Xalets d'Irati i Okabe

Ens endinsem al vessant nord de la Selva d'Irati, ja en territori francès, en un itinerari que combina trams de boscos frondosos amb d'altres de prats alpins. Iniciem la ruta a l'àrea d'acampada de Iraty-Cize des d'on pugem per un corriol al principi poc ciclable que es va enfilant fins dalt d'una carena amb vistes cap al pic d'Ohri. Arribem als xalets d'Irati, una zona de petites cabanes turístiques enmig del bosc. Creuem una àmplia zona boscosa a notable alçada i anem baixant fins al peu del riu Irati. Comença la segona pujada del dia, amb un tram dur per asfalt fins a sota mateix del pic d'Okabe, entremig d'extenses pastures i al peu d'uns monuments megalítics. Encara queda un divertit descens per un camí fàcil però molt pendent.

Fitxa

• Tipus de sortida: Bicicleta de muntanya
• Lloc de sortida: Àrea d'acampada Iraty-Cize Mendibe (Baixa Navarra, Euskal Herria)
• Distància: 30,30 quilòmetres
• Desnivell positiu: 1.260 metres
• Temps: 5:10 hores
• Dificultat: IBP=116 / Blava
• Sensació de dificultat: Força fàcil Tram de corriol de pujada difícil
• Cartografia: Irati Editorial Alpina (1:25.000)

Itinerari

Crònica

El riu Irati vertebra tota una àmplia zona envoltada d'uns boscos espectaculars de faig i avet, el més important d'aquestes característiques del sud d'Europa. Aquesta àmplia zona boscosa situada dins d'Euskal Herria, concretament dins de Navarra, té una part sota l'administració de l'estat espanyol i una altra de l'estat francès. No hi ha frontera ja que és un territori amplíssim i obert, però les comunicacions entre una banda i l'altra són difícils. Així la ruta que farem avui passa molt a prop d'alguns llocs on vam estar fa un parell de dies, però el lloc de sortida és molt distant.

El punt de sortida avui és una agradable àrea d'acampada situada a Iraty-Cize, una zona muntanyosa a més de 1.000 metres d'alçada entremig d'unes grans pastures. Hem passat la nit en aquesta àrea natural d'acampada, amb uns serveis molt bàsics, però un entorn enorme. La ruta habitual per arribar-hi hauria estat des de la població basca de Lekunberri, a la Baixa Navarra (Nafarroa Behera), dins de territori francès; però nosaltres enllacem unes pistes asfaltades estretíssimes i alhora molt panoràmiques des de Luzaide (Valcarlos). Passem la nit enmig d'un entorn magnífic i deixem que passin les primeres hores d'un matí fresc fins que el sol escalfi prou per començar a fer esport amb una temperatura agradable.

Per evitar l'asfalt prenem un corriol marcat com a camí de descoberta que surt uns metres més al nord de la zona d'acampada, a prop d'un restaurant de muntanya. El camí comença a pujar fort, aviat massa fort, i ens veiem obligats a empènyer al cap de pocs minuts. Pugem fins un collet on ja podem pedalar i baixem cap a l'est fins que trobem la carretera al peu d'un petit embassament. Creuem per la presa i seguim una pista a l'altra banda. La pista és força precària i pedregosa. Aviat puja fort i haurem de tornar a empènyer uns minuts. De moment la cosa no comença gaire bé, ja que amb els pocs quilòmetres que portem ja hem hagut d'empènyer dos trams. Més endavant, quan assolim la carena, la pista es transforma en corriol i podem pedalar uns minuts entremig de falgueres fins a coronar la petita serra de Héguichouria.

La part alta de la carena és oberta i panoràmica, i pugem fins gairebé els 1.350 metres. A la part alta trobem ja alguns dels xalets característics de la zona. Són bàsicament petits xalets de fusta adaptats per a l'ús turístics. Alguns són ben bonics i s'integren bé en en paisatge. Planegem a la part superior de la petita serra, i baixem encara per terreny obert fins al coll d'Heguichouria, on hi ha la base del complex turístic i fins i tot una botiga. Fem una petita pausa i continuem per l'altra banda de la carretera. Fem uns pocs metres d'asfalt i aviat tornem a enllaçar amb el GR-10 que inicia un llarga travessa per dins dels fantàstics boscos de faig i avet. Durant una bona estona pedalarem dins d'una autèntica selva boscosa per pistes solitàries en un terreny molt bonic. Avancem cap al sud fins a prop del coll de Mehatze i girem cap a ponent tot planejant per sota del pic de Txardeka.

Avancem cap al sud per pistes cada cop més precàries i sense cap rastre humà enlloc. La zona és bonica i salvatge, i tot i que en aquest tram seguim una ruta BTT, la realitat és que deu passar-hi tan poca gent que la pista està mig absorbida per la vegetació. Amb certes dificultats en alguns trams anem lligant pistes, algunes gairebé perdudes, fins que arribem a un pla a uns 1.400 metres, a prop de la casa de Uthurtxarra. S'acaba la pista i comença un corriol que baixa fort dins del bosc. Iniciem un descens divertidíssim, tot i que té algun tram molt dret i exigent que ens fa posar el peu a terra. Baixem una bona estona per dins de la fageda en un dels trams més interessants de la ruta, tant pel descens divertit com pel terreny salvatge. Al cap d'una bona estona enllacem amb una pista en bon estat gairebé al peu del riu Irati.

La pista principal gira cap al nord i comença a pujar en paral·lel al riu Irati. Remuntem uns metres i trobem una pista asfaltada. Continuem pedalant cara amunt fins a trobar una cruïlla un parell de quilòmetres més amunt. En aquest punt la Sílvia i el Fum continuen per la pista principal al peu del riu Irati fins al xalet Pedro i tot seguit la zona d'acampada on havíem començat la ruta. Jo decideixo allargar una mica més la pedalada i prenc una pista asfaltada que marxa a l'esquerre en forta pujada.

Des del punt més baix de la ruta, a escassos 900 metres, comença una dura pujada de més de 500 metres continuats i sense treva. Val a dir que és una pujada per asfalt, i possiblement la trobo més dura ja que pel fet d'anar sol poso un ritme més alt. En tot cas són 6 km. continuats de pujada amb alguns trams durs. Afortunadament sempre avanço per dins d'una fageda que proporciona una agradable ombra. La pista és asfaltada fins al coll d'Oraate, a 1.300 metres. Al costat d'unes granges s'acaba l'asfalt i continua una pista precària que avança encara un tram per dins de la fageda i més amunt ja enllaça amb una extensa zona de prats alpins. Un cop a la zona de prats la pista faldeja el vessant occidental del pic d'Okabe, un turó arrodonit però ben visible d'uns 1.500 metres.

Avanço per un altiplà obert i d'aparença infinita fins a trobar els cròmlecs d'Okabe, uns monuments funeraris megalítics en forma de circumferència. És un lloc peculiar, obert i d'una força tel·lúrica evident. Deixo la pista i prenc el camí del GR-10 al vessant nord del promontori d'Okabe, on no acabo d'arribar, tot i que no costaria gaire ja que és a prop i gairebé s'hi podria arribar pedalant. Però està ple de vaques i prefereixo començar ja el descens. Encara caldrà però planejar una estona per una zona oberta i amb extenses vistes de les muntanyes arrodonides i increïblement verdes d'aquest sector nord dels Pirineus ja a tocar l'Atlàntic.

Després de planejar uns minuts per aquesta zona oberta i monòtonament bella, el camí comença finalment a baixar. Inicio el descens primer per un tram més obert i pedregós, amb algun pas dret, però sense dificultats. El caminet entra dins d'una bonica fageda, i com que és el GR-10 i és molt transitat, hi ha una bona traça que facilita el descens, fins i tot als trams més drets. Així doncs gaudeixo com un nen d'un descens fàcil i alhora emocionant, amb trams força drets dins de la fageda. Se'm fa curt, ja que aviat arribo als plans on hi ha el xalet de Pedro, i de seguida al punt de sortida on em retrobo amb la Sílvia i el Fum després d'una bona jornada sobre dues rodes, primer pels boscos del sector nord d'Irati, i després pels prats alpins i els monuments megalítics del pic d'Okabe.