Las Blancas

A cavall entre les valls d'Aísa i Canfranc, l'arrodonida serra de las Blancas neix als peus del pic d'Aspe i s'allarga força quilòmetres cap al sud. Recorrerem pedalant una llarga pista que segueix el seu llom des del coll de la Sierra fins al refugi López Huici, on s'acaba al peu dels pics de Lecherín. És una ruta fàcil tècnicament, ja que farem una llarga pujada per bona pista i un cop arribats al final tornarem pel mateix camí. El més destacat de la ruta són les impressionants vistes sobre les valls i encara més els pics de la capçalera, dominat per l'Aspe i els seus veïns just damunt de la petita i estètica vall d'Igüer.

Fitxa

• Tipus de sortida: Bicicleta de muntanya
• Lloc de sortida: Collado de la Sierra Borau (Aragó, Espanya)
• Distància: 36,50 quilòmetres
• Desnivell positiu: 1.210 metres
• Temps: 4:10 hores
• Dificultat: IBP=108 / Blava
• Sensació de dificultat: Fàcil Pista en bon estat
• Cartografia: Canfranc Editorial Alpina (1:25.000)

Itinerari

Crònica

Comencem uns dies de vacances que aprofitarem per conèixer diferents racons dels Pirineus occidentals a cop de pedal. Aquest primer dia ens desplacem fins a la part baixa de la vall de Canfranc amb la intenció de recórrer una pista que es va construir per arribar a un refugi militar a més de 2.000 metres d'alçada, al peu dels pics de Lecherín. Afortunadament tant la pista com el refugi han perdut l'ús militar, i ara el refugi és d'ús lliure pels excursionistes, i sobretot pels espeleòlegs, ja que en aquesta zona hi ha diverses cavitats de gran profunditat. Aquesta pista està tancada al trànsit, excepte els vehicles autoritzats, i podria semblar un xic monòtona per anar amb bicicleta. En realitat és una pista fàcil i còmoda que farem tant d'anada com de tornada, i en aquest sentit no té un gran atractiu com a activitat de bicicleta de muntanya. L'atractiu el trobarem en gaudir d'un paisatge immens, amb grans vistes sobretot dels cims de la capçalera.

Es coneix com la pista de Las Blancas, ja que aquest és el nom d'un dels cimets més destacats de la llarga serra que s'allarga en perfecta disposició nord-sud. La part superior del recorregut és la més espectacular, i està situada dins del Parc Natural de les Valls Occidentals. El punt de sortida és el coll de la Sierra, el punt més alt de la carretera que separa els petits pobles de Borau i Aratorés, aquest darrer un nucli adscrit al municipi de Castiello de Jaca, a la vall de Canfranc. Al coll hi ha una rotonda i suficient espai per aparcar uns quants cotxes. Cal al nord neix l'evident pista, i al cap de poc una tanca impedeix el pas dels vehicles no autoritzats. Sortirem des de 1.145 metres i ens enfilarem fins a gairebé els 2.200, tot i que al final de la ruta cal perdre una mica d'alçada per arribar fins al refugi on s'acaba la pista.

Sortim amb la Sílvia i el Fum des del coll i comencem a pedalar amb pujada moderada per una pista ampla i pedregosa. Tota la ruta té unes característiques similars en quant al terreny, ja que és una pista ampla, ben cuidada i amb un pendent força constant i sense estridències. Així doncs posem un ritme còmode que puguem anar mantenint tot gaudint del paisatge. De seguida guanyem alçada i contemplem l'ampla vall del riu Aragón que s'allarga cap a la població de Jaca, i al seu darrere la característica Penya Oroel. Anem pujant per l'agradable pista amb una temperatura suau que convida a pedalar. Passem al costat d'un parell de petits refugis, possiblement utilitzats per pastors, i seguim la marxa sempre en direcció nord fins que trobem un parell de revolts encadenats sota el petit pic de la Roda, una de les diverses puntes que forma la llarga serra.

Superem el tram dels revolts que té una mica més de pendent per superar el petit cim, de 1.550 metres. Tot seguit continuem per un tram planer i plàcid on podem reposar uns minuts, el Llano de Patro. Tornem a pujar i voregem per sota la punta de Patro primer, i tot seguit tornem a pujar una mica més fort per superar pel vessant oest la punta de Sayerre. Contemplem a ponent la vall d'Aísa, paral·lela a la nostra ruta, i seguim pedalant un tram rectilini que acaba amb un marcat revolt que voreja la Caseta de Las Blancas, una barraca de pastors enmig d'uns prats alpins on sovint hi pastura bestiar. Superem ja els 2.000 metres i voregem per l'esquerre la Punta de las Blancas. Des d'aquí, mirant cap a llevant, a l'altra banda de la vall de Canfranc es pot contemplar una bonica vista del notable pic de la Collarada i el profund barranc de Ip al seu darrere.

Passada la punta de Las Blancas la pista continua pujant cap al nord, i es van obrint unes magnífiques vistes de la gran muralla que formen un reguitzell de pics aguts i vistosos, com el Liena do Bozo, el Liena de la Garganta, l'Aspe, el Sombrero i el Lecherín. Dona gust pedalar en aquest entorn tan magnífic, i més encara amb una pujada còmoda i moderada. Enfilem la part superior de la pista i assolim el punt més alt de la ruta en un revolt que voreja la punta de la Madalena, de 2.283 m. La pista passa una mica per sota, al costat de ponent, i just al revolt que és el punt més alt de la pista es pot contemplar segurament la millor vista de tot el recorregut, amb la gran muralla de muntanyes just davant, i al fons la vall d'Igüer que forma un bonic circ al que vindria a ser la part superior de la vall d'Aísa.

És un lloc realment bonic, amb pics molt destacats, esbelts i acolorits amb diversos estrats des del blanc calcari als esquistos més vermellosos. Aquest sector dels Pirineus és molt interessant, i tot i no tenir cims que superin els 3.000 metres hi ha grans muntanyes amb molt de caràcter, com el propi pic d'Aspe, que vam pujar ja fa uns quants anys en una ruta molt bonica des de Candanchú. Contemplem el paisatge i fem diverses fotos. La Sílvia i el Fum es queden en aquest punt més elevat per evitar una ruta massa llarga per al gos, i començaran el descens. Jo continuaré uns quilòmetres més fins al final de la pista.

Passat el punt més elevat, la pista baixa sota les espectaculars parets de les muntanyes de la serra d'Aísa. La pista baixa fort fins al coll de Rigüelo. A partir d'aquí planeja uns metres més sota els Mallos de Lecherín fins arribar al refugi militar López Huici, actualment d'ús civil. És un edifici de mida mitjana, molt ben conservat, i molt visible ja que està pintat de blanc i amb la teulada vermella. Quan hi arribo parlo amb una noia d'una expedició espeleològica que estan explorant un dels grans avencs d'una zona amb molt desenvolupament kàrstic. Entro a visitar el refugi, que està en molt bon estat, amb lliteres i una cuina equipada. Des de l'exterior de l'edifici es pot contemplar una magnífica visió dels cims que ens envolten, i també cap a llevant, a l'altra banda de la vall de Canfranc el magnífic pic de la Collarada.

Després de passar uns minuts al refugi torno a agafar la bici i emprenc de nou la pujada fins a la part alta de la pista, gairebé 200 metres de desnivell adicionals, però molt agradables gràcies a les vistes cap als cims i el preciós circ de la petita vall d'Igüer. Un cop al punt més alt ja només queda la llarga baixada per la pista que ja coneixem de l'anada, bona i rapidíssima. Com que la Sílvia i el Fum han sortit una bona estona abans, jo baixo ràpid fins a trobar-los uns pocs quilòmetres abans de l'arribada. Acabem tots plegats una ruta fàcil i agradable amb l'interès centrat en gaudir de les vistes d'un sector de muntanyes pirenenques molt interessant, amb cims notables damunt de profundes valls molt estètiques. Una ruta fàcil i molt recomanble pels qui gaudeixin contemplant les muntanyes.