument. En aquesta part alta tornen a aparèixer les boires, i no ha valgut gaire la pena arribar fins aquí. Reculo fins al trencant i prenc la pista que tomba cap a llevant.

Canviem doncs de pista i de direcció i prenem l'Strada militare Gran Serin, que seguirà pujant per la carena que separa les dues valls, gairebé fins al punt més alt, al peu mateix de la Cima Ciantiplagna. Abans però anirem trobant molts punts d'interès. En primer lloc, al cap d'aproximadament 2 km. de pujada arribem al fort Gran Serin. L'antic fort era una instal·lació militar de notable magnitud situada en un turó ample i molt panoràmic cap a totes bandes, el Monte Gran Serin. Es va construir a finals del seble XIX, i podia albergar fins a 850 soldats. Està construït aprofitant tot l'ample d'un turó a 2.600 metres, amb un mur i un fosar que l'envolta, i que està parcialment conservat. Bona part de les construccions estan en runes, però es poden veure encara alguns passadissos subterranis i diverses posicions d'artilleria. Des de la pista, surt un ramal que es pot fer en bicicleta i permet pujar fins a dalt. Malgrat la boira, contemplo el paisatge i aviat segueixo endavant per retrobar-me amb la Sílvia i el Fum.

Deixo enrere el fort Gran Serin, i amb un temps variable en què tan aviat hi ha boira com surten escletxes de sol, avanço per la pista que baixa lleugerament fins un collet on hi havia les antigues casernes, unes construccions de notable magnitud de les quals es conserven només l'estructura externa. Passo aquest petit collet i segueixo un tram força planer en què la pista traça una llarga diagonal per sota de la Cima delle Vallette. Tot aquest tram ja és d'alta muntanya, més pedregós i sense pràcticament vegetació. Les boires i el dia rúfol fan que la visió que tenim d'aquest entorn rost sigui encara més èpica i feréstega, ja que és un entorn salvatge en què vas trobant restes d'antigues construccions militars. Arribo al Colle delle Vallette, on la pista és encara més precària i comença la pujada cap al punt més alt de la ruta.

La boira s'apropia de la zona alta de la ruta, i comencem a pujar fort per una pista molt dreta i pedregosa, al límit de la ciclabilitat. Cal decisió, esforç i trobar la bona traça. Atrapo la Sílvia i el Fum submergits en una boira ben espessa que fa que gairebé ni vegem un ramat d'ovelles amb uns gossos que ens borden quan passem. Superat el petit ensurt pugem fort per un tram molt escènic i salvatge, on sorprèn trobar aquesta antiga pista, en estat de conservació precari, però encara amb els revolts ben construïts amb parets de pedra seca. En realitat és ja un camí, però amb decisió es pot anar fent sobre la bicicleta. Enllacem diversos revolts en un tram molt dret i exigent en què lamentem profundament no poder gaudir del paisatge, ja que és un entorn d'alta muntanya molt salvatge, i les vistes han de ser sensacionals. Amb esforç arribem als gairebé 2.800 metres, poc per sota del cim, que està a 2.849 metres. Ni ens plantegem pujar-hi, ja que en aquest tram superior la boira és molt densa i el fred és notable. Només volem començar a baixar i sortir d'aquest petit infern.

Iniciem el descens seguint sempre la mateixa pista, precària però ciclable. Comencem a perdre alçada ràpidament, primer amb un tram fàcil en un entorn pedregós, i encarats cap al nord fins a voltejar per sota de la Punta Mezzodì, la típica agulla encarada al nord que sovint es bategen com a pic del Migdia o similars, ja que marca el migdia solar. Voltem l'agulla per sota i anem girant cap a l'est. Aviat passem al costat d'una antiga estació heliogràfica, un antic punt de comunicació amb senyals lumínics. A partir d'aquí la pista enllaça un conjunt de revolts en zig-zag que baixen molt fort, amb diversos trams notablement aeris i molt espectaculars cap al Colle della Vecchia, on hi ha una mena de roc tipus menhir visible des de quilòmetres enllà. Entre els núvols veiem just a sota el Piano dell'Alpe d'on hem sortit, però 600 metres per sota. Sense saber-ho gaudim d'un dels trams més espectaculars de la ruta, amb uns revolts construïts amb pedra gairebé sobre el buit. Malgrat el temps variable, gaudim encadenant revolts, amb precaució pel precipici i per l'estat precari de la pista.

En un punt fins i tot veiem que la pista està tallada per una esllavissada, just en un punt molt aeri. Hi ha uns blocs de roca per impedir el pas, i no sabem gaire com passar, ja que per una banda hi ha paret, per l'altre precipici, i la pista tallada per uns blocs artificials de pedra per impedir el pas. Ens ho mirem i veiem que l'única manera és passar per un pas estret d'uns 50 centímetres gairebé suspès al buit. Primer passen la Sílvia i el Fum amb molt de compte, llavors ens passem una a una les bicicletes aguantant-les des de cada banda, i finalment passo jo, agafats com podem als blocs. Més endavant veiem que hi ha un cartell que indica perill i la prohibició de passar, però el cartell el veiem en sentit contrari i gairebé al final de la ruta. Superat aquest inconvenient la pista fa una llarga diagonal, encara per un terreny molt dret fins ben a prop del Colle delle Finestre. Un parell de revolts en zig-zag ens deixen uns 100 metres per sota del coll, i enllacem amb la pista asfaltada.

La Sílvia i el Fum es quedaran aquí abrigats i resguardats, i jo baixaré ràpid per l'asfalt i els vindré a buscar. Queden 4 quilòmetres de baixada en fort pendent per la pista asfaltada, i baixo ràpid en uns 6 o 7 minuts. Aquesta pista és coneguda pels amants del ciclisme, ja que el Giro d'Itàlia hi ha passat diverses vegades, això sí, pujant pel vessant oposat, per la vall de Susa, amb els seus últims 8 quilòmetres d'sterrato, considerat un dels ports més durs d'Europa. L'any 2018 Chris Froome va protagonitzar una de les etapes més èpiques del ciclisme modern, amb una escapada en solitari en aquest port en una pujada agònica a 80 quilòmerres de meta que li va servir per vestir-se la Maglia Rosa, i finalment guanyar el Giro d'aquell any. Recordant aquests moments èpics, modestament acabem la nostra particular etapa de nou al plàcid Piano dell'Alpe.

Pujo amb la furgoneta a recollir la Sílvia i el Fum per l'estreta pista, i ens aturem a l'aparcament del Colle delle Finestre per dinar i reposar una estona. Pocs metres per sobre del port hi ha també un antic fort militar. Fa molt fred, i el temps s'acaba de complicar. Finalment es posa a ploure, i acabem la jornada dinant arraulits dins la furgoneta i més tard de nou en ruta per buscar el següent destí per al proper itinerari. Avui acabem satisfets d'una ruta preciosa d'alta muntanya que no hem pogut gaudir completament a causa del temps insegur i sobretot la boira. Sens dubte, és però un gran escenari per gaudir de la bicicleta d'alta muntanya.